L'aposta per Podem Catalunya: un projecte en construcció

Ruth Moreta. exsecretària d'Organització de Podem Catalunya
Noelia Bail, excoordinadora General de Podem Catalunya

Què ha passat en Podem Catalunya?

Ha passat gairebé un mes des que la direcció estatal de Podemos, després de l'anunci d'una consulta a la nostra assemblea ciutadana, la dimissió del Secretari General de Podem Catalunya, va imposar una gestora i cessat el Consell Ciutadà de Podem Catalunya. Després d'un temps de reflexió, diàleg i discussió, des de l'autocrítica, algunes de les persones conselleres del cessat CCA creiem que és el moment d'explicar a les persones inscrites i al conjunt de la ciutadania la nostra anàlisi sobre el que ha estat, el que és i el que esperem que siguin Podemos i Podem Catalunya.

Al gener del 2014 neix Podemos, un partit instrumental al servei de la ciutadania. El seu lema: "assaltar els cels"; la seva estratègia: una ràpida victòria electoral; el seu objectiu: guanyar per canviar-ho tot governant des de les institucions. Moltes de nosaltres sentim i vivim aquell intent d'assalt als cels com la primera oportunitat que oferia la política per retornar el poder i les institucions a les persones. Vam creure (i creiem) que una altra forma de fer política és possible. No obstant això, en aquests gairebé quatre anys hem vist que aconseguir el cel de forma fulgurant implica costos: un decreixent protagonisme dels territoris; falta d'autonomia per desenvolupar agendes pròpies; confluències precipitades; ritmes marcats per les conteses electorals; i un llarg etcètera.

Assaltar els cels malgrat nosaltres mateix@s?

Encara que aquestes renúncies semblaven incomprensibles per a un partit jove nascut del hartazgo de la política de despatxos i el repartiment de butaques, els primers resultats electorals a Europa i Espanya van mostrar que gran part dels principis fonamentals bàsics eren prescindibles en termes d'èxit electoral a curt termini (només es necessitava un petit grup prenent decisions i l'atenció mediàtica per impactar). Després de tres anys, i amb perspectives de resultats electorals menys impactants, el lema assaltem els cels s'ha desdibuixat. El context polític ha donat un gir de 180 graus i no ha existit (ni existeix) un replantejament de l'estratègia, els objectius ni les finalitats que acompanyaven a aquest lema. Tampoc hem assistit a una reflexió profunda sobre si una ràpida victòria electoral és suficient per superar les estructures estatals i administratives heretades del postfranquisme. De fet, els tempos que semblen marcar Podemos i van marcar també en part PodemCatalunya són els del control de les aliances electorals, i no els de l'empoderament de les bases i l'obertura a la ciutadania. Ens hem oblidat que vam venir a donar veu als qui no la tenien? On va quedar allò de "la gent normal fent coses extraordinàries"?

En paral·lel a aquest procés intern Catalunya ha viscut (i continua vivint) un moment polític excepcional. Des de posicions que van des de la unilateralitat (de la qual ara molts semblen abdicar) fins a les quals advoquen per un ampli consens pel dret a decidir mitjançant un referèndum pactat, Catalunya ha evidenciat els límits de l'actual marc constitucional de l'Estat. Malgrat la legitimitat de la reivindicació, la resposta de l'Estat liderada pel PP i apropiada per les elits ha estat la repressió i la judicialización. Una resposta que ha fet ressorgir una mentalitat heretada del franquisme que romania gairebé invisible. Si pretenem continuar avançant en la definició de la relació entre Catalunya i Espanya i en l'avanç com a societat democràtica, és hora de fer, com a país, autocrítica. I és hora en Podemos de fer-la també.

Quan veiem amb tanta claredat la posició intransigent de l'Estat cap al que significa Catalunya, i no som capaços de veure la pròpia de l'adreça estatal cap al que és Podem, s'imposa una reflexió sobre quina nou camí traçar en la resolució dels nostres conflictes interns. El que ha passat entre Podemos estatal i el que considera la seva filial catalana -Podem- ha evidenciat que les formes de resoldre els problemes territorials en contextos plurinacionals s'extrapolen de l'Estat a les organitzacions polítiques. La solució no ha passat per la negociació sinó pel cessament de la direcció catalana, legítimament triada. Algú podria dir que una consulta imposada dintre del termini i en la forma escaient des de la direcció estatal de Podemos sobre la confluència electoral amb Catalunya en Comú ha de llegir-se des del descontentament de molts membres de Podem amb la direcció política, i que la gran participació en la consulta va ser un clar 'No' a la direcció  sortint i un 'Sí' rotund a la coalició.

Que ningú es confongui ni indueixi a errors. El que legítima i majoritàriament es va aprovar en assemblea va ser una unió electoral (àmpliament buscada i desitjada), no un xec en blanc per configurar les llistes electorals a dit, ni per perpetuar a una gestora, ni molt menys per imposar per la porta de darrere, una confluència que acabi amb el que Podem significa per les quals dia a dia ho estem construint. Precisament, el suport de la bases catalanes a la direcció cessada es va explicitar a evitar una confluència subalterna amb Catalunya en Comú; i apostar per un lloc central de Podem en la futura confluència, que contingui en els seus estatuts formes més radicals de democràcia interna i un major compromís amb el compliment del seu codi ètic. I que les persones candidates siguin triades per primàries en llistes obertes i no sobre la base d'acords de despatx. Un tema de temps i urgències, es diu. Bé, si aquesta consulta sobre la coalició es va portar en qüestió de dies, per què no fer el mateix amb les primàries?

I ara què? 

Enfront d'aquesta realitat i el desafiament que suposa, ens sorgeixen algunes preguntes: Segueix sent útil un instrument polític de transformació acomodat sota els mateixos principis organitzatius que tenen les institucions que pretén transformar? Per ventura existeix una creixent contradicció entre el que som i el que fem? Què fem la militància de Podem Catalunya? Quin paper juguem les persones inscrites? Partim en retirada i abandonem Podem Catalunya? Ens resignem al fet que ens indiquin què i com hem de fer política? O ens quedem per reconstruir el projecte polític aprenent dels errors?

El desacord de Podem Catalunya amb Podemos estatal té de fons -i segurament de forma no explícita- la tensió entre la de necessitat d'alguns, d'organitzar verticalment un partit merament instrumental i la realitat, d'unes bases, de lluitar per construir un partit polític horitzontal i transparent en la seva presa de decisions.

Per això, creiem que és imprescindible l'autocrítica i tractar d'aprendre dels errors. Errors que com a direcció de Podem Catalunya també vam cometre prioritzant, de vegades, les urgències i les finalitats a les formes i fins i tot per sobre de la relació amb les persones i les demandes polítiques territorials. Un partit que es va autodenominar feminista però va tenir una laxitud davant pràctiques tòxiques que anaven excloent a les dones de Podem. També, una organització amb certa permissivitat política davant la inoperància d'algun Consell Ciutadà Municipal que va oblidar les bases i que aquestes bases, aquí sí, van demanar de forma majoritària el cessament d'aquesta direcció política. O l'haver donat poca visibilitat pública a l'important treball d'organització i gestió interna que han estat els pilars de l'organització. Errors que en Podem no hem de tornar a repetir.

Hem constatat com els hiper-lideratgescomunicatius són contraproduents perquè van en detriment del poder col·lectiu i fan al conjunt depenent d'un grup reduït de figures o capdavanteres. Distribuir els lideratges comunicatius implica enfortir capacitats per a la representació pública, i per a això s'ha de promoure l'equitat de representació cap a la diversitat de veus. És necessari començar a descolonitzar des de la pràctica comunicativa per transformar des del discurs.

Però creiem també que l'últim any i mitjà, malgrat els errors comesos i fora del focus i l'atenció de les càmeres, s'han establert les eines internes per donar la veu real a la gent i fer-la sentir partícip d'un projecte ampli que és de totes. Creiem que l'experiència i les complicitats acumulades aquest temps com a part de l'adreça catalana, no han de perdre's i seran útils per a la reconstrucció d'un partit que clama ser reformulat si vol la seva supervivència territorial i política.

Un nou Podem?

Nosaltres estem convençudes que és possible re-construir Podem, que malgrat els desacords i les dificultats imposades el nostre lloc és aquest. Perquè creiem, des del respecte a les decisions personals i des de la certesa que compartirem lluites i objectius en el futur, que tractar de reinventar-nos sense acceptar que ens equivoquem és el camí més curt per repetir els mateixos errors. Perquè existeix l'expectativa i el compromís de lluitar per una unió de les esquerres que deixi enrere les seves diferències però no a qualsevol preu. Volem treballar per un Podemos i per una unitat d'esquerres que prediqui amb l'exemple i des de dins. Que no es configuri només des de la superioritat moral d'una elit intel·lectual o "estudiosos", sinó que legitimi el coneixement situat de la realitat dels barris, dels pobles i de la gent del carrer, que és el que ha fet créixer a Podem i a Podemos.

I és que nosaltres tenim molt clar que, igual que Angela Davis, no acceptem allò que no podem canviar, si no que volem a canviar allò que és inacceptable.