Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

Ni amb el 155, Sánchez, ni contra el 155, Iglesias, tenen remei els mals de les forces progressistes espanyoles. Iceta de la mà d'Albert Rivera, Domènech equidistant, entre els que executen el 155 i els executats pel 155, s'han quedat sense la clau de Borgen. El resultat del 21 D no els ha pogut ser més advers. El problema nacional català, com el basc o gallec, segueix sent una de les assignatures pendents de l'Estat espanyol, que no acaba de trobar encara una mínima resposta d'esquerres viable.

En aquest laberint sense cap sortida es troben també tancats tant Sánchez, una molt mala còpia de l'original Rajoy, com Iglesias, àrbitre inútil entre unionistes i independentistes. Intentar marcar avui l'agenda de la Història, passant la pàgina territorial per imposar la social, és un esforç inútil que només condueix a la malenconia.

Rajoy lliga de mans fortament les sigles progressistes com també les va lligar ahir Aznar. Catalunya ara, de la mateixa manera que va succeir abans amb Euskadi, lliga les mans i els peus del PSOE i Podemos. Una part dels seus dirigents, quadres i publicistes practiquen una política d'aliances amb l'unionisme espanyol que porta fins el 155; mentre que, no obstant això, l'altra minoria que denuncia la repressió no arriba a formular cap aliança amb l'independentisme en defensa de les reivindicacions democràtiques.

Així s'entén que uns, PP i Cs, tinguin ja majoria absoluta a Espanya segons tots els sondejos i que uns altres, Esquerra i JuntsxCat, hagin revalidat la seva majoria absoluta a Catalunya. I és que per aplicar la política de la dreta, millor el PP o Cs, i per qüestionar només una brutal repressió, sense proposar una sola alternativa política, millor Esquerra i JuntsxCat.

És tal la irrellevància política del PSOE i de Podem que tota la dreta es permet protagonitzar una de les seves més aspres lluites internes entorn de la futura política de la Moncloa a Catalunya, després de la molt ridícula derrota del 155 sempre a mans de la majoria absoluta dels independentistes. Mentre Rajoy canvia el to, Rivera el radicalitza, No debades gairebé tota l'artilleria mediàtica, la famosa Brunete de la dreta, ataca avui la covardia del Partit Popular per exaltar la valentia de Ciutadans. Amb Aznar al fons i Susana Díaz de perfil, Rivera creu estar a punt de poder afrontar avui la recentralizació de l'Estat en clar benefici d'unes elits madrilenyes bastant inquietes davant una negociació que pogués abordar-se des de la Moncloa. En aquesta pugna de Rajoy i Rivera, Sánchez i Iglesias són convidats de pedra.

Tot i així, es tracta d'una polèmica crucial. Probablement, té tant de ficció com de realitat; però mentre existeixi aquesta lluita entre tots dos bàndols de la dreta, totes les forces parlamentàries, sobretot PSOE i Podemos, haurien de denunciar-la. El PNB no pot fer més del que fa, negant-se a aprovar els Pressupostos, sobretot si la resta de les sigles d'oposició no contrapresionen la constant creixent pressió de la dreta extrema que la Moncloa rep des de Ciutadans. No és una batalla més, perquè del seu desenllaç depèn que es posi fre o no a la deriva autoritària del règim del 78.

Si resultés fallida aquesta hipotètica negociació entre unionistes i independentistes, seria tan lesiu per a Catalunya com per a tota Espanya. Com així mateix ho seria pel sistema democràtic i, sobretot, per a les perspectives de les forces progressistes.

Si Anglaterra coexisteix bé amb un govern independentista a Escòcia i Bèlgica amb un igualment independentista a Flandes, per què no pot Espanya conviure amb el govern independentista a Catalunya? Els resultats del 21 de desembre, dues meitats sociològiques a la societat catalana, no deixen lloc a cap altra política democràtica.

És el càlcul electoral de la dreta qui ho impedeix i la complicitat o neutralitat de l'esquerra qui ho afavoreix. Sobre la base d'un nou finançament de les autonomies, que incorpori el principi d'ordinalitat vigent avui als länder alemanys, i un referèndum pactat, tipus escocès, cal canalitzar tant l'enorme tensió que existeix entre Espanya i Catalunya com la que hi ha entre catalans. Intentar el canvi de vies, per les quals circulen ara els extremistes de dreta que viuen de, per i per al xoc del tren espanyol amb el català, és una necessitat urgent i imperiosa per a les forces progressistes espanyoles.

Aquesta és l'única sortida viable del laberint català en el qual es troben atrapats Sánchez i Iglesias. Si no aconsegueixen sortir, es veuran abocats a viure sota la intermitencia del 155. O, la qual cosa és el mateix, a uns estats d'excepció successius que farien gairebé impossible una política progressista. Si Catalunya va costar tres guerres civils (1640, 1714 i 1939) i uns vuitanta anys d'estat d'excepció al segle XIX, segons Vicens Vives, per què no podria viure uns altres al segle XXI? Ja advertia Marx que no calia triar ni el moment, ni les condicions sota les quals es viu. No hi cap, doncs, traspaperar el full territorial de l'agenda de la Història per escollir el social. Sense resoldre el primer, no hi ha resolució possible del segon.