Javier Segura Jiménez. Professor d'història    

En un article anterior (1) em vaig referir a la ciutadania social i va haver-hi alguns lectors que van entendre la idea com un plantejament excloent. Gens més lluny de la meua intenció. Per aquest motiu dedique aquest article a compartir la relació inclusiva de la mateixa amb una cultura del ben comú, des d'una perspectiva històrica.

Després de la Segona Guerra Mundial, les democràcies occidentals es van constituir sota el model de l'Estat social i democràtic de Dret, definició arreplegada també, després de la dictadura franquista, en la Constitució espanyola de 1978. Aquest model comporta la responsabilitat de les institucions públiques en la implementació de les condicions materials necessàries perquè la llibertat i la igualtat de persones i col·lectius siguen reals i efectives. Així, del caràcter social de l'Estat deriva el seu deure garantir l'accés de la població als béns comuns que asseguren la qualitat de vida i l'exercici de la llibertat; de la seua condició democràtica, la participació cívica i la sobirania ciutadana en l'elaboració directa, per iniciativa popular, o indirecta, a través dels representants triats, de les lleis rectores de la convivència; i de la seua qualitat com a Estat de dret, una estructura jurídica basada en el consens democràtic entorn de les lleis i en la divisió de poders, encarnada en les institucions independents del Parlament, el Govern i la Judicatura, la qual cosa nega qualsevol possibilitat autocràtica. Aquest model polític, que defineix, ara com ara, una democràcia avançada, requereix, per al seu desenvolupament i aprofundiment, una ciutadania formada en els valors de la convivència democràtica i conscient dels seus drets, açò és, una ciutadania social. Alguna cosa per fer realitat...encara!

A partir de la crisi petroliera de 1973, que va erosionar el patrimoni de les elits econòmiques i financeres, i dels inicis del declivi que va desembocar en l'ensulsiada dels règims soviètics de l'Est d'Europa, que va fer desaparèixer en l'Occident capitalista la necessitat de mantenir el reformisme de l'Estat social com a contrapès del "referent comunista" que podia significar la URSS en les classes populars, el nucli dirigent de l'economia mundial, articulat entorn de Wall Street, la Reserva Federal nord-americana i organismes internacionals, com el Banc Mundial i el FMI, va impulsar, en la dècada dels 80, la coneguda com a "revolució conservadora" (2). En línia amb les escoles neoliberals de pensament econòmic, l'objectiu real d'aquest "complot dels privilegiats" va ser la restauració del sistema redistributiu de la riquesa en benefici de les rendes del gran capital i, per aquesta via, la recomposició del poder de classe de l'associació formada per la gran corporació privada i els mandataris financers. Aquesta inflexió de prioritats polítiques es va traduir, en la pràctica, en la revitalització, amb totes les seues conseqüències, de la "societat de mercat", consubstancial a la manera capitalista de producció (3).

Aquest sistema social, en el qual avui vivim, s'assenta en el domini del mercat, entès com l'espai en què les empreses privades competeixen entre si per l'obtenció de plusvàlues, sobre tots els àmbits que fonamenten la distribució de la riquesa en la societat: els recursos naturals, els béns d'ús, el treball, convertit en ocupació assalariada, i la pròpia moneda. Tot té un preu! En aquest marc, governat per la lògica del màxim benefici possible, que condueix al capital a la contínua expansió per noves àrees de negoci, s'inscriuen les polítiques públiques neoliberals de les últimes dècades que, dictades pels agents del gran capital al marge de l'escrutini ciutadà, han suposat la confiscació del paper de l'Estat com a garant dels drets socials en favor de la seua funció com a protector del "lliure mercat". Una autèntica reconversió, obtinguda mitjançant la privatizacíón de la protecció social i els serveis públics, la subordinació del treball assalariat al poder empresarial, la protecció dels privilegis fiscals de les grans empreses i el lliurament del deute públic a l'especulació financera. És el mercat, amic...o siga... Recorden? Rodrigo Rato dixit. En efecte, és el mercat. En concret, el mercat que deshaucia la democràcia i instaura la precarietat com a estil de vida.

Com a argument legitimador de l'espoli, la "casta neoliberal" ha difós un ideari anti-estatal en el qual la crítica a l'Estat, considerat com una màquina burocràtica, despilfarradora i corrupta, opera com un mer eufemisme que encobreix la implantació d'un marc institucional que, sotmès als designis del gran capital, fa de l'Estat l'instrument que obliga a la ciutadania a carregar sobre les seues esquenes els costos derivats de la "lliure" acumulació de capital i, a l'una, exerceix de gendarme per a neutralitzar la potencial protesta social. Entendre aquesta funció de l'Estat neoliberal és essencial, en la mesura en què tot anàlisi fonamentada dels grans problemes del món actual (devaluació democràtica, desigualtat, canvi climàtic, repressió política, periodisme tòxic...) condueix al neoliberalisme com a origen dels mateixos.

Més enllà de la gestió política que fa transitar la democràcia cap a un autèntic règim oligàrquic, el neoliberalisme és, fonamentalment, l'univers cultural que deriva del poder dels amos del mercat.

La cultura neoliberal s'assenta en la ruptura del binomi llibertat-igualtat en favor de la llibertat individual, erigida en valor central de la civilització, independent de les condicions materials necessàries per al seu exercici com a dret inalienable de tota persona. Així, si la llibertat real implica el ple desenvolupament de la capacitat de l'ésser humà per a autodeterminarse com ser racional, afectiu i social, sense coacció externa, la llibertat que pregona el neoliberalisme suposa, en la pràctica, la restricció de la lliure elecció al nivell de renda i poder disponibles per a poder-la exercir. Una paradoxa!

Del "divorci per decret" de la llibertat i la igualtat es desprèn el conjunt de valors que conformen la cultura neoliberal: l'individualisme, que enalteix la iniciativa privada com a força motriu de la societat; la competitivitat, convertida en factor regulador de les relacions humanes, on els que triomfen són els millors; el consumisme, que associa la felicitat amb l'acumulació individual de béns materials; el mite del creixement econòmic, al marge dels seus efectes sobre la societat i el medi ambient... Així, de l'Estat neoliberal i dels valors que ho sustenten es deriva la "demanda" d'una ciutadania immersa en rivalitats sense victòria possible per a la majoria i, per tant, subjecta a la incertesa i la por de l'eliminació; exposada a les frustracions derivades del "món feliç" encapsulat en el format consumista; induïda a ser el públic passiu d'una realitat reduïda a l'espectacle com a negoci global; una ciutadania desposseïda, per la censura derivada de la "desinformació massiva", de les referències i recursos culturals necessaris per a interpretar-se com a subjecte actiu de la realitat social i, alhora, permanentment incitada, per publicistes servils disfressats d'informadors, a rebutjar irracionalment tota veu que pose en dubte les convencions establides. En definitiva, una ciutadania fragmentada i indiferent a la problemàtica social. En aquest context, el conformisme amb l'ordre establit s'assenta en el caràcter hegemònic aconseguit per la cultura neoliberal que, com tota ideologia dominant, es presenta amb la vocació de representar el sentit comú del conjunt de la societat.

Enfront d'aquesta realitat, en la qual la ciutadania no compte, salve per a "rebre el pal i ser anestesiada amb la carlota", la ciutadania social comporta el compromís cívic amb el ben comú.

La cultura del bé comú es fonamenta en la dignitat humana com a valor civilizatorio central, inherent a tota persona per la seua condició de tal. En virtut del seu caràcter universal, anterior, per tant, a tota legislació, la dignitat fa a tota persona mereixedora dels drets humans que, units en el maridatge fonamental de la llibertat i la igualtat, són garantia de convivència democràtica, qualitat de vida i felicitat social. En aquest sentit, la consciència ciutadana del dret a la dignitat, atorga tota la legitimitat moral a les lluites populars contra les injustícies sancionades pel poder en normes i lleis.

La cultura del bé comú reflecteix la naturalesa social i, per tant, altruista dels éssers humans. Suposa per tant un dinamisme emancipatorio que implica la descodificació dels paradigmes del neoliberalisme i els seus "afegits" en les consciències, com la ignorància, por, el dogmatisme i l'odi, i la seua substitució per aquells que faciliten el desenvolupament de les relacions humanes en condicions d'igualtat, com la cooperació i la solidaritat.

Per tot açò, la cultura del bé comú suposa el retrobament del conjunt de la ciutadania en la ciutadania social. A Espanya, la rebel·lió popular del 15M, al maig de 2011, i el conjunt de mobilitzacions dels últims anys vinculades al mateix, incloent la mobilització social pel dret a decidir sobre l'autogovern a Catalunya, han fet visible el rol fonamental que la ciutadania social juga en la renovació de la democràcia. No obstant açò, la tasca quedarà incompleta sense la seua conformació com a majoria cívica enfront de l'hegemonia cultural del neoliberalisme.

En efecte, el camí cap a la plenitud democràtica no s'esgota en els projectes polítics d'emancipació que representen les demandes populars, sent aquests fonamentals. A més requereix un nou model cultural que reconstruïsca i reivente l'amplísimo espai que el neoliberalisme ha sabotejat o destrossat: un espai fundat, no sobre la propietat capitalista, sinó sobre la propietat social, entesa com el conjunt de serveis, prestacions i garanties proporcionades per l'Estat social i democràtic de Dret; un espai que aculla els ensenyaments de les lluites populars per a la seua reivención democràtica; un espai en el qual "fer ciutadania" signifique sumar i confluir, sense sectarismes, amb els qui comparteixen aspiracions comunes; en el qual l'empatia i el respecte mutu presidisquen els vincles humans; un espai en què la naturalesa siga font de vida i no de recursos. En definitiva, un espai inclusiu en el qual es donen la mà la ciutadania i la cultura del ben comú i siga el punt de trobada d'ideologies benèfiques per a la societat, aquelles que, des de les certeses, ajuden a lluitar i a viure.

1) Vegeu "Estat neoliberal i unitari contra la sobirania democràtica". En Públic, 29-12- 2017

2) De la "revolució conservadora" va derivar la implantació global del neoliberalisme. El primer país que va servir com a camp d'experimentació del neoliberalisme va ser Xile, sota el "mantell protector" de la dictadura militar d'Augusto Pinochet (1973-90), emparada per Washington. Posteriorment, la promoció global del mateix, va ser protagonitzada pels governs de Margaret Thatcher a Gran Bretanya (1979-90) i Ronald Reagan a Estats Units (1981-89)

3) Sempre han existit mercats al llarg de la història universal. Han format part de l'economia en el seu conjunt, sense dominar-la. La societat de mercat, en la qual el poder del mercat domina la vida social, s'imposa amb el triomf del capitalisme.

www.javisegura.es