El “Gendrisme” o el nou estil de líder

Guillem Pujol

Politòleg

Vivim en temps d’inestabilitat política global. La crisi econòmica ha fet tambalejar les democràcies occidentals i els seus sistemes polítics. Ho veiem aquí, però també a França, on el President de la República prové d’un partit polític que no existia dos anys enrere, acabant amb la tradició bipartita històrica del Partit Socialista i el Partit Conservador. També ho veiem a Itàlia, país que sembla pres per la retòrica d’un Ministre de l’Interior que es vanagloria de deixar morir a persones migrades davant les seves costes. Si creuem l’Atlàntic, ens adonem que la principal potencia mundial està liderada per un multimilionari excèntric, explícitament racista i misogin, que s’ha fet amb el despatx Oval amb la promesa de rescatar una classe treballadora oblidada per dreta i esquerra. Aquí rau la qüestió de fons: la globalització va accentuar les distàncies entre guanyadors i perdedors, i la crisis les ha reforçat. Això ha implicat un descontent amb la institució, aquella que suposadament havia de protegir-nos.

D’aquest nou temps n’ha sorgit noves formes de lideratge polític. Amb el 15M, el desprestigi de la classe política va fer emergir la figura de l’outsider/activista. La política s’havia corromput, i no es podia comptar amb que les persones que havien fet la seva carrera professional dins d’un partit aportessin idees noves. No es poden interpretar les victòries d’Ada Colau o de Manuela Carmena sense tenir en compte aquest clima de desprestigi de la classe política. Amb matisos, però també en aquest sentit, s’han de valorar les figures de Beppe Grillo i de Donald Trump. Però com deiem, els temps d’inestabilitat en els que vivim trituren lideratges, acceleren els tempos, i fan de l’estabilitat política un concepte arcaic. Tant, que ja veiem com aflora una nova onada de lideratges.

El “Gendrisme” o “Gendre Ideal” es presenta com a model prototípic de la nova figura de líder. És un moviment de lideratge estrictament reaccionari, és a dir: pretén retornar a un estat anterior de les coses (en aquest cas anterior a la figura de l’outsider/activista i del que representa) adoptant una imatge que es presenta com a novedosa per aconseguir-ho. El “Gendre Ideal” es caracteritza per acumular elements d’allò que s’ha anomenat “nova política” alhora que mantenint elements de la “vella política”, sempre mostrant una versió que s’enmarqui en la figura del subjecte neoliberal exitós. Qui representa aquestes figures? El President de França hi encaixaria a la perfecció, així com el seu homòleg canadenc Justin Trudeau. A Espanya, en tenim tres: Pablo Casado, Albert Rivera, i Pedro Sánchez. Els tres simbolitzen aquest nou model de lideratge. Una renovada masculinitat políticament correcte i una dialèctica que, tot i venir de les profunditats de l’establishment, representa un canvi respecte les principals corrents ideològiques o famílies de partit. Per últim, si la fase de l’activista/outsider havia ressaltat la imatge de persona que es mostra tal i com és en la seva pròpia quotidianitat, el Gendre Ideal (recordem que es tracta principalment d’homes), recupera l’estètica higiènica i paradigmàtica del triomfador: joves atractius de meticulós somriure, ben vestits i encorbatats.

Ja més en clau d’humor, el Gendre Ideal cau molt bé i no engegarà cap discussió política a la taula durant els dinars familiars. I, és clar, li riurà les gràcies al cunyat. Perquè el Gendre Ideal pretén complaure a tothom, per molt que el que pugui pensar perjudiqui a la majoria.