Miguel Guillén Burguillos

És qüestió de temps que Aznar anunciï la seva baixa del PP i formalitzi la seva adhesió a Ciutadans. Es veu a venir. El seu allunyament del Partit Alfa de les classes mitjanes espanyoles, en expressió d’Enric Juliana, ha estat paral·lel a l’evaporació quasi miraculosa del que va ser el fosc mostatxo aznarià. A mesura que el bigoti ha anat desapareixent, els abdominals i la cabellera han anat creixent i l’allunyament respecte del PP s’ha fet escandalosament evident. Coses de la maduresa, se suposa, que a uns se’ls hi posa pitjor que als altres. Si a finals del 2016 Aznar renunciava a la presidència d’honor del PP, el següent pas està cantat. Els seus festejos ataronjats cada vegada són més desacomplexats: llegeixin algunes de les últimes i apassionants notes editorials de la FAES i jutgin vostès mateixos. La mà d’Aznar es nota, i tant que es nota. I el plàcet i la benedicció a Rivera estan donats. Aznar se’n va anar, però mai del tot, i continua sent un referent per a molts electors, sobretot per als nostàlgics del règim pre-1978 i l’Espanya del ‘pelotazo’.

El cas és que a ningú se li escapa que Aznar mai no ha volgut estar al costat dels perdedors, i ara que l’amortització accelerada del PP sembla no tenir marxa enrere (pensin en la sentència de la Gürtel i, el que és pitjor, les que queden per dictar-se), és fàcil intuir que l’expresident donarà el pas definitiu per acompanyar Albert Rivera en el seu ascens meteòric a la presidència del govern d’Espanya. Perquè sí, perquè els que realment manen no pararan fins que aquest insigne lector de Kant arribi a La Moncloa. Al temps. El Podemos de dretes que suplicava Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, és una realitat molt més perillosa del que ens podem pensar. Podem fer totes les caricatures i memes que vulguem sobre el partit taronja i el seu líder, però la realitat és que la seva arribada a La Moncloa, més aviat que tard, és una cosa plausible que posa els pèls de punta. I encara som a temps d’evitar-ho.

Dic que posa els pèls de punta perquè Rivera ho va dir molt claret fa uns dies, en el mateix acte en què Marta Sánchez va obsequiar els assistents amb la seva versió pop i amb lletra de la Marxa Granadera (que Déu ens agafi confessats, també als ateus). Va dir Rivera que recorrent Espanya no veu treballadors o empresaris, sinó que només veu espanyols. Aprofitant que es compleixen 200 anys del seu naixement, no estaria de més recuperar algunes lectures seves, però molt em temo que a la tropa taronja li interessarà més posar tota la carn a la graella identitària. Perquè no cal ser un expert en estratègia política (i particularment electoral) per adonar-se dels rèdits que poden donar, sempre a les dretes, les proclames nacionalistes, a un i altre costat de l’Ebre. Per molt que diguis que no ets nacionalista ni de dretes. Ja! I mentrestant, les esquerres es queden tremolant, unes acomplexades davant del nacionalisme català (cada vegada més lliure de màscares, i si no recuperin els articles d’opinió del Molt Honorable Quim Torra o observin la preeminència de símbols religiosos en les performances processistes -la Moreneta, les creus cristianes-) i altres acostant-se al no menys nacionalista discurs de Ciutadans. Mentrestant, els nacionalistes de les dues riberes de l’Ebre estiren la corda i es van retroalimentat. Es necessiten els uns als altres. Perquè el botí no és menor: la jivarització de les esquerres i la progressiva irrellevància dels discursos socials i la defensa dels interessos de les classes populars a l’agenda política. Rivera es frega les mans amb la proclamació d’un ultranacionalista com Torra a la presidència de la Generalitat, i molt em temo que Puigdemont i el seu testaferro fan el mateix en veure que un altre ultranacionalista com Rivera es va acostant a poc a poc a La Moncloa. L’art de la piromania compta amb bons professionals a Madrid i a Barcelona, ​​desgraciadament. Perquè no busquen l’acord, sinó la tensió per mantenir el seu modus vivendi. Si s’arribés a una solució, alguns veurien desaparèixer la seva raó de ser i se’ls acabaria el xollo. No hi ha incentius a nivell particular i això és clau.

La solució, si es pretén aconseguir alguna, no pot passar per l’eterna defensa de maximalismes impossibles. Ni l’independentisme pot imposar les seves demandes a més de la meitat de la població de Catalunya ni el nacionalisme espanyol més reaccionari pot pretendre arrasar i enfonsar una part molt important de la societat. Sí, l’estat té la força (molta) i l’independentisme no la va saber o no la va voler calibrar el setembre i l’octubre de l’any passat, però això no pot ser excusa per humiliar un percentatge gens menyspreable de ciutadans catalans. El pacte és l’única solució i la política l’única via. Parlem d’una vegada per totes, seriosament, de pluranacionalitat i solució federal? Tornem a situar com a prioritats en l’agenda política nacional els salaris, les pensions, l’habitatge, les infraestructures, la sanitat i l’educació públiques?

Vaig acabant. Ciutadans és Albert Rivera i Inés Arrimadas. És Juan Carlos Girauta i Luis Garicano. És el somni humit dels capitostos de l’Ibex-35. I també és Aznar, el president que va rescatar la idea de l’Espanya carpetovetònica, imperial, centralista, gran i lliure i que va posar en els seus consells de ministres a un bon grapat d’(avui) imputats i / o condemnats per corrupció, alguns fins i tot a la presó. I mentrestant, les esquerres segueixen temptades a mirar-se el melic i enredar-se en lluites intestines. No aprendrem mai. L’enemic compta amb tots els recursos que necessita i està ben preparat. T’explica que el problema és la unitat d’Espanya, no l’atur ni les pensions. Et diu que és una vergonya que els líders d’un partit s’hipotequin a trenta anys, no que el teu salari cada vegada sigui més baix i el teu contracte de treball més curt. Recordin: l’enemic no està dins, està allà fora i cada vegada sembla més evident que va vestit de taronja. Surtin a guanyar perquè tenim molt a perdre.