Som d’on veníem

Sandra Ezquerra, sociòloga, feminista i candidata per Desbordem a l’Executiva de Catalunya en Comú

@SEzquerra

Bruce Springsteen ve preguntant-se des dels anys vuitantes si quan els somnis no esdevenen realitat significa que havien estat mentides o quelcom pitjor. M’ha semblat sempre una sospita injusta, ja que complir els nostres somnis no està sempre a les nostres mans. Em sembla, alhora, un interrogant profundament dolorós, que ens adverteix sobre la incapacitat d’esdevenir qui sempre vam voler ser, de continuar sent qui sempre vam pensar que érem.

Fa tres anys escrivia amb Jordi Rabassa, company de viatge i de vida, i amb motiu de les eleccions municipals a Barcelona, que un dels propòsits més important que havíem de tenir en el període que s’encetava era no oblidar d’on veníem, cap a on anàvem i, sobre tot, no oblidar mai qui érem. Ho dèiem, en part, perquè partíem de la diagnosi que una part dels moviments socials i veïnals que havien entrat a les institucions durant la Transició havien patit aquesta maledicció, i això no només havia causat un procés de buidatge de les lluites al carrer per conquerir drets i llibertats, sinó que també havia deixat la nova esquerra institucional sense rumb i projecte propi, més preocupada per mantenir posicions de poder i perpetuar-se com a fi en ella mateixa que en ser eina real de canvi al servei de les classes populars, de les dones, de les persones migrades, de la gent jove, de la gran, de les majories socials.

Avui portem més de tres anys en els que, de manera directa o indirecta, hem participat i donat suport a múltiples moviments ciutadans plens d’energia i il·lusió que van decidir assaltar les institucions per transformar-les, per posar-les al servei de la ciutadania, per reinventar la política. Han estat tres anys de feina incansable, d’aprenentatges dolorosos però també de lliçons precioses, d’avenços, de contradiccions, de renúncies i també, cal dir-ho, d’algunes- petites- victòries. Han estat al seu torn tres anys durant els que s’ha visibilitzat un relleu en la vida política del nostre país. Per primera vegada, les veus autoritzades no han estat només les de senyors amb corbata acostumats a que se’ls escolti, se’ls respecti i se’ls obeeixi. Centenars de veus que vénen d’aturar desnonaments, de lluitar per les llibertats sexuals, de reivindicar la memòria democràtica, de defensar drets socials, laborals i polítics, de suar per arribar a finals de mes, d’ocupar les places… tots aquells herois i heroïnes que Springsteen pensava trencats… s’han posat al capdavant i han demostrat que els límits del possible són molt més amples del que durant molts anys ens havien fet creure. Han deixat d’estar destinats a fugir per sempre i han començat a creure que podien quedar-se on eren, plantar cara i guanyar.

Tres anys després de tot això, tanmateix, és de salut democràtica, humana i fins i tot emocional preguntar-nos si seguim recordant d’on veníem, cap a on anàvem i qui érem. Si som honestes hem de reconèixer que la participació en la política institucional plantejava molts més reptes i perills dels que havíem previst: els ritmes de les maquinàries de les administracions, les pressions dels conglomerats mediàtics, les dificultats per infligir esquerdes en la ben consolidada hegemonia neoliberal, els càlculs per mantenir-se al centre del tauler, la mesquinesa en les crítiques de la resta de partits, la incapacitat per generar dinàmiques col·lectives d’intercanvi, de debat, de decisió… Si ens mirem als ulls sabem que fins el moment no hem estat prou fortes, prou decidides o prou valentes per revertir la major part d’aquests obstacles. I el problema no és tant que no ho hàgim aconseguit, que també. El veritable problema resideix en què cada cop ens preguntem menys sovint sobre com fer-ho; està en què, sense buscar-ho ni voler-ho, ens assemblem una mica més que fa tres anys a tot allò que havíem vingut a erradicar.

Van morir els nostres somnis? eren mentides? eren miratges? ho érem nosaltres? Independentment del que digués Springsteen, no ho crec. Tanmateix, en un moment en què es mira cap endins, en què ens pensem i pensem plegades, esdevé imprescindible seguir preguntant-se per què, venint d’on veníem, som aquí:

Som aquí per reinventar la participació política i posar-la al servei de la vida quotidiana; som aquí per desbordar les costures del que crèiem realista i creure’ns que serem capaces de fer-ho; som aquí per escoltar-nos, des de la pluralitat, prioritzant visions de canvi sobre càlculs de supervivència, defensant la diferència front la lleialtat incondicional, exigint-nos transparència i noblesa com no se les ha exigides mai ningú fins ara; som aquí de passada, ja que si un dia descobrim que ja no ens ajuda a transformar el món deixarem de ser-hi; som aquí perquè pensem que l’honestedat en la política va molt més enllà de no robar o fer trampes, i passa per cuidar i cuidar-se, per posar el projecte col·lectiu per sobre d’inclinacions partidistes, per estimar les diversitat interna, per considerar-la una fortalesa i un tret distintiu, per evitar la temptació de desfer-se de veus incòmodes, per reivindicar, de fet, la incomoditat com un estat necessàriament permanent i permanentment necessari.

Cap d’aquestes és una tasca fàcil. Però si som aquí és perquè continuem compromesos a seguir treballant en aquesta direcció, construint, cooperant malgrat les diferències, respectant malgrat els desacords. Podem superar les trampes que la política institucional ens imposa a nosaltres i als nostres somnis però, com va dir the Boss després de baixar the River, només podrem fer-ho plegats. Desbordant els miratges, reivindicant els somnis. Recordant d’on veníem. I no deixant de ser qui som.