Saturació turística: un problema global creixent

Claudio Milano
Investigador i Professor de Turisme en Ostelea, escola de turisme i hospitalitat
Joseph M. Cheer
Professor i investigador de l’escola d’idiomes, literatures, cultures i lingüística de la Universitat de Monash
Marina Novelli
Professora de turisme i desenvolupament internacional a la Universitat de Brighton

Estem en plena temporada de vacances d’estiu i les protestes contra el turisme massiu han tornat (de nou) a moltes ciutats europees.

Barcelona és un d’aquests llocs turístics en els quals augmenta la preocupació pel ràpid creixement del nombre de visitants, sobretot en temporada alta. De fet, a la província de Barcelona es calcula que en el 2017 va haver-hi 30 milions de pernoctacions en una ciutat, on es concentren la major part dels fluxos turístics, que té 1.625.137 habitants.

En el sud d’Europa les protestes i les mobilitzacions creixen enfront d’un problema que ha provocat la creació d’organitzacions com la Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible a Barcelona o la Xarxa de Ciutats del Sud d’Europa davant la Turistització (Xarxa SET). Ambdues es troben al capdavant de la lluita contra aquest fenomen i l’impacte que provoca.

Ara bé, una de les tendències turístiques contemporànies és la de “viure com un local”. De la mateixa forma, les denúncies dels residents de les destinacions d’acollida giren entorn de la pèrdua de les característiques diferencials dels seus barris, les que els fan singulars. Mentrestant, segueixen proliferant botigues de souvenirs, els apartaments turístics i els free tours.

Estem davant d’un fenomen global, que afecta nombroses destinacions en les quals el turisme ha aconseguit proporcions desmesurades, com Palma de Mallorca, París, Dubrovnik, Kyoto, Berlín, Bali i Reykjavík.

Què significa l’overtourism?

Es considera la saturació turística o overtourism (en anglès) “el creixement excessiu de visitants que fa que un lloc es massifiqui i els residents pateixin les conseqüències i canvis permanents en els seus estils de vida, el seu benestar social i el seu accés als serveis i béns comuns”. Les denúncies fan referència sovint a la congestió i la privatització d’espais públics, a la pressió exercida sobre les infraestructures i a l’exclusió dels residents del mercat immobiliari. Assumptes molt delicats als quals, de vegades, no reben la deguda atenció.

Respecte al turisme de creuers, per exemple, milers de persones desembarquen cada dia en els ports de ciutats turístiques marítimes aportant molt poc a les ciutats en les que atraquen i generen contaminació i residus.

A més, són els ciutadans els que han d’assumir el cost del creixement del turisme. A mesura que les ciutats es transformen per poder atendre els fluxos turístics, la cadena de subministrament en el sector també creix. A tot això s’uneix l’increment de l’especulació immobiliària i  l’augment dels costos de vida pels residents de les destinacions d’acollida. S’acusa a Airbnb, per exemple, de reduir l’accés a l’habitatge i de desplaçar als residents.

Així mateix, els fluxos turístics globals agreugen també els camins menys trillats. Segons el sociòleg italià Marco d’Eramo, mentre que en el 1950 les 15 primeres destinacions turístiques van absorbir el 98% de les arribades turístiques internacionals, en el 2007 aquesta xifra havia disminuït a un 57%. Això mostra la ràpida expansió del turisme global més enllà de les destinacions més visitades.

Ara bé, sabem que el turisme genera llocs de treball, inversions i beneficis econòmics en les destinacions d’acollida, però la saturació turística està mostrant els límits d’aquest creixement. No obstant això, els mitjans de comunicació han vingut utilitzant el concepte de ‘turismofobia’ per etiquetar l’onada crítica de les últimes dues dècades a moltes ciutats del Sud d’Europa. Un terme semblant, “turistofobia”, va ser descrit per primera vegada per Manuel Delgado fa una dècada com una combinació de rebuig, desconfiança i menyspreu en relació als turistes.

Bregant amb un malestar social creixent

Gestionar la saturació turística resulta prioritari. Malgrat les protestes, els fluxos de turistes a nivell global segueixen creixent i algunes ciutats han mostrat interès a prendre mesures. Entre elles està l’augment de la taxa turística a Palma de Mallorca, les multes a la plataforma Airbnb a Barcelona per l’incompliment de les noves normatives locals i la redefinició de les polítiques de màrqueting a la ciutat d’Amsterdam.

Aquestes mesures, així com les denominades 5D (Desestacionalització, Descongestió, Descentralització, Diversificació, Deluxe Tourism), sovint són promocionades com a potencials solucions. Si bé, d’una banda, semblen estratègies que busquen regular el creixement desmesurat del sector, per l’altre, semblen ser pal·liatius no necessàriament eficaços a llarg termini.

No obstant això, canviar de model no és tan senzill com sembla. La clara aposta dels moviments socials de la Xarxa SET és el decreixement turístic, però si l’arribada de turistes a les ciutats disminuís considerablement de cop, repercutiria negativament en l’economia de qui viu de prestar-los servei.

La saturació turística o overtourism és una responsabilitat compartida. Els governs municipals i regionals, els agents turístics de les destinacions d’acollida han de ser conscients que existeixen límits de creixement i que la prioritat han de ser els residents per sobre de les necessitats dels operadors globals del sector i controlar que el nombre de visites coincideixi amb la capacitat de la destinació.

Els operadors compleixen, a més, una funció molt important. Són els responsables d’assegurar que l’evolució del seu negoci aconsegueixi l’equilibri entre la satisfacció del turista i el benefici local. D’altra banda, els que visiten també tenen la responsabilitat de ser respectuosos amb el lloc que els acull i amb les persones que hi viuen.

El turisme és part d’un sistema de governança urbana que, a més, involucra el transport, la mobilitat, els espais públics, les economies locals i l’habitatge, entre altres aspectes. És fonamental planificar i propiciar el diàleg entre els representants públics, el sector privat, la societat civil i els residents sobre el model de ciutat. Una ciutat, que pugui viure amb el turisme i no només del turisme.

Finalment, aquest escenari és una clara conseqüència d’una època marcada per una hiper-mobilitat sense precedents, resultat del capitalisme tardà. Per això, necessitem replantejar-nos amb urgència l’evolució de les ciutats per no posar en perill els drets dels seus ciutadans.

Aquest article va ser publicat originalment en anglès a The Wire