Les ciutats inclusives no inclouen la ultradreta

Laura Pérez Castañoregidora de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona
Giuseppe Grezzi, regidor de l’Ajuntament de València

Durant el darrer mes, València i Barcelona han estat notícia per l’arribada de dues embarcacions plenes de persones que, fugint de la guerra i la desesperació, havien estat rescatades d’una mort segura per vaixells d’organitzacions humanitàries. En total, es tracta de 678 persones de més de 30 nacionalitats diferents que van trobar en les nostres ciutats l’acollida que tantes vegades ha estat negada a persones com elles. Sense anar més lluny, l’Aquarius que desembarcava a València el 27 de juny ho feia després de ser rebutjat per les autoritats italianes, rebuig que era percebut com una victòria dels discursos més reaccionaris i populistes que han trobat en la immigració un filó de vots de poblacions desconcertades.

D’entrada, des de les ciutats ens hem de felicitar, després d’anys de reclamar-ho, de poder jugar un paper actiu en l’acollida de persones refugiades, demostrant que la col·laboració entre administracions, i no el centralisme jeràrquic, es revela una vegada més com la millor eina per dur a terme polítiques d’interès públic en benefici de la ciutadania. El cas de l’acollida no n’ha estat una excepció. De fet, el Tribunal Suprem acaba de condemnar l’Estat espanyol per no haver cobert la quota de refugiats de la UE: el govern de Rajoy va incomplir
l’acord adoptat el 2015, tramitant només 2.500 de les 19.500 sol·licituds d’asil a les quals es va comprometre.

Més enllà d’aquest fet, els governs locals podem i hem de jugar un paper central en el combat contra les tesis d’ultradreta, que utilitzen situacions de crisi humanitària per generar discursos basats en la por i l’exclusió de la diferència. I ho podem fer combatent tres dels
pilars sobre els quals s’articula el discurs populista xenòfob: la manipulació de la informació, l’explotació de la desigualtat i la construcció d’una identitat excloent.

El primer element del discurs xenòfob és la difuminació de la realitat a través de relats esbiaixats. En el cas que ens ocupa, consisteix en transmetre la idea que aquestes arribades són una allau de població de grans dimensions que posen en risc la provisió dels serveis públics.

Des dels governs locals és important posar les xifres en perspectiva. Les arribades en el vaixell de l’Open Arms i l’Aquarius suposen un 0,01% de la població de les ciutats de València i Barcelona (metropolitana) conjuntes. Cal recordar que la gran majoria de les persones refugiades víctimes de conflictes s’instal·len en altres zones del mateix país i, en segon lloc, en països limítrofs. En el cas de Síria, un país com el Líban, amb una població similar a la de València i Barcelona sumades, ha acollit des de l’inici del conflicte 1,2 milions de persones, amb arribades diàries de fins a 10.000 persones . Només un discurs que busca treure rèdit polític pot defensar que les arribades d’aquest mes tenen un impacte significatiu en les ciutats d’acollida que amenaça les poblacions d’acollida. L’acollida és, doncs, una obligació humanitària per qualsevol societat que tingui el respecte en els drets humans com a element central.

El segon element en el qual es fonamenta el discurs populista és en l’explotació de la desigualtat, sovint arrelant en poblacions que ja es troben en situació d’especial precarietat.

És la nostra responsabilitat una vegada més denunciar els greus impactes que el creixement de la desigualtat té per la convivència a les nostres ciutats. Les ciutats del canvi han revertit polítiques que no feien sinó eixamplar les diferències i esquinçar les costures del teixit social. A Barcelona, la inversió social ha augmentat un 50%, posant especial atenció als barris més populars que més havien patit les conseqüències de la crisi. A València, en els últims 3 anys s’ha incrementat un 43%. La lluita contra la desigualtat i en favor de la cohesió social és una eina fonamental per barrar el pas als discursos xenòfobs.

Per últim, la ultradreta xenòfoba utilitza l’exacerbació d’una identitat excloent per penetrar en les poblacions vulnerables. En aquest sentit, s’exalta l’existència d’un “nosaltres” uniforme en contra de l’arribada dels “altres”. Ciutats tradicionalment diverses, mestisses i cosmopolites com Barcelona i València tenim l’obligació de reivindicar la nostra identitat múltiple, que no està basada en l’origen ni en la llengua sinó en la identificació amb uns valors de ciutadania, en el respecte envers els altres i el sentiment de pertinença a un col·lectiu ciutadà que actua d’acord amb la tolerància, la diversitat i la solidaritat.

Els ajuntaments del canvi hem de seguir treballant perquè les nostres ciutats siguin obertes, perquè gent dels orígens i realitats més diverses s’hi sentin identificades i perquè, des de l’acció pública, s’encarnin una acció de govern respectuosa amb la pluralitat: ciutats que, a través de la seva acció i valgui la redundància, creïn ciutadania.

En definitiva, les ciutats del canvi no ens podem quedar paralitzades davant dels discursos de la divisió. L’oferiment d’informació acurada i veraç, la lluita contra la desigualtat i la creació d’una identitat basada en la solidaritat i la diversitat són eines indispensables per barrar el pas a aquells que, excloent les persones nouvingudes, fan els primers passos cap a societats segregades, autoritàries i deshumanitzades.