Refugiats: cal alguna cosa més que actes puntuals

Miguel Pajares

President de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat

Aquest any el 20 de juny, Dia Mundial de les Persones Refugiades, ha vingut precedit de dos actes significatius realitzats per l'acabat d'estrenar govern del socialista Pedro Sánchez: l'oferiment d'acollida als immigrants i refugiats que es trobaven a l'Aquarius, rebutjats pels governs d'Itàlia i Malta, i l'anunci per part del nou ministre de l'Interior que es retiraran les concertines (filats de fulles esmolades) de la tanques de Ceuta i Melilla. L'organització que jo represento, dedicada a donar l'atenció a les persones refugiades i a defensar el dret d'asil, celebra sincerament aquests dos actes, però ara més que mai cal dir que el que toca fer en matèria d'asil va molt més enllà. El Govern espanyol ha de definir una nova política d'asil i de fronteres, respectuosa amb els drets i la dignitat de les persones, i ha de defensar en el marc europeu un canvi profund de les polítiques que s'estan realitzant.

Pel que fa a la Unió Europea, diré que les polítiques d'asil segueixen sent erràtiques i no hi ha la política comuna que des de fa més de dues dècades s'intenta establir. Cada estat campa al seu aire, i l'arribada de l'extrema dreta a diversos governs de la UE, o el seu creixement en molts països, està portant a polítiques cada vegada més restrictives i repressives. Als països que es venien oposant a tot tipus d'acord sobre acollida de refugiats, Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia, s'han unit ara Àustria i Itàlia, on també l'extrema dreta és als governs. D'altres països, com Dinamarca, Holanda o Suècia, se sumen a aquest costat fosc. I Alemanya, per la seva banda, es debat en un mar de dubtes que pot portar-la al mateix forat. La influència de l'extrema dreta xenòfoba sobre l'agenda d'immigració i asil europea és enorme.

Per això al Govern espanyol li demanem una intervenció decidida en la definició de la política europea d'asil. Però no n'hi ha prou de reclamar una política comuna, cosa que els líders europeus es plantegen recurrentment (cada ics anys es fa un Consell Europeu sobre immigració i asil en el qual es diu que per fi s'establirà la política comuna, i mai s'acaba de aconseguir). No n'hi ha prou perquè, encara que s'aconseguís tal política comuna (cosa desitjable), l'important seria quina política. Per ara, en el que més s'han posat d'acord els governs és en els aspectes restrictius i repressius per impedir l'arribada de persones refugiades o per facilitar-ne les expulsions. El més comú de la política europea d'asil és el reforçament i militarització de l'Agència de Fronteres (Frontex, ara Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes), el desenvolupament de tanques en determinats perímetres fronterers, els vols de deportació conjunts o l'externalització de les fronteres per mitjà d'acords amb països veïns.

Aquests acords estan sent l'eix central de la política europea d'asil. L'acord amb Turquia de març del 2016 va consistir a donar-li 6.000 milions d'euros a canvi que no deixés arribar els refugiats a les fronteres de la Unió Europea. I va funcionar: el flux des de les costes turques, de persones que fugen de les guerres de Síria, l'Afganistan, Eritrea i altres països, va disminuir dràsticament. A aquest acord el va seguir un altre amb l'Afganistan, el febrer del 2017, perquè el seu govern accepti la devolució d'afganesos expulsats des de països de la Unió Europea. Si l'acord amb Turquia va ser vergonyant i va vulnerar drets humans (el dret d'asil, entre ells), el realitzat amb l'Afganistan va superar el llistó, ja que s'expulsa persones que fugen d'una guerra lliurant-les al mateix país en guerra. I a això se suma la creixent cooperació amb Líbia perquè impedeixi la sortida de refugiats de les seves costes, un país en el qual els migrants i refugiats pateixen tortura i esclavitud. I se segueix treballant en altres acords similars (Etiòpia, Mali, Níger, Nigèria ...). Aquest és, de moment el punt aconseguit per la reclamada política comuna europea en matèria d'asil.

Pot ser que a algú li estigui xocant el que dic, ja que els acords esmentats s'han presentat com a política d'immigració i no d'asil, o més concretament, com a política de lluita contra la immigració il·legal. Però vull advertir del profund engany que tanca aquesta forma de presentar-los. Totes les directives, reglaments i accions de la UE i els estats membres relacionades amb l'anomenada lluita contra la immigració il·legal estan adreçades principalment a impedir que arribin refugiats. La major part de les persones que intenten entrar a Europa per la frontera sud arriben fugint de països en conflicte (Síria, l'Afganistan, l'Iraq, Eritrea, Somàlia, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Nigèria, Burundi, Sudan, Sudan del Sud, etc.). Són, per tant, refugiades. Però els governs prefereixen parlar d'immigrants perquè no hi ha cap tractat internacional que els obligui a acceptar immigrants, mentre que sí que n'hi ha quan es tracta de refugiats (la Convenció de Ginebra sobre Refugiats). Els governs europeus actuen il·legalment quan impedeixen l'entrada d'aquestes persones, i convé recordar aquí que d'aquesta política de tancament de fronteres als refugiats se'n deriven les milers de morts que es produeixen a la Mediterrània.

De manera que sí, cal treballar per a una política comuna europea d'asil, però ha de ser una altra política. Una altra política a Europa i una altra política a Espanya. Cal obrir vies segures perquè les persones refugiades arribin sense jugar-se la vida ni posar-se en mans de màfies; cal posar fi a l'externalització de fronteres i als acords amb països que no respecten els drets humans; cal acabar ja amb les devolucions en calent (que, per cert, tant practica l'estat espanyol, així que compte amb aquest assumpte, president Sánchez). I, per descomptat, cal millorar els sistemes d'acollida. En el cas espanyol, el sistema està col·lapsat de fa més d'un any, i aquesta situació només es resoldrà dotant adequadament tots els mecanismes del sistema.