Una defensa política

Mireia Boya

Ex-diputada de la CUP, investigada pel Tribunal Suprem

La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’Estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política. Ho va dir el jutge Llarena en una entrevista al diari El Mundo l’any 2012. Ho comparteixo, i per això no entenc per què s’està jutjant a tot un país, a una ideologia, la republicana, a la que fins i tot tenim dret constitucionalment.

El problema és que davant el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, el govern d’aquest darrer mai ha volgut parlar, des de fa molts i molts anys, en termes polítics. La seva resposta ha estat sempre repressió, violència, guerra bruta, terror psicològic i tribunals.

La interpretació de la Constitució que s’ha fet ha estat un mur contra aquell 80% de la societat catalana que volia dirimir el conflicte amb una eina democràtica: un referèndum. Entre desistir per l’absència de diàleg i construir per mandat popular, vam triar a la gent. Vam fer i vam guanyar aquell referèndum. Ens van imposar unes eleccions i les vam tornar a guanyar. La nostra via és la democràtica i no violenta. Ho serà sempre. I la resposta de l’Estat no ha estat parlar-ne, sinó presó, exili i intents de carregar-se els pilars cohesionadors i inclusius de la societat catalana, com la llengua, els mitjans o l’educació. Oblideu-ho, per la seva part, aquí no hi ha política ni justícia, és només una guerra pel poder i la sagrada unitat de l’Estat, com en plena dictadura.

La causa del Tribunal Suprem ha estat construïda sobre uns atestats de la Guàrdia Civil gens fonamentats objectivament, parcials i interessats. Construeix un relat de violència que només va existir per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre davant els col·legis electorals. Aquells que van venir aquí cridant “a por ellos” són els que ara s’abanderen com imparcials presentant proves contra un procés democràtic, social i no violent. La Guàrdia Civil fa política i els tribunals hi juguen. I determinada premsa de la caverna també. Dret penal de l’enemic se’n diu: se’ns jutja per com pensem, pel que podem fer en el futur, amb absència de garanties processals i amb penes desproporcionades.

Defensar el dret d’autodeterminació dels pobles no és delicte. Aplicar un programa electoral pel qual vam ser escollides diputades el 27 de setembre de 2015 parlant de República i drets socials no és delicte. Pensar diferent i sortir al carrer per manifestar-ho no és delicte. No és delicte de rebel·lió una reivindicació pacífica del dret de sufragi. Així que, si els tribunals fan política, nosaltres ens hem de defensar políticament. Si hem de convertir aquesta causa general en un veritable judici polític per mostrar les vergonyes antidemocràtiques de l’Estat, fem-ho. Ells creuen que són forts judicialment, nosaltres creiem que la (in)justícia polititzada és el taló d’Aquil·les de la democràcia de l’Estat.

En el marc de l’estratègia de defensa davant la causa general que s’instrueix des del Tribunal Suprem, considerem absolutament central la dimensió internacional. Vist que l’Estat no vol diàleg, vist que la Constitució és un mur i els tribunals estan polititzats i vulneren els nostres drets, vist que no hi ha separació de poders a l’Estat espanyol, la defensa dels drets civils i polítics davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, ha de ser una de les línies prioritàries, tant pel que fa a l’estratègia jurídica com a la consolidació del posicionament polític.

I és que ja hem vist que no serveix de res abjurar de la ideologia pròpia per evitar la presó. En el cas dels quatre ostatges segrestats encara per l’Estat s’ha intentat pràcticament tot allò que processalment es podia fer. I res, allà els tenen, per venjança, dinamitant l’Estat de dret sense cap pudor. I n’hem après.

No som una organització criminal per fer un referèndum, per aplicar un programa electoral legal, som polítics al servei del mandat popular que emana democràticament de les urnes. Reivindicar això és fer una defensa política en aquesta macrocausa judicial contra tot un país. Reivindicar això és retornar la dignitat als més de dos milions que van apostar per una via democràtica i no violenta l’1 d’octubre tot i rebre cops de porra. Reivindicar això és destapar les vergonyes d’un Estat on la democràcia està corcada. Reivindicar això és tombar el règim del 78 i cridar República.