Miguel Guillén Burguillos*

Sembla que Esquerra Republicana comença per fi a desacomplexar-se. Suposo que veure Puigdemont de canyes per Bèlgica ha de causar indignació entre els membres d'un partit que té el seu líder a la presó. Encara que segurament aquest no és el motiu (únic) pel qual els dirigents d'ERC comencen a dir en públic el que fa temps que pensen i no s'atrevien a explicitar. Les declaracions del respectat Joan Tardà fa uns dies en una entrevista a La Vanguardia són diàfanes: "si cal, caldrà sacrificar Puigdemont". I la decisió de Roger Torrent, flamant nou President del Parlament, d'ajornar el ple d'investidura, deixa ben clar que ERC no valida l'estratègia de Puigdemont i els seus acòlits. El "combat de judo" a què sovint fa referència Enric Juliana torna a prendre protagonisme. La ruptura del bloc independentista, diuen alguns... No cantin victòria tan ràpid, no siguin ingenus.

Crec que és interessant recordar un fet importantíssim. Com sabem, el 26 d'octubre el llavors President de la Generalitat va estar a punt de convocar eleccions. Calia preservar les institucions catalanes i la decisió estava presa. El paper del lehendakari Urkullu va ser imprescindible en les hores prèvies per convèncer Puigdemont de la necessitat de no posar en safata al govern de Rajoy l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Però aquell matí, quan es van conèixer les intencions de l'avui ex President, les xarxes socials van bullir i nombrosos dirigents processistes van començar a titllar Puigdemont de traïdor. "155 monedes de plata", va escriure a Twitter Gabriel Rufián, diputat d'ERC al Congrés. El president va entrar en mode pànic i es va fer enrere. No podia quedar com el dolent de la pel·lícula i molt menys com un traïdor a la pàtria i al "Poble català". En definitiva, no convocava eleccions i la via fake-unilateralista tirava endavant, tot i que la simbòlica República Catalana va durar menys que un caramel a la porta d'una escola. A la Moncloa encara se sorprenen de com de fàcil ha estat aplicar l'article 155, de com d'obedients han estat els funcionaris i càrrecs de confiança de la Generalitat, molts d'ells fidels a la doctrina processista. Perquè amb les coses del menjar no s'hi juga.

Puigdemont és un home enganxat a les xarxes socials, particularment a Twitter, i això va ser fonamental a l'hora de no poder aguantar la pressió aquell 26 d'octubre. No és difícil aventurar que si hagués quedat com un traïdor ERC s'hagués beneficiat a nivell electoral, i mirin ara com han canviat les tornes. Al cap i a la fi, el processisme també consisteix en una lluita per l'hegemonia del nacionalisme català. L'error d'ERC en aquell moment va ser no donar suport a la decisió que ja havia pres Puigdemont. El tuit de Rufián el va simbolitzar a la perfecció. El gran error d'ERC. Suposo que a la seu del carrer Calàbria de Barcelona comencen a adonar-se ja que els tuits de Rufián poden tenir la seva gràcia durant uns minuts, però la fama a Twitter és efímera i la política consisteix en una altra cosa. Comparin Rufián amb Tardà. No hi ha color. De vegades penso que el veterà polític de Cornellà deu estirar-se els cabells amb algunes de les peripècies del seu company d'escó.

Avui, com sabem, Puigdemont gaudeix de gran suport popular no només entre les files neoconvergents, sinó també entre l'electorat d'ERC i la CUP. S'ha erigit com el gran messies del processisme i ERC té bona part de responsabilitat en la creació del monstre. La manifestació de Brussel·les, amb nodrida representació de dirigents i militants d'Esquerra, no va ser més que un gran acte electoral a favor de Puigdemont. Un altre error de càlcul de l'històric partit de Macià i Companys, que no sé què pensarien si aixequessin el cap. La història del 21 de desembre ja la sabem: Puigdemont i el gen convergent (en expressió d'Enric Juliana) van guanyar la batalla per l'hegemonia processista. El puigdemontisme va vèncer. El gen convergent mai mor, i la capacitat dels seus a l'hora de crear discurs i amplificar-lo mediàticament és digna d'elogi i estudi. Expliquin el que expliquin, el seu electorat compra el missatge. Sigui el que sigui. I és que la fe mou muntanyes. Guillem Martínez ho explica magistralment a les seves imprescindibles cròniques a CTXT.

Però Puigdemont és humà. És una persona, i el risc de passar a l'oblit en poc temps sempre hi serà. Per això s'aferra al càrrec, perquè sap que si no és investit President pot anar a parar a la cruel paperera de la història abans del que ens pensem. Perquè la vida segueix i el processisme seguirà, amb unes o amb altres persones. Per això també alguns dirigents neoconvergents ja comencen a parlar de repetir les eleccions, perquè probablement estarien davant d'una ocasió d'or per enfonsar ERC i els seus coqueteigs amb la traïció a la pàtria. La megalomania puigdemontista, si bé a més de la meitat de la població catalana li produeix al·lèrgia, sedueix amplis sectors del processisme, i això els seus estrategs ho saben. Durant el franquisme tocava callar i quedar-se a casa, als vuitanta i noranta tocava votar Pujol, avui toca votar Puigdemont. Siguin obedients, si us plau.

El que està quedant cada cop més clar és que el processisme està beneficiant clarament les dretes. No perdem de vista que els dos partits més votats a les eleccions del passat 21 de desembre van ser Ciutadans i JxC. Es demostra una vegada més que l'increment del fervor nacionalista (espanyol o català) beneficia les dretes, que històricament han patrimonialitzat el pedigrí identitari que funciona com a perfecte anestèsic contra els problemes reals de les classes populars. La pregunta que hem de llançar a l'aire és clara: s'ha tancat la finestra d'oportunitat que va obrir el 15-M i més tard Podemos? Perquè no ho oblidem: pot ser que el PP surti tocat de tot això, però no es perd ni un sol dels seus vots, perquè els desencantats votaran religiosament, via cosmètica, Ciutadans. Més del mateix, però amb una imatge menys casposa i (de moment) neta i polida.

La passada setmana van cridar l'atenció els missatges que es van intercanviar Puigdemont i Toni Comín que va captar un càmera de Telecinco. S'ha arribat a dir que el processisme està acabat. Segur? No siguin ingenus, si us plau. La nova temporada d'aquesta sèrie acaba de començar i promet oferir-nos noves trames i emocions. Ara es parla de crear una presidència simbòlica, que ocuparia Puigdemont, i una altra d'efectiva, que exerciria un testaferro seu. Fixeu-vos: la capacitat creativa del processisme no té límits, bàsicament perquè compta amb xollo valuosíssim: el seu electorat compra qualsevol tripijoc (astúcia en llenguatge processista) i qualsevol missatge, per esperpèntic que sigui. Per això sorprenen errors en allò simbòlic com que Puigdemont hagi arribat a plantejar-se llogar una mansió ni més ni menys que a Waterloo. És inevitable que se t'escapi el riure, més quan el processisme ha cuidat fins al més mínim detall i amb particular cura el simbolisme i l'escenografia: des de les performances dels 11 de setembre a tot tipus de concentracions i accions, passant pel tour brussel·lès de Puigdemont de la maneta de la dreta identitària flamenca.

Aquests dies he arribat a pensar que ERC s'està desacomplexant i pot ser que trenqui el seu ja llarg matrimoni amb els neoconvergents. L'abraçada de l'ós. Però igual sóc un ingenu. Això potser no s'acabarà mai. Potser ERC mai arribi a plantejar-se una aliança amb les esquerres catalanes. Però somiar és gratis: pot ser que ERC es desacomplexi definitivament i aposti algun dia per sumar a l'esquerra i no a la dreta. Que pensi en allò social i no anteposi allò identitari. Mai és tard si la dita és bona.

*Politòleg i autor del llibre "Podemos-Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia"

@miguelguillen80