Ricardo Romero de Tejada* 
Politòleg/sociòleg

La majoria parlamentària obtinguda per les tres llistes independentistes a les eleccions del 21 de desembre de l'any passat, amb la candidatura de Carles Puigdemont amb més vots i escons, es troba davant la difícil decisió de votar la investidura "legitimista" que encarna el President "deposat" i que l'Estat ha decidit impedir.

Tenint en compte que les tres candidatures independentistes han defensat continuar construint la República, les diferències cal buscar-les en el lideratge d'aquesta etapa de construcció republicana i fins a cert punt en els procediments i mitjans per a aquest propòsit. En aquest sentit caldria valorar l'anunci realitzat pel portaveu de la CUP al Parlament, Carles Riera, de l'acord aconseguit fa pocs dies per aquesta formació amb Junts per Catalunya i ERC per "impulsar" una assemblea constituent de la república.

El dilema, que sembla enfrontar a Puigdemont, una part de PDeCAT i la CUP amb ERC i una altra part de PDeCAT, es concreta en dues postures: una que alguns caracteritzen de "legitimista" en oposició a una altra que seria la "pragmàtica".

Carles Puigdemont al·lega que l'èxit de la seva candidatura legitima la reposició en les seves plenes funcions del Govern deposat pel PP en aplicació de l'article 155 de la Constitució (aplicació que ha estat recorreguda pel Parlament i per Podemos) i que sotmetre's, per pragmatisme, a la lògica obedient del 155 no conduirà a una altra cosa que a més 155 i a la liquidació final de les institucions d'autogovern. En definitiva, proposa governar des de Brussel·les, forçar l'Estat a negociar el seu retorn amb plenitud de drets i internacionalitzar tant com sigui possible el conflicte amb una Espanya intransigent i autoritària, que no respecta els drets humans empresonant i exiliant als opositors polítics, i que converteix l'Estat de Dret en una farsa, quan li convé, amb els fiscals afinant i els tribunals al servei del govern.

Els "pragmàtics" argumenten que l'Estat està disposat a impedir la investidura de Puigdemont, exigint la seva presència física al Parlament, advertint que no ho pot fer donada la seva situació processal i l'oposició dels jutges, i controlant amb les forces de l'ordre per terra, mar i aire que no se'ls coli el President. Rubalcaba, un històric dirigent socialista a qui els seus propis companys es cuiden prou bé per no donar-li l'esquena i que hauria de saber molt de com les gasta l'Estat espanyol a la llum d'aquells episodis de la calç viva i el GAL, ha assegurat que l'Estat està disposat a pagar el preu que calgui per impedir la investidura de Puigdemont. Els "pragmàtics" es mostren d'acord amb la investidura de Puigdemont si existeix un procediment eficaç per sortejar els obstacles de la legalitat espanyola i recuperar el control efectiu de la Generalitat. En cas contrari, demanen una altra candidatura alternativa, qüestió en la qual també caldria tenir en compte  l'"avís", molt creïble, per part del ministre de Justícia que tots els processats seran inhabilitats...

No serà gens ni mica fàcil trobar la solució a aquesta crisi que amenaça amb trencar la unitat de l'independentisme, aquesta vegada sí, sota la pressió del Tribunal Constitucional i els senyals obvis que centenars de persones poden veure els seus béns confiscats per destruir a les seves famílies i/o ser empresonats durant tant de temps com vulgui el poder. No obstant això, tal vegada ajudaria a la reflexió necessària per dissenyar una solució sense vencedors ni vençuts, la lectura detinguda de dos articles recents (Miquel Puig, "El dilema", 29 de gener de 2018, en elnacional.cat i Carod Rovira, "Hem de ser més", 16 de gener de 2018 en elcritic.cat) i dues entrevistes, una a Ernest Maragall (bon coneixedor dels socialistes espanyols) del 23 de gener en vilaweb.cat i una altra a Eduard Voltes del 20 de gener també a vilaweb.cat. Diferents perspectives, però totes amb el focus posat en la construcció pràctica de la República.

Tal vegada, potser, hi hauria un espai de trobada satisfactòria per a ambdues posicions, si s'acceptés desplegar dues institucions diferents i complementàries. La República, la institució de rang superior que caldria construir amb continguts i a la qual hi ha de dotar d'un President i d'un equip de treball per complir els objectius que se li encomanin (entre ells la representació internacional del projecte d'Estat). Ja té President, el que l'era el 27 d'octubre quan el Parlament va votar la República i que ha estat legitimat en les eleccions del 21-D. Les fórmules necessàries per evidenciar el seu reconeixement per part de la majoria parlamentària independentista no haurien de ser un obstacle. L'Estat espanyol no podria impedir-ho, tret que reconegués la República catalana...

I la Generalitat, l'òrgan de govern tradicional de Catalunya, amb un President investit per l'actual Parlament, per dirigir com a tal les tasques de govern en proximitat i reconeixent l'autoritat superior del President de la República de tal manera que l'Estat espanyol no pugui procedir ni contra ell ni contra les institucions. Les tecnologies estan per resoldre els problemes. Quatre anys per davant.

* Ricardo Romero de Tejada ha publicat recentment l'assaig:  Por qué hemos llegado hasta aquí. Geopolítica y política de la cuestión catalana. Tiempos de espera, Barcelona, 2017