Luz Gómez
Professora titular d'Estudis Àrabs i Islàmics a la Universitat Autònoma de Madrid

El BDS (Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions per Palestina) avança a tot el món. L'última bona notícia ha estat l'anunci de la seva candidatura al Premi Nobel de la Pau, promoguda per Bjørnar Moxnes, líder del Partit Vermell noruec i parlamentari. No és un simple gest, ja que el Comitè Noruec del Nobel està compost per cinc membres del Parlament, i Moxnes ha fet ús de les seves atribucions parlamentàries per llançar la candidatura. Poc importa que les possibilitats d'obtenir el guardó siguin escassíssimes donada l'envergadura de la campanya anti-BDS promoguda per Israel, i menys encara que alguns premiats amb anterioritat pel Nobel deixin molt a desitjar en termes de pau i prosperitat per al planeta. El BDS està aquí, a l'agenda del Nobel, i això és molt més del que calia imaginar l’any 2005, quan el Comitè Nacional Palestí va fer la seva crida al BDS des de Ramallah.

Han passat gairebé tretze anys i les tres demandes que van engegar la campanya BDS contra Israel segueixen sent irrenunciables: la fi de l'Ocupació de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Oriental; el compliment del dret al retorn dels refugiats palestins; i el desmantellament del règim d'apartheid al qual Israel sotmet als seus propis ciutadans palestins. Van ser la societat civil palestina, les seves associacions de dones i cívic-culturals, els seus sindicats i els seus moviments estudiantils els qui van fer la crida als ciutadans conscienciats del món a unir-se en una lluita civil i pacífica contra la vulneració dels drets humans a Palestina. Si va ser possible a Sud-àfrica per què no a Palestina?, aquest era i és el plantejament.

Fins que Israel no compleixi amb les resolucions internacionals i amb la igualtat de tots els seus ciutadans, sense distinció pel seu origen ètnic o confessional, tots estem cridats a participar en la campanya de boicot econòmic, cultural, acadèmic i esportiu; a pressionar a empreses i organismes financers perquè no inverteixin en companyies i institucions que vulnerin els drets dels palestins; i a exigir als nostres Governs i a les institucions internacionals que imposin a Israel les sancions que corresponguin per les seves violacions del dret internacional. Els èxits aconseguits pel BDS han estat nombrosos, i si empreses com Orange, Veolia i H&M s'han vist sotmeses a escrutini i han revisat les seves pràctiques, no menys important en termes de visibilitat internacional del moviment són els suports d'artistes i acadèmics de tot arreu (la cantant Lorde ha estat l'última a sumar-se al boicot).

La Nakba, l'expulsió i la neteja ètnica que va acompanyar la creació de l'Estat d'Israel en 1948, de la qual aviat es compliran setanta anys, segueix estant dolorosament viva. Després de les revolucions àrabs de 2011, la impunitat amb què el Govern d'Israel prossegueix el seu projecte d'esborrar Palestina del mapa ha trobat nous aliats: des de Trump als tirans àrabs de torn (Muhammad Ben Salmán a Aràbia Saudita, Sisi a Egipte, Jalifa Ben Zayed als Emirats Àrabs), molt interessats a recolzar a un "amic" amb el qual les seves polítiques i negocis garanteixen  l’statu quo regional. Els palestins, al seu torn, se les tenen a veure a més amb la incompetència, quan no iniquitat, d'una Autoritat Nacional que a ningú representa. El seu president, Mahmud Abbas, fins i tot s'ha permès reconèixer que no dóna suport al boicot. La qual cosa, d'altra banda, gairebé és la corroboració que el boicot és una estratègia correcta.

Israel sap del poder corrosiu del BDS. Els seus líders s'han rigut en públic de la nul·la incidència econòmica del boicot i les desinversions, però això no deixa de ser una forma de dissimular el molt dany que el BDS causa a la seva legitimitat, tan falsa com esbombada, "d’única democràcia d'Orient Mitjà". L'any passat, el Govern d'Israel va preveure una partida especial de 75 milions de dòlars per a la lluita contra el BDS. S'han format grups especials de contrainformació i intervenció, sovint en estreta relació amb les ambaixades d'Israel a cada país, amb especial atenció a la marxa del BDS als Estats Units, Gran Bretanya, Canadà i França. A Espanya, on el moviment de solidaritat amb Palestina té una llarga història i Israel se sap feble davant l'opinió pública, aquesta contracampanya s'està deixant sentir sobretot en l'assetjament judicial al qual sotmeten persones físiques i jurídiques de dubtosa procedència als més de cent ajuntaments i diputacions que s'han sumat a la Campanya Espai Lliure d'Apartheid Israelià, part de la campanya general del BDS.

Però els membres del comitè que concedeix el Premi Nobel de la Pau no deixen de sorprendre el món de tant en tant, i des de les revolucions àrabs de 2011 han estat especialment sensibles a les demandes de llibertat, dignitat i justícia dels pobles àrabs: l’any 2011 van reconèixer la labor pionera en defensa dels drets humans de la periodista iemenita Tawakkul Karman; i el 2015 van donar un guardó conjunt al Quartet de Diàleg Nacional Tunisià, un grup d'organitzacions tunicianes per la lluita democràtica al seu país. Tampoc cal menysprear el pes d'altres guardonats que amb decisió han donat suport al BDS, com l'arquebisbe sud-africà Desmond Tutu o l'activista nor-irlandesa Mairead Maguire. Bjørnar Moxnes, el promotor d'aquest Nobel, ha resumit bé el significat transpalestí que a més tindria el Nobel de la Pau pel BDS: "Aturar les polítiques racistes i d’ultradreta creixents, que estan portant-se amb si mateixes gran part del món en el qual creiem, i demostrar que la llibertat, la justícia i la igualtat són per a tots". Al setembre es coneixerà la llista dels finalistes; fins llavors, Moxnes ens convida a sumar esforços perquè el BDS segueixi fent història.