La presó, un lloc construït per causar dolor

Jaume Grau. Guionista

Catedral Books ha publicat Abans ningú deia t’estimo, el testimoni de cinc joves i adolescents, que parlen obertament del que han sentit i experimentat amb l’empresonament dels seus pares. l’Anna i la Beta Forn, la Laura i la Marta Turull i  l’Oriol Sànchez han tingut un seguit de converses amb el Francesc Orteu, que les ha posat sobre paper aconseguint que la veu dels protagonistes no perdi ni un ètim d’espontaneïtat i frescor. Els joves parlen a raig, manifestant sense embuts allò que els hi passa, fent evident la confusió de sentiments, de vegades contraposats, i els canvis i trastorns que la presó dels pares els provoca en la seva vida quotidiana. L’Oriol Sànchez ho resumeix molt bé: “El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar”.  La Marta Turull expressa la seva incredulitat i estranyesa sobre el que ha passat: “Jo vaig preguntar: És possible que el meu pare acabi a la presó? I en sentir-ho tothom es va posar a riure: això podria passar quaranta anys enrere”.  La Beta Forn expressa els seus dubtes sobre què fer, sobre com actuar, l’angoixa de donar resposta a uns esdeveniments nous que t’interpel·len, quan per exemple explica la seva participació en una manifestació de suport als presos:  “Jo no sabia quina cara fer i la Laura tampoc. Havíem d’estar tristes? , contentes?, combatives? Jo estava nerviosa i m’hauria amagat, però era impossible. Era la primera experiència de protagonista en un acte massiu com aquell”. I afegeix: “Vaig tenir una sensació que, des de llavors, he sentit sovint: la sensació de no estar vivint la realitat de la mateixa manera que els meus amics, com si a mi m’afectés de forma diferent”.

Anar a la presó a sis-cents kilòmetres de distància, a veure el pare, provoca confusió i conflicte, com a la Laura Turull: “jo no volia anar a veure el papa a la presó. Era divendres, l’havien empresonat el dia abans, i dissabte havíem de fer sis hores de cotxe. (…)Volia estar sola”.  La impressió que li causa l’edifici de la presó és d’una clarividència que denota una gran maduresa perceptiva: “La presó és un lloc silenciós, un lloc construït per causar dolor”.  A L’Anna Forn li causa impacte el paisatge, l’entorn de la presó: “Pel camí em fixava en el paisatge. Se’m feia antipàtic. Era sec, àrid, pla.

La visita en si és un moment difícil, que implica l’aflorament d’un ruixat de sentiments.  La Laura Turull  confessa que prefereix anar amb una amiga, per conservar la intimitat i la independència, per no quedar-se atrapada en la família: “Amb la Beta ens agrada anar juntes a la presó. És diferent anar-hi amb un a amiga que amb les mares i els tiets. És com fer un viatge, pot estar bé fer-ho amb la família, però quan viatges amb una amiga pots ser més tu.”  L’Oriol Sànchez reforça la seva identitat travessant el pati de la presó sol: “Els funcionaris et criden per fer els tràmits i hi ha un moment que cal passar per un pati. A m m’agrada creuar-lo sol, Encara que hi vagi amb la mare i les germanes, prefereixo estar al meu aire, aïllat de tot, pensatiu. No dic res a ningú”. Al capdavall l’Oriol planifica una visita sense la família, per estar de tu a tu amb el seu pare, encara que sigui darrere d’un vidre: “Jo volia tocar-li la fibra, volia que parléssim més des del cor. Volia conèixer els seus sentiments”. Les visites, curtes i pautades, creen situacions d’angoixa, de protesta. La Marta Turull confessa no haver-se girat per acomiadar-se del seu pare per després penedir-se: “Jo notava que, des de la distància, ell em mirava, però no em vaig voler girar. Em sentia molt xafada i volia evitar que l’última imatge fos el pare entre barrots. Soc conscient que vaig ser egoista per no girar-me”.

El llibre es llegeix d’un glop i té un mèrit especial que va més enllà de la denúncia política: el llibre ofereix la possibilitat d’intimar amb cinc joves  que han de metabolitzar un fet excepcional en les seves vides. Els joves estan  en un moment personal de canvi i mutació, aquell que és  propi de l’adolescència, i en aquestes circumstàncies de caos hormonal  han de pair un fet paranormal que els afecta directament. Han de madurar d’una forma forçada i ràpida i viure els seus conflictes i els seus sentiments, s’han d’interrogar i s’han d’observar. L’Oriol ho resumeix així: “Abans ningú deia t’estimo i ara ens ho diem molt sovint, no només quan anem a veure el pare, sinó quan som per casa”. Llegiu-lo, paga la pena.