És prou simptomàtica la resposta política que ha donat Juan Luis Cebrian, intel·lectual orgànic del règim del 78, a la pregunta formulada per la revista Vanity Fair, en el seu número de desembre:

Què opina del paper del rei Felip VI a la crisi catalana?

Després de recordar que la monarquia al segle XXI només té sentit si és útil, precisa, "el seu pare es va guanyar el lloc durant la nit del 23-F, i en aquest país encara cal guanyar-se el lloc", com si el periodista pensés que el fill havia malgastat la nit del 4 d'octubre, encapçalant l'aplicació del 155 a Catalunya, el capital polític guanyay aleshores per Jona Carles. Però com que tenim clar que Cebrián, recentment defenestrat del principal lobby mediàtic del bipartidisme dinàstic, no pensa així, cal interrogar-se sobre les concretes raons que semblen fer-li dubtar sobre la utilitat de la figura del rei.

És un fet que a les urnes catalanes del 21-D es troba la qüestió monàrquica, permanentment ajornada des de la llunyana mort del general Franco. No es planteja en aquestes eleccions un referèndum sobre monarquia o república, com el que en el 1947 van celebrar els italians ajustant així comptes amb els Savoia, que havien donat suport a la dictadura feixista de Mussolini, però, objectivament la batalla electoral enfronta a tres partits monàrquics contra quatre republicans.

Des de les eleccions municipals de 1931 no  s'havia vist res semblant. És evident, que si l'actual cap de l'Estat no s'hagués ajustat el barret de brumari de Napoleó Bonaparte capitanejant l'ofensiva repressiva contra el desafiament polític de la Generalitat i prenent partit pel govern de Rajoy, això no succeiria. Des del mateix moment en què va optar per abandonar la seva necessària funció arbitral i va decidir ser jutge i part, va entrar, volens nolens, en la contesa electoral.

Si la reforma de l'article 135 de la Constitució, que subordina la despesa social al pagament del deute amb la banca alemanya, van poder realitzar-la Rajoy i Zapatero d'esquenes als ciutadans, que en cap moment van tenir l'oportunitat de pronunciar-se; en canvi, ara, Rajoy, Sánchez i Rivera amb l'aplicació de l'article 155 a Catalunya no poden reeditar aquesta mateixa operació, ja que els catalans ho aprovaran o ho rebutjaran amb el seu vot. Solucionar les greus crisis socials i territorials amb la repressió, des del "costi el que costi" als d'abaix, és la pitjor traducció d'un despotisme bipartidista no gaire il·lustrat, per no dir que gens ni mica, donat el perfil intel·lectual de la Moncloa i Ferraz. Greu és que la Constitució es defineixi avui per aquests maleïts 155 i 135, cotilles de ferro per a la sobirania popular, però molt pitjor és que la Monarquia se sustenti en aquests dos articles, qüestionats per milions de progressistes i nacionalistes.

Lamentablement, el caos intern que presideix el trio dinàstic, Rajoy, Sánchez i Rivera, empeny el rei en la mateixa direcció. La creixent podridura del PP, la insuportable lleugeresa de l'ésser del PSOE, que sempre gira com una vela segons el vent que vingui de la dreta, i l'aventurerisme de C's, amb el nacional-populisme com a bandera, tendeix a reforçar el cap de l'Estat en el paper de líder de la dreta, que en molt mala hora, a les 9 de la nit del 4 d'octubre, va decidir assumir. Tant és així que l'aparell de l'Estat, sobretot l'establert a Justícia i Interior, dóna senyals inequívocs de passar de la partitocracia, interpretant segons la seva visió corporativista l'interès de l'Estat. L'estat de la qüestió és cada vegada més, emprant la terminologia de Vázquez Montalbán, una qüestió d'Estat. El nomenament del Fiscal General Sánchez Melgar, desautoritzat anteriormemte pels tribunals de la Unió Europea, reflecteix aquest trencaclosques estatal.

Un polític moderat i intel·ligent com Andoni Ortuzar, president del PNB, ho acaba de resumir en les dues condicions que estableix per poder plantejar-se votar a favor dels Pressupostos Generals de Montoro: l'alliberament dels presos polítics catalans i la fi de l'aplicació del 155 a la societat catalana. De no produir-se aquests dos necessaris gestos polítics, el rei es veurà cada vegada més empès a ser el monarca de la dreta, tal com ho porta sent des del passat discurs del 4 d'octubre. Si s'estanca la crisi catalana, si es manté l'estat d'excepció i es polaritza la greu crisi social, com a conseqüència de les noves anunciades retallades socials en sanitat, educació i pensions, la suma de la crisi del bipartidisme, afegida a la crisi del Govern de Rajoy i de la molt lleial oposició de Sánchez al Govern de sa majestat, s'aguditzaria la crisi de la monarquia.

Seria un procés tan imparable com irresistible si la involució, protagonitzada per la dreta, no és frenada per les forces de progrés. Si s'involuciona cap a l'etapa preconstitucional, des de la mort del dictador a la II Restauració dels Borbó, res més coherent que el retorn a la monarquia preconstitucional, en la qual l'interès de l'Estat es confondria amb els de els partits dinàstics i els de el torn rotatori de governs.

Si, finalment fos així, aquest conjunt de crisis que avui comencen a esclatar a Espanya desembocaria en aquest interrogant sobre la utilitat del Rei que comença a plantejar-se fins i tot una persona  tan poc sospitosa d'antimonàrquica com  ho és Juan Luis Cebrián. Esclataria aleshores la qüestió monàrquica en un país com Espanya, en el qual tant des de la dreta com de l'esquerra, ha estat històricament accidentalista sobre la forma de l'Estat.