Des de l'inici de la dictadura a finals dels anys trenta del segle passat, fins avui en dia, la història dels republicans espanyols no es coneix al seu país; ha estat silenciada i ocultada, durant tots aquests anys, pels establishments polítics i mediàtics més influents. I això malgrat que en l'època esmentada la majoria de la població ha estat, segons enquestes versemblants, favorable a la República.
La història explicada i promoguda per aquests establishments -monàrquics, majoritàriament- tant durant el període dictatorial com durant el període democràtic, és la història de l'Espanya monàrquica de sempre, la dels vencedors de tots els conflictes bèl·lics i cops d'estat que han sovintejat tant durant el temps proppassat al país; però la història dels vençuts, la dels republicans, ha restat sempre amagada: i aquesta història -que és la de la gran majoria de les classes populars- no s'ha explicat i continua essent silenciada.
Algú podrà dir que tot i que aquesta descripció de la realitat hagi estat certa durant molts anys, ja no ho és ara; s'assumeix, d'aquesta manera, que els intents que ha fet l'Estat -mitjançat mesures correctores de la desmemòria històrica- per tal d'esmenar el biaix profundament conservador de la història d'Espanya, han estat reeixits, i que han permès, en conseqüència, que ja es conegui la història real de les classes populars espanyoles. Es diu que a les escoles d'Espanya ja s'ensenyi aquesta història; com a prova es mostren els llibres reescrits com a versió corregida de la història tergiversada i dominant de períodes anteriors¸ i també es diu que als mitjans de comunicació més importants han aparegut articles en aquest sentit i que hi ha hagut programes radiofònics i televisius que han explicat la part ocultada a què ens hem referit.
Tanmateix, una cosa és el que hauria de ser i una altra, molt diferent, és el que passa. De fet, gairebé mai no s'explica, per exemple, la història de la II República i dels seus grans èxits en l'ensenyament públic; els grans mitjans de comunicació, formació i persuasió -la majoria dels quals són de dretes-, rarament expliquen la història tal com va ser, mostrant aquestes fites. Tampoc no s'expliquen les mobilitzacions populars que es van fer contra la dictadura, i que van forçar la seva fi. En el seu lloc, es presenta aquesta fi com a resultat de les decisions liderades per figures claus del règim dictatorial; i en tots dos casos, sé de què parlo, ja que, com a fill dels vençuts – és a dir, dels que van lluitar en defensa de la República i de les seves reformes- i com a un dels que van lluitar en la resistència antifeixista, he pogut constatar que allò que s'ensenya encara avui en dia, sobre el nostre passat, és diferent del que jo vaig conèixer i vaig viure, de manera que continua ignorant-se la realitat tal com va passar. Vegem-ne les dades:
Què s'amaga?: els canvis importants iniciats a la II República
M'he de referir a la meva experiència, i ho faig amb certa incomoditat, ja que vaig néixer en una família en què es veia malament que algú parlés d'ell mateix; però havent aconsellat als republicans que parlessin del seu passat per tal de recuperar una memòria silenciada -com he fet-, per coherència ho he de fer jo també, amb la mateixa finalitat.
El meu pare i la meva mare van ser mestres i van participar activament en les reformes educatives de la II República. També els meus oncles i tietes van treballar en aquesta professió i ells i molts d'altres em van mostrar i em van explicar què va fer l'escola pública-republicana; les reformes educatives estaven destinades a establir una escola pública, per a tots els infants i adolescents, que fos lliure, gratuïta, laica, solidària i dedicada a establir una societat justa i democràtica, que era un objectiu polític altament popular.
Aquestes reformes incloïen també l'alfabetització de les poblacions rurals, que era un component important d'aquelles reformes en un país on al principi de la II República només el 3.1% de la població entre 14 i 19 anys havia fet estudis secundaris, percentatge fins i tot menor entre les dones.
Les mesures alliberadores republicanes també van incloure una legislació molt avançada, que augmentava els drets polítics i socials de les classes populars, millorant molt significativament el benestar i la qualitat de vida de la població, molt especialment de les dones, que havien estat subjecte d'una forta explotació durant els governs anteriors (per a una explicació més àmplia i detallada de les dades, vegis el meu llibre, recentment publicat, Una Breu Història Personal de Catalunya i Espanya , Editorial Icària , 2023).
De fet, les reformes educatives que es van fer durant la II República van sorprendre i admirar internacionalment; intel·lectuals d'arreu del món venien a veure com es portaven a la pràctica les esmentades reformes educatives a Espanya.
Una altra ocultació: l'enorme repressió de la dictadura
Tampoc no s'ha informat correctament de l'enorme repressió perpetrada per una de les dictadures més sagnants que ha existit a Europa al segle XX. Segons el professor Malefakis de la New York University , màxim expert en feixisme europeu, per cada assassinat polític del règim de Mussolini, el de Franco en va ser responsable de 10.000. La dictadura franquista ha causat el nombre, proporcionalment més gran del món, d'assassinats polítics -amb cossos desapareguts- al segle XX, després de la de Cambodja; i un grup professional especialment reprimit va ser el dels mestres, que foren afusellats, internats en camps de concentració, expulsats del cos docent, empesos a l'exili i víctimes de moltes altres mesures repressives. Al meu pare i a la meva mare els van expulsar de l'escola pública del poble de Gironella, a la zona prepirinenca de Catalunya, (Berguedà) on dirigien les escoles públiques -el pare la de nens i la meva mare la de nenes.
El Tribunal colpista que va jutjar i condemnar el meu pare, el va acusar de 'roig' i 'separatista' - la pitjor combinació possible, segons els feixistes governants-. En realitat, el meu pare i la meva mare eren socialistes, però de separatistes no en tenien res. Tots dos estimaven profundament Espanya, però no l'Espanya jacobina profundament injusta, insolidària i enormement reaccionària, dominada per les institucions econòmiques, financeres, religioses, i militars oposades a una Espanya justa, democràtica, plurinacional i solidària, que sí que estimaven i a la que havien lliurat treball i vida.
Tota aquesta repressió en contra, predominantment, de les classes populars del país, incloent-hi les seves institucions educatives, s'ha amagat durant molt de temps, a causa de la por que encara existeix; i això ho vaig poder constatar no fa gaire.
Amb prou feines fa deu anys que vaig rebre una trucada d'una persona gran de Gironella, el poble on els meus pares havien estat mestres, que em va preguntar si jo era el fill de la mestra que havia tingut durant la República i a qui havia estimat enormement. En dir-li que sí, que ho era, em va dir que li encantaria veure'm i em va convidar a anar a conèixer-la. Vaig acceptar encantat i amb la meva dona i el meu germà vam anar a veure-la.
La nostra sorpresa va ser grandiosa quan, en arribar a l'escola pública on ens havia citat, vam trobar-hi un grup d'aproximadament quinze persones grans, totes alumnes de la meva mare o del meu pare. Va ser una sessió de recuperació de la memòria històrica molt emotiva; ens van explicar anècdotes dels nostres pares -als quals recordaven amb gran admiració i afecte-, i de les coses que havien fet; anècdotes que el meu germà i jo desconeixíem. Era sorprenent, tanmateix, que en parlar d'aquella època i dels meus pares, abaixaven el to de la veu, fet que simbòlicament representava el temor que encara tenien a l'hora de parlar d'aquella experiència.
Gironella havia estat governada durant molts anys, ja en l'època democràtica, per la dreta catalana molt propera a l'Església Catòlica. L'Església i la Falange havien estat les denunciants dels meus pares; i llavors l'Església tornava a tenir la seva escola privada per a la gent "de bé" del poble. Els exalumnes dels meus pares havien fet una petició al govern municipal de dretes catalanes per tal que fos posada una làpida, a l'escola pública, dedicada a la seva memòria. Aquesta petició havia estat desatesa, però a causa de la pressió de les generacions més joves, i aprofitant el canvi de signe polític del govern municipal, es va aconseguir, finalment, aquest reconeixement.
Altres ocultacions: el desconeixement de la diàspora republicana a nivell mundial, i el de la resistència antifeixista a Espanya durant la dictadura
Tampoc es coneix què els va passar als vençuts que van deixar Espanya i van anar a França quan van perdre la guerra, entre els quals hi hagué els meus oncles i tietes; molts altres van anar a altres països, i molt en particular a països de Llatinoamèrica.
Aquesta diàspora va significar una gran pèrdua de recursos progressistes, y va ser responsable de l'enorme mediocritat intel·lectual de la cultura dominant durant la dictadura. En general, la majoria dels països a Amèrica Llatina van donar la benvinguda als exiliats; però no va fer el mateix l'Europa que es deia democràtica, que no va ajudar gens les forces republicanes en la seva lluita contra el feixisme. Mentre Hitler i Mussolini van recolzar militarment els colpistes feixistes, els països que es presentaven com a democràtics no van ajudar en absolut ni després van rebre amb els braços oberts als exiliats republicans.
França, a més a més, va ser ocupada pels nazis, que van assumir amb raó que la majoria dels espanyols que eren a aquell país eren antifeixistes; això explica, d'altra banda, que vagin ser precisament els republicans espanyols els qui van iniciar la resistència antinazi a França, fet desconegut a Espanya, però conegut i reconegut a França després de la Segona Guerra Mundial.
Ja se sap alguna cosa, a Espanya, de l'heroica lluita duta a terme per les tropes espanyoles republicanes a l'exèrcit francès liderat pel General de Gaulle. La seva famosa Divisió Novena va alliberar París portant la bandera republicana al costat de la francesa. Però el que encara no es coneix a Espanya és que la resistència antinazi va ser iniciada pels espanyols republicans. Una de les resistents va ser la meva tia Amparo, que va ser detinguda i enviada a un camp de concentració nazi. Després de ser alliberada, el govern francès li va atorgar una medalla per la seva contribució a l'alliberament de França i li va concedir una pensió durant la resta de la vida. A Espanya mai no hi va haver cap reconeixement ni agraïment per la seva lluita contra el feixisme i contra el nazisme. Va ser Manolo Azcárate qui va dirigir aquesta resistència antinazi espanyola.
La mateixa desatenció i oblit de la diàspora republicana es va repetir amb els qui van lluitar en la resistència antifeixista durant la dictadura -que va jugar un paper determinant a forçar-ne el final-. La crueltat de la dictadura es va mostrar fins al darrer dia de la seva existència.
Jo vaig viure a la Sagrera, a Barcelona, el barri obrer més conegut d'aquesta ciutat. Va ser en aquest barri on es van iniciar les lluites obreres contra la dictadura, i on hi va haver més activitat antifeixista de Barcelona i de Catalunya, mantenint el lideratge en aquella resistència de la classe treballadora, tant de la nascuda a Catalunya com a fora.
Barcelona era la ciutat amb més treballadors i treballadores de Espanya. L'any 1972 Barcelona tenia 138.911 empreses amb més d'un milió de treballadors, sent la Sagrera un dels barris on la resistència va tenir més incidència, no només resistint l'enorme repressió , sinó també dedesenvolupant organitzacions que van aconseguir victòries en les seves lluites contra el règim.
Un dels honors que valoro més dels que he rebut en la meva vida va ser la invitació que em va fer el barri a fer el pregó de la Festa Major de la Sagrera més tard, ja en democràcia. Va ser també a la Sagrera on es va iniciar el moviment de Comissions Obreres, que va jugar un paper clau en la defensa del món del treball, donant suport a totes les vagues de la classe treballadora contra el règim. Espanya era el país d'Europa on hi havia més agitació laboral i política.
El Partit Comunista va ser la força més important d'aquest moviment antifeixista, i per això va ser subjecte d'especial repressió. La seva tasca revolucionària i el seu esforç per derrotar la dictadura i facilitar el ressorgiment de la democràcia no només ha estat ignorada, sinó que ha estat fins i tot demonitzada pels grans establishment polítics i mediàtics del país, la gran majoria monàrquics.
L'absència de pluralitat ideològica en els mitjans d'informació i persuasió més grans del país amb cap representació de mitjans d'esquerres, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, ha reproduït una cultura profundament conservadora en què es titlla el Partit Comunista d''extremista' (la mateixa categoria que s'empra per a Vox). Vaig viure a molts països durant el meu llarg exili -obligatori primer i voluntari després-: Suècia, la Gran Bretanya i els Estats Units, i he treballat també en molts d'altres, i en cap he vist una cultura mediàtica tan dretana com a Espanya, resultat de l'enorme poder que les dretes, des de sempre, han tingut en aquest país.
La manca de diversitat, no només ideològica sinó també nacional
Les esquerres van ser les úniques forces polítiques que es van integrar a la resistència antifeixista; i el seu objectiu era crear una Espanya justa, lliure, democràtica i plurinacional. L'enorme domini de la ideologia feixista durant la dictadura, i la seva pervivència en amplis sectors de l'Estat i de la societat, expliquen que sovint la visió plurinacional s'identifiqui, en els mitjans, com a separatisme. Malauradament, no hi ha hagut prou recuperació de la memòria històrica per saber que tant el socialisme com el comunisme espanyols van estar compromesos amb la plurinacionalitat de l'estat durant l'època de lluita contra la dictadura.
La ideologia jacobina de nació única, pròpia del règim feixista, era enormement opressiva. La primera vegada que personalment vaig tenir problemes amb la policia d'aquell règim va ser a la molt primerenca edat d'onze anys, quan estava parlant en català, la meva llengua materna, i un gris -com en dèiem dels policies franquistes- em va aturar, em va donar un bufetada, i se m'adreçà cridant: "No parlis com un gos, parla com un cristià". Jo li vaig respondre escopint-lo a la cara, i això va fer que em portessin a la caserna i truquessin als meus pares. Sempre he recordat que el meu pare em va acariciar el cap parlant tot sol i dient-se: 'tan jove ja!'; i que la meva mare em va fer un dels petons més forts i polítics que una mare hagi fet mai a un nen a Catalunya, per mostrar com n'estava, d'orgullosa. La meva catalanitat no em feia menys espanyol, sinó que era la meva manera de ser espanyol, considerant-me part d'una identitat més àmplia, compartida amb altres nacionalitats i pobles, les classes populars dels quals tenien molt més en comú entre elles que amb les classes dominants de les seves diferents nacionalitats; això continua passant en aquest país: Les dades hi són per mostrar-ho (veure el meu llibre El Subdesenvolupament Social d'Espanya: Causes i Conseqüències , Editorial Anagrama , 2016).
Aquest coneixement de la plurinacionalitat de l'Espanya republicana resta, malauradament, ignorat per grans sectors de la població espanyola; i això està originant unes tensions innecessàries que beneficien les dretes nacionalistes, tant les centralistes-jacobines com les perifèriques.
La interessada ocultació de la història de les esquerres republicanes espanyoles, incloent-hi les catalanes, explica l'absurditat de presentar la guerra civil espanyola com a una guerra entre Catalunya i Espanya. Aquesta versió pseudohistòrica, promoguda per alguns sectors de l'independentisme català, oblida que l'enorme repressió de la dictadura en contra de les classes populars de tots els pobles del país era precisament el resultat de l'encertada percepció que tenia el feixisme de tenir-ne la gran majoria en contra, la qual cosa equivalia a dir que tenia també en contra la gran majoria de la població espanyola.
En realitat, el president Companys de la Generalitat de Catalunya era un dels polítics més populars entre aquestes classes a la resta d'Espanya, havent aquest expressat el seu gran suport al Madrid assetjat per les tropes colpistes amb el seu famós crit, "Madrilenys, Catalunya us estima". Les forces republicanes mai no van identificar el jacobinisme monàrquic, centrat en la Capital del Regne, amb el poble madrileny, víctima d'aquell règim.
Una darrera observació: l'ocultació del caràcter feixista del franquisme
A Espanya no ha estat generalitzat el terme "feixisme" per definir la ideologia de la dictadura franquista. L'ideòleg que més ha influït en la popularització del terme 'franquisme', per definir el sistema que existia a Espanya durant la dictadura, va ser el politòleg Juan José Linz, que va definir aquest règim com a autoritari, però no totalitari. Segons Linz, de totalitaris n'eren aquells règims com els comunistes, que segons ell tenien una ideologia que s'imposava a la població i que abastava totes les dimensions de l'ésser humà; Aquesta mena de règims, a diferència dels autoritaris, eren de difícil, gairebé impossible, transició a sistemes democràtics. Els règims autoritaris, en canvi, es podien transformar fàcilment en sistemes democràtics un cop desaparegut el Dictador; i en aquests països autoritaris, la dinàmica de canvi, per regla general, sorgia de la mateixa classe dirigent de l'esmentat sistema autoritari. Linz, -a qui li va ser atorgat l'any 1987 el Premi Princep d'Astúries de Ciències Socials- va presentar el règim dictatorial espanyol, dirigit pel General Franco, com a exemple d'estat autoritari que mai no va ser totalitari.
Linz, fill de família vencedora de la Guerra Civil, amb pares pertanyents al Moviment Nacional, sembla que no ha detectat el caràcter invasiu i brutalment totalitzador de la ideologia promoguda per aquell règim, que abastava totes les dimensions de l'ésser humà: des del llenguatge d'utilització permesa, fins a la normativa oficiosa de la conducta afectivosexual.
Sota el jou d'aquesta dictadura, no hi havia cap àrea d'activitat humana que no estigués controlada per tal de ser adreçada a crear una societat basada en la superioritat de classe, de raça -el dia nacional es deia 'el dia de la raça'- i de gènere -relegant la dona a ser solament un apèndix de l'home, i promocionant sempre la virilitat i la força física-. De fet, un indicador de l'error de Linz és la constatació que la ideologia totalitzant de característiques feixistes prou clares, que va caracteritzar el sistema que ell va definir com a "franquisme autoritari", ha continuat, després de la mort del dictador i s'ha estès a alguns aparells de l'estat que en diem democràtic i en amplis sectors de la dreta espanyola. La manca de cultura de les dretes espanyoles és enorme, i això el porta a definir com a il·legal qualsevol govern diferent del seu. Definir aquesta dictadura com a simplement autoritària em sembla una flagrant simplificació i una enorme frivolitat. De la mateixa manera que no es defineix el nazisme com a 'Hitlerisme', o el feixisme italià com a 'Mussolinisme', no és científic definir el feixisme espanyol com a 'Franquisme'. El fet que així es faci a Espanya és causat per l'intent reeixit de promoure la visió històrica, primordialment dretana, que la dictadura era una dictadura personal que va desaparèixer amb la mort del dictador. El feixisme espanyol va ser la versió espanyola del feixisme, que va ser la ideologia promoguda per les oligarquies i classes dominants d'arreu del país (veure el meu article Franquisme o Feixisme . Público Desembre 15, 2017).
Alguns politòlegs propers a Linz han arribat a admetre que el feixisme va caracteritzar el règim, però només al principi i per una etapa molt breu de la dictadura, que va coincidir amb la influència del partit feixista -La Falange- al seu moment inicial.
Però definir un sistema mitjançant una única formació política del seu espectre polític de partits és un error profund. Avui en dia, el liberalisme econòmic i polític és la ideologia dominant al món occidental i, en canvi, els partits liberals són en general molt minoritaris. Allò que defineix el caràcter d'un sistema polític són les relacions de poder, de classe, de raça i de gènere, reproduïdes a través de les institucions. La perpetuació del feixisme -tant pel que fa a la seva globalitat, com a alguna de les seves característiques- en la cultura dominant i en diverses dimensions de l'estat i la societat espanyola, es deu a la funció que aquesta ideologia té en la reproducció de les relacions dominants de poder dins del país, incloent-hi les relacions per classe social.
La postura de Linz, indicant que l'empresariat espanyol tenia poca influència sobre l'estat autoritari espanyol, és una altra falsedat. L'empresariat tenia el domini dels sindicats verticals, amb un gran intercanvi de càrrecs polítics i empresarials, tant públics com privats. Encara més: tot i que el món empresarial continuava tenint organismes propis, als obrers mai se'ls va autoritzar que tinguessin els seus. (Vegis l'últim llibre de Xavier Domenech Sanpere, Lluita de classes, Franquisme, i Democràcia. Obrers i Empresaris () 1939-1979)Editorial Akal , 2022).
D'altra banda, la legislació sistemàticament va afavorir l'empresariat a costa de la classe treballadora, que va patir la repressió més brutal de les executades als estats dictatorials existents en aquell moment. De fet, el feixisme va ser el màxim defensor del món empresarial, que era el centre de la classe dominant a Espanya.
El sorgiment de nous moviments a banda i banda de l'Atlàntic Nord, amb característiques típiques del feixisme, es deu a l'enorme crisi dels sistemes democràtics, tant a Europa com a Amèrica del Nord, i als moviments contestataris i alternatius que han promogut, que amenacen la permanència de les estructures classistes, masclistes, racistes i jacobines de poder. (Veure el meu article, "El predictible ressorgiment del feixisme i del nazisme a totes dues bandes de l'Atlàntic Nord, i les seves conseqüències" Públic, octubre 5, 2022).
El feixisme dels anys trenta i quaranta del segle passat va ser la resposta de les estructures de què hem parlat per tal mantenir el seu poder; i ara hi ha una situació semblant. Per tot plegat, tenim una urgència grandiosa que es recuperi la història ocultada de la població republicana a Espanya, que enriquiria les forces actuals del mateix signe, mostrant-los les intervencions que van facilitar el seu èxit - que les dretes han ocultat-, i les fetes que els van privar de tirar-lo endavant.
Cal que tots els joves del país prenguin consciència de la necessària continuïtat del procés democratitzador de les nostres societats, i de la fita irrenunciable de fer-les més justes; cal, també, que aprenguin a enriquir les lluites actuals amb el coneixement de les dels seus antecessors, de manera que puguin definir-se com a hereus seus. Hi ha molts punts en comú, i molt grans, entre el que va passar ahir i el que passa ara; i més important encara: amb el que passarà demà.
Mirar enrere no vol dir ser antiquat ni nostàlgic, sinó ser capaç d'aprendre de la història i d'enriquir-se amb la cultura i el coneixement acumulats. La llei de gravetat és molt antiga, però no és antiquada; i qui no ho cregui, que salti d'un quart pis i ho veurà. Quelcom semblant, dissortadament, ha passat moltes vegades fins i tot en sectors progressistes.
Fa anys, vaig proposar que es fes servir la bandera republicana durant les mobilitzacions del 15M en què vaig participar activament; m'alegra veure que moltes de les formacions polítiques arrelades al moviment, que llavors no hi eren favorables, avui liderin el moviment republicà d'esquerres, vindicant, d'aquesta forma, l'aliança i la coalició entre les forces que van lluitar ahir a favor de la República- i més tard contra la dictadura- amb les noves forces generades pel 15M i les que siguin avui l'eix de l'espai transformador del país per assolir demà l'Espanya republicana justa, democràtica, i plurinacional que les forces progressistes sempre van desitjar.