Pere Alzina

La realitat acostuma a ser tossuda, per molt que es vulgui deformar, i sovint resulta molesta. Per això hi ha qui procura ignorar-la i substituir-la per relats inventats, descripcions del que està passant adaptades als seus desitjos o necessitats.

Els professionals de la desinformació sempre han existit, el periodisme mercenari o senzillament dòcil, sempre disposat a disparar contra rebels i insubmisos, ja no sorprèn a gairebé ningú, però darrerament esdeveniments que semblen històrics s’han succeït a gran velocitat i potser per aquest motiu abunden el relats interessats i molt absurds, directament difosos per altes institucions, sense intermediaris.

Els més curiosos dels darrers temps han estat els del govern espanyol, els de la Fiscalia i els de la magistratura més selecta. Jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i del Constitucional es pronuncien sobre la realitat catalana amb esforços d’imaginació més que notables, sense dissimular que comparteixen "sentit d’Estat" amb el govern del PP fins a tal punt que sembla que treballin en estreta coordinació. Cada vegada hi ha més gent que desconfia  de la famosa separació de poders al regne d’Espanya.

La major part del legislatiu, l’executiu en ple i el més distingit del judicial, amb el suport de la corona, vetllen per la uniformitat d’Espanya, i consideren indiscutible que qui vol que Catalunya s’expressi com a nació sobirana, comet delicte o té el propòsit de delinquir, utilitzant la violència. Ho afirmen sense vergonya. Si els fets ho desmenteixen els és igual. "L’Estat es defensa dels atacs de qui el vol destruir", va dir Mariano Rajoy.

Al ministre Méndez de Vigo li sembla contrari al "sentit comú" que partits sobiranistes vulguin investir Carles Puigdemont com a President si es troba fora del territori de l’Estat espanyol, i anuncia que si el Parlament de Catalunya, elegit el passat 21D, en comicis convocats per Mariano Rajoy, aprova el retorn al Palau de la Generalitat de qui encapçala la majoria independentista, el govern espanyol presentarà recurs davant els tribunals immediatament. Normal. No tenen dubtes sobre la decisió que prendran els magistrats.

Rajoy es va atorgar la facultat de destituir el govern de la Generalitat de Catalunya, de dissoldre el Parlament i d’intervenir l’Administració catalana a qualsevol nivell. Ho va fer i va convocar ell mateix a la ciutadania catalana a elegir una nova cambra, se suposa que legislativa, sense que estigui previst enlloc que pogués prendre cap d’aquestes decisions. Està clar que no va fer tot això per a que a Catalunya governin els mateixos, però els ciutadans que van anar a les urnes, amb un nivell de participació més alt que mai, van revalidar la majoria independentista. Per això anuncia que presentarà recurs contra la presentació a la investidura de Puigdemont des de Brussel·les. I al mateix temps li reclama que "doni la cara" davant els tribunals espanyols, perquè sap que la justícia com déu mana, que no és la de Bèlgica, es comportarà com un sol home, i ordenarà el seu empresonament, a més d’invalidar la decisió que pugui prendre el Parlament.

La presó és també el que espera als quatre consellers que es troben a Brussel·les si decideixen trepitjar territori de l’Estat espanyol.

Resulta més xocant però que el sentit comú invocat per Méndez de Vigo el comparteixi de manera tan estricta el Partit Socialista, en particular el seu primer secretari, Miquel Iceta, que no deixa de manifestar la seva indignació amb la pretensió de Puigdemont de ser investit a distància.  Això "no té precedents enlloc del món", diu escandalitzat.

Iceta es veu que coneix molt i molt el que passa arreu del món i deu saber de molts casos de candidats a la presidència de països, que compten amb el suport de la majoria de la seva cambra legislativa i no poden tornar al seu país.

El normal per Méndez de Vigo i per Iceta és que el criteri de la Fiscalia de l’Estat i dels jutges de l’Audiència Nacional, del Tribunal Suprem i del Constitucional s’imposi per sobre del que puguin decidir una colla de diputats, acabats d’escollir, alguns d’ells empresonats i altres "fugits de la justícia". Déu ens en guardi de dir que són presos polítics o exiliats. No es troben a presó pel seu pensament o activitat política, és clar, sinó perquè van gastar de mala manera, "malversar", diners de tots, encara que ho fessin per complir amb el que havien dit que farien i amb el que demana la major part de la població: convocar un referèndum. Es troben privats de llibertat perquè "compten amb suport popular", diu el Suprem, i assumeixen i accepten que es produeixin "episodis de violència" per aconseguir la independència, com es veu que s’ha demostrat a totes les expressions multitudinàries del sobiranisme català des de l’any 2010, particularment la de l’1 d’octubre del 2017, quan milers de persones defensaven el seu dret a votar als col·legis electorals, amb les mans aixecades, davant la sacrificada acció dels agents de l’ordre.

El que ha de fer Puigdemont és tornar a Catalunya abans de ser investit, i ser empresonat com Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart, per gaudir dels mateixos drets polítics. I ni pensar en que els tres primers puguin sortir per anar al Parlament i molt menys en que se’ls deixi en llibertat provisional.

Rajoy ja va dir, abans de les eleccions que ell va convocar, que estava obert al diàleg, amb qui obtingués la majoria necessària al Parlament de Catalunya, però hauria de ser amb qui "estigui en condicions de parlar amb ell" i lògicament no pot parlar amb qui posi en qüestió la seva capacitat de fer i desfer a Catalunya i a les seves institucions. Dels polítics independentistes ja va dir: "Políticamente, para mí, están inhabilitados". No va quedar prou clar?

"Ahora la gente ya sabe lo que es el 155", ha dit i repetit.

Per això s’explica la indignació de Miquel Iceta, per a qui resulta evident que els milions de persones que van donar la majoria als independentistes ignoren "el principi de realitat", segons el qual les seves aspiracions "no tindrien conseqüències majors si no haguessin infringit lleis, deixat d’escoltar els jutges, desobeït i alterat les normes del Parlament, trepitjat l’oposició i dividit la ciutadania".

Evident. El que cal respectar, segons Iceta, no és la decisió de la ciutadania a les urnes, que elegeix els seus representants per a que aprovin lleis i donin o deneguin suport al govern. L’important és el que diguin els jutges, aplicant lleis immutables. I qui divideix la societat catalana no és l’Estat espanyol que nega la sobirania del poble català, sinó els representants de les formacions que han obtingut de nou la majoria al Parlament de Catalunya. Això, que quedi clar, és el "principi" de "realitat", segons Iceta.

Un "principi" interpretat de tal manera que ha portat el PSC a renunciar progressivament al llegat socialista per aconseguir uns vots que finalment han anat a parar a la nova dreta liberal.

I una "realitat" construïda per Rajoy i Rivera, que Iceta ja va demanar que s’acceptés abans de les eleccions i que ara insisteix en dibuixar, per "recosir" els pedaços de país que ell ha imaginat.

I a propòsit de la costura, de la que no es deixa de parlar des que Susana Díaz la va descobrir quan va aconseguir la destitució de Pedro Sánchez, no podem passar per alt el cosidor de l’altra esquerra, la d’alguns hereus de la prosoviètica i la d’autoproclamats defensors de la nova política, que fins no fa gaire deien que no eren ni d’esquerres ni de dretes. La que s’ha fet un fart de manifestar rebuig per un igual per la DUI i el 155. Com si fos equiparable una declaració en favor de l’exercici del dret d’autodeterminació amb l’aplicació d’un article en nom del qual s’ha desarticulat el govern de Catalunya, s’han intervingut els seus comptes i s’han negat llibertats elementals, com la d’exposar cartells amb la paraula "democràcia", l’exhibició de llacets de color groc o la utilització d’expressions com "presos polítics" o "consellers exiliats" als mitjans de comunicació públics.

És l’"esquerra" que equipara les càrregues policials del dia 1 d’octubre amb l’aprovació al Parlament de les lleis de Referèndum i Transitorietat.

Uns dirigents polítics que reconeixen que aquell 1 d’octubre hi va haver una "important mobilització", que molts d’ells es van esforçar en desacreditar fins el penúltim dia, exigint garanties a qui l’organitzava i oblidant la denúncia de qui les negava, amb detencions, escorcolls, confiscació de material electoral, tancament de pàgines web...

Actors polítics d’un espai que no fa massa temps treia símbols monàrquics de les institucions, posaven en qüestió el règim del 78 i parlaven de processos constituents no subordinats, i avui s’escandalitzen pel fet que algú s’atreveixi a proclamar la república abans d’hora, parlen de la unilateralitat com la pitjor de les conductes polítiques i defensen el referèndum acordat, com feia el PSC fa uns quants anys, sense explicar data, ni pregunta ni escenari que ho pugui fer possible.

Insisteixen en la necessitat de posar al centre de la vida política l’agenda social. Important objectiu, efectivament, que exigeix acompanyament de treball sindical, de reivindicacions concretes i de l’impuls a la mobilització necessària, al carrer, per aconseguir-les.

Esquerrans vells i nous, alguns prematurament envellits, instal·lats a les institucions que deien que volien assaltar, ja fa un temps que van perdre la batalla del carrer. Miren amb menyspreu la mobilització de qui reclama llibertat i democràcia, massivament, en esdeveniments, aquests sí, sense precedents, i renuncien ja no a encapçalar-los, sinó a fer acte de presència a tots ells, ni que sigui per omplir-los de contingut social.

Dirigents polítics, alguns dels quals no fa massa temps renegaven dels partits, i ara ja són vistos com qualsevol dels altres representants de l’ordre del 78, que es presenten a si mateixos com defensors del consens constitucional i que clamen una i altra vegada contra la unilateralitat, com si fos possible defensar un dret sense manifestar disposició a exercir-lo.

Quin sentit té aquest debat entre qui defensa el camí de l’acord en contraposició al de l’acció unilateral? De debò hi ha algú que pensa que el sobiranisme no vol una solució acordada? Hi ha algun dret que s’hagi aconseguit sense la disposició a dur-lo a la pràctica per part de qui el reivindica?

Ens estalviem recordar, per conegudes, les lluites pel dret al sufragi, a la contracepció i l’avortament; pel dret de vaga, reprimit a sang i foc tantes vegades; pel dret a la llibertat d’expressió, castigada tants cops amb anys de presó, multes i censura; l’actitud dels insubmisos i objectors de consciència...

Algú estaria parlant de la necessitat de donar satisfacció d’alguna manera a les aspiracions democràtiques de milions de catalans si no s’haguessin expressat  reiteradament i massiva a tot el territori al llarg dels darrers anys?

Quina persona amb sentit comú de debò i una mínima sensibilitat social pot discutir que el dia 1 d’octubre de 2017 es va produir un esdeveniment democràtic excepcional que es recordarà durant dècades?

Qui pot considerar just que segueixin empresonades o sense poder tornar a Catalunya persones especialment significades per haver impulsat aquell referèndum o haver defensat pacíficament els seus organitzadors i els seus resultats? Convé tenir present, a més, que la cosa no acaba aquí. Que venen molt maldades, perquè hi ha molts altres encausats.

Com pot ser que no resulti escandalós per a qualsevol demòcrata d’arreu l’Estat espanyol que uns ministres, uns fiscals i uns jutges construeixin deliberadament acusacions sense cap ni peus contra persones sobre els fets "tumultuaris" o "violents" que podrien provocar en un futur? Com s’explica que persones que sovint invoquen la solidaritat com a valor no manifestin indignació davant la privació  de llibertat de persones amb les quals es pot discrepar però que són indubtablement, com diuen, "persones de pau". Com pot ser que en comptes de denunciar els prevaricadors, retreguin a les seves víctimes no se sap quina manca de sentit de realitat i de voluntat de conciliar i dialogar?

Què més ha de passar per a que els demòcrates d’arreu l’Estat, a més d’esforçar-se en cosir, recosir i sargir, es decideixin a reclamar control democràtic sobre la fiscalia i les altes institucions del poder judicial?