Javier Segura. Professor d'Història

Les mobilitzacions de la ciutadania social (1) vinculades al moviment 15M i les seues reivindicacions i al procès sobiranista a Catalunya van posar en evidència, amb tota cruesa, els trets en els quals s'assenta la falta de qualitat de la democràcia espanyola : la sacralización injustificada de la Monarquia com a garant de la "unitat d'Espanya"; la subordinació de l'Estat, fonamentat constitucionalment en la sobirania popular, als privilegis de les elits empresarials i financeres; la falta d'independència del poder judicial, políticament "intervingut"; i la infravaloració del caràcter plurinacional de l'Estat espanyol. Enfront d'aquesta realitat, la conducta de l'Estat central ha consistit en la deslegitimació, l'hostilitat, la neutralització o la repressió de tot moviment social o nacional que poguera alterar els equilibris de poder del Règim del 78.

En aquesta lògica s'inscriu l'operació desplegada a Catalunya pel Govern de M. Rajoy en resposta a la declaració del Parlament del passat 27 d'octubre en favor de la independència de la nació catalana (2), fruit del tancament de files institucional entorn de la "lliure" interpretació governamental de l'article 155 de la Constitució del 78. Aquesta operació, que va combinar la intervenció violenta de policies i guàrdies civils contra el dispositiu organitzat per al referendum legítim (3) de l'1 d'octubre, la supressió dels poders autonòmics, la imputació de delictes, rescatats de les "catacumbes" jurídiques, com el de rebel·lió i sedició, a nombrosos líders catalans i el processament de persones per conductes d'odi, aquesta operació, dic, va desembocar en un contrasentit democràtic: que les passades eleccions del 21 de desembre se celebraren dins d'un marc polític d'excepció, dissenyat per a desmantellar la capacitat d'autogovern de la Generalitat i, de pas, excloure al nacionalisme cívic català com a opció política real. Era un escenari sens dubte previst pel Govern de M. Rajoy des que, en 2015, aprofitant la majoria absoluta en les Corts, va reformar la llei per a atorgar al Tribunal Constitucional competències sancionadores pròpies del poder executiu, com la suspensió en les seues funcions dels càrrecs que refusaren complir les seues sentències, a fi de dinamitar el procès sobiranista i, de pas, passar per l'adreçador al conjunt de comunitats autònomes.

No va resultar. Ho va impedir la ciutadania social catalana, la que el passat 1 d'octubre va fer un exercici exemplar de resistència democràtica i pacífica per a protegir els col·legis electorals de les agressions policials, la que l'endemà passat va secundar una vaga general en protesta per la repressió, la que es va manifestar el 7 de desembre a Brussel·les, capital de les institucions europees en suport del Govern de Catalunya, condemnat amb processos judicials, presó i exili (4), i la que el 21 de desembre va concedir la majoria en el Parlament de Catalunya a les forces polítiques independentistes, PDeCAT , ERC i la CUP, a la qual caldria sumar En Comú Podem com a força no independentista, però partidària del "dret a decidir".

Des d'aquesta perspectiva, la situació política actual de Catalunya, en la qual el Govern del Partit Popular ha calcigat els més elementals principis democràtics del joc net, no resulta d'un colp de Carles Puigdemont contra l'Estat de Dret, com defensen els delegats polítics del nacionalisme espanyol, PP i Ciutadans, en la seua versió més integrista, i PSOE en la seua concepció liberal, ni es defineix tampoc per la polarització entre blocs polítics antagònics, "el constitucionalista" i "l'independentista", amb igual repartiment de responsabilitats (el mite ibèric dels dos bàndols), en la qual l'agenda social, progressista, queda subordinada a la nacional, liberal-burgesa, com plantegen els qui aposten per un "referèndum pactat" en el marc d'un estat plurinacional. Aquesta situació política sorgeix de la incapacitat de l'actual marc autonòmic per a afrontar, en una nova circumstància històrica, el conflicte secular derivat de la negació per l'Estat central dels drets nacionals de Catalunya, expressats avui en el dret a decidir sobre una demanda profundament il·lusionant a Catalunya: la construcció d'una república democràtica i independent, entesa com una oportunitat per a construir una societat més pròspera i justa. Quin problema hi ha? (5)

En aquest sentit, cal recordar que el procès sobiranista no va ser creat "des d'a dalt". Des del principi va ser un moviment social articulat entorn de plataformes cíviques, com l'Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural, liderades, respectivament, per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, avui en la nòmina de presos polítics del Règim del 78 (6). La incorporació al moviment de la dreta nacionalista catalana, a través del Partit Democràtic de Catalunya (antiga Convergència), va tenir lloc després que, al març de 2012, el Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya adoptara per 1ª vegada una ponència política independentista, sorgida, a més, de les seues pròpies bases.

D'aquesta forma, la declaració d'independència de Catalunya aprovada per les forces sobiranistes en el Parlament de Catalunya, gens va tenir de colp de mà. Va ser la resposta democràtica a un anhel d'autogovern, expressat majoritàriament en les urnes, que, en les circumstàncies actuals, no pot aconseguir-se per una altra via que no siga la de la insubmissió i la desobediència civil (7). Ho impedeixen l'article 2 de la Constitució espanyola, que sanciona la "indissoluble unitat de la Nació espanyola", un sistema electoral que, en línia amb les tesis defensades per Aliança Popular en els debats que van donar lloc a la Constitució del 78, afavoreix la formació de majories i priva de capacitat decisòria significativa a les formacions polítiques d'àmbit autonòmic, la negativa de l'oposició del PP, Ciutadans i el PSOE al fet que la reforma constitucional puga convertir-se en un procés constituent, indispensable si es reconeix la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i, sobretot, la deriva autoritària del Règim del 78 en un sentit anti-social, oligàrquic i sense divisió real de poders des que fóra posat a prova pel moviment del 15M.

En l'ofensiva des de tots els fronts contra el procès, s'han donat cita, entre altres conductes, els xantatges de les empreses de l'IBEX-35 per a sembrar la por amb l'amenaça d'abandonar Catalunya, la invasió de la política per la judicatura, que permet convertir drets en delictes sense cost polític per als governants, l'hostilitat generalitzada dels grans mitjans de comunicació contra les veus dissidents del "cult a la unitat d'Espanya" (8) o les maniobres dels partits autodefinits com a constitucionalistes, PP, PSOE i Ciutadans, per a assegurar-se el poder institucional en el status quo del 78. És una realitat que desborda els límits de la "cuestió catalana", presentada interessadament des de les tribunes mediàtiques i polítiques com un cas singular de la política espanyola, per a convertir-se en un assumpte de drets i llibertats civils que qüestiona les lleis i les polítiques públiques impulsades en el marc del Règim del 78

En efecte, es tracta d'una envestida perfectament pensada, articulada entorn d'un nou projecte d'Estat-nació que prioritza l'expansió del gran capital en perjudici dels drets de ciutadania, que cercena l'exercici de competències reals d'ajuntaments i comunitats autònomes, intervenint els seus comptes públics o paralitzant la seua legislació progressista amb recursos davant el Tribunal Constitucional, que criminalitza la protesta o la dissidència i se serveix de les clavegueres de l'Estat i el concurs servil dels grans mitjans de comunicació per a escapçar aquells moviments alternatius davant els quals es manca d'idees i raons que contraposar i que transforma els conflictes polítics en assumptes d'ordre públic o matèria penal, banalitzant els empresonaments per motius polítics. En definitiva, una deriva que suposa el desmantellament del propi Estat social i democràtic de Dret, retòricament invocat, en favor de l'Estat neoliberal-uninacional, en el qual mentre els diners són lliures, la censura i la repressió política segueixen existint baix noves vestidures. No ens estem adonant?

La revolta ciutadana a Catalunya mereix una gran oportunitat. L'han guanyat.

(1) Amb la idea de ciutadania social em referisc a la ciutadania compromesa amb la virtut cívica encarnada en els valors universals dels drets humans.

(2) La legitimitat de la idea de Catalunya com a nació deriva, pura i planament, del consens de cívic entorn de la mateixa. Aquest consens és propi de la idea de nació com una associació lliure dels habitants d'un territori, dotats de drets i, per tant, de sobirania. Enfront de la nació cívica catalana, el nacionalisme espanyol presenta un clar dèficit de legitimitat, derivat de la idea de la nació espanyola com a realitat heretada i independent de la voluntat dels seus habitants, la qual cosa exclou el reconeixement d'altres nacions.

(3) De forma generalitzada des de les tribunes del nacionalisme espanyol l'esment al referèndum ha anat acompanyada "d'il·legal", com si fóra un fet incontestable. Enfront d'aquesta concepció, recordar que legitimitat es fonamenta en els principis ètics universals que representa la democràcia, amb totes les seues conseqüències.

(4) La desaparició de la dictadura i l'arribada de la democràcia no ha significat la desaparició de la persecució política. Segueix existint, açò sí, sota altres formes. En un país que ha patit la repressió i l'exili, es pot posar en dubte que la marxa de part del Govern i de Carles Puigdemont a Brussel·les i el manteniment a la presó de Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn obeeix a causes polítiques?

(5) A diferència del que ocorre amb el nacionalisme espanyol, en el qual la igualtat nacional serveix per a emmascarar la desigualtat social, a Catalunya "social" i "nacional" van de la mà. L'Estelada no solament encarna el dret a la sobirania política, sinó també el de construir un ordre social just i solidari.

(6) Segons Amnistia Internacional, "un pres polític o presoner polític és qualsevol persona física a la qual es mantinga en la presó o detinguda d'una altra manera, per exemple sota arrest, sense haver comès un delicte tipificat, sinó perquè les seues idees suposen un desafiament o una amenaça per al sistema polític establit, siga aquest de la naturalesa que siga..." En altres paraules, la condició de pres polític no s'adquireix per viure sota una dictadura feixista o haver patit vexacions i tortures. En un règim nominalment democràtic, com l'espanyol, pot haver-hi presos polítics de la mateixa forma que hi ha corrupció, desnonaments, atemptats a la llibertat d'expressió o discriminació social, de gènere o ètnica. No sabria com qualificar la utilització mediàtica dels testimoniatges de ex-presos polítics de la dictadura, als quals tots admirem, per a banalitzar i, fins i tot justificar, l'empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sanchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

(7) La desobediència civil responsable constitueix un dret en mans de la ciutadania quan les lleis sancionen la injustícia i impedeixen, vulneren o violentan els drets humans.

(8) La idea d'unitat d'Espanya explotada pel nacionalisme espanyol, és una construcció imaginària (mite) que utilitza de manera retòrica valors identitaris, com l'orgull de ser espanyol o la igualtat entre espanyols, per a legitimar la idea real de la unitat d'Espanya com a unitat política dels territoris entorn de l'Estat central. Aquesta falsa associació de la unitat de l'Estat amb la "unitat dels espanyols" que conformen "un sol poble" fonamenta també la retòrica utilitzada per a assenyalar al nacionalisme català, entre uns altres, com l'enemic que amenaça la identitat nacional, vinculant-ho a la ideologia "malèfica" del separatisme i al desig "pervers" de "trencar Espanya". Un autèntic residu de la dictadura: frases buides, repetides una vegada i una altra de manera absolutament pejorativa per a provocar el rebuig irracional al nacionalisme català, entre uns altres.