Manuel Delgado i Horaci Espinosa, membres de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

És el de sempre. En les situacions de crisi, el més fàcil, tant per als poders com per a les majories socials, és dirigir el focus acusador als sectors més fràgils de la societat, que han de veure com als abusos que pateixen se li afegeix el d'aparèixer com a responsables del mateix desordre social del qual són alhora víctimes i producte. En una ciutat com Barcelona -però també a Madrid-, ​​maltractada per la massificació turística, per l'encariment de tot, pel soroll i la contaminació, per la inaccessibilitat de l'habitatge..., sembla ser que un dels nostres grans problemes és el dels venedors ambulants i la seva escandalosa manera de guanyar-se la vida. Evocant el primer llargmetratge de François Truffaut -Tirez sur le pianiste!-, bé podríem dir que la consigna urgent en aquests moments és "tireu sobre el manter!". El manter és, en efecte, el blanc perfecte.

Però, de qui és el "problema dels manters"? Dels barcelonins, no, almenys pel que indica l'últim baròmetre de l'Ajuntament de Barcelona, ​​aparegut el passat juny, en què l'assumpte ni si esmenta entre les inquietuds dels enquestats. L'incident de fa uns dies a plaça Catalunya entre uns venedors i un turista americà, del qual només ha circulat una versió, ha portat a presentar la venda il·legal com un perill per a la indústria turística. Però la veritat és que tampoc en les enquestes de satisfacció dels visitants treu el cap la qüestió. A la publicada pel mateix Ajuntament el passat desembre, els turistes es queixen dels preus i, sobretot, la presència que els incomoda per sobre de qualsevol altra no és la dels manters, sinó la dels turistes. El mateix per a les opinions abocades en Tripadvisor. Cap queixa sobre els venedors ambulants i si multitud sobre els carteristes, el soroll, la brutícia, fins i tot el nacionalisme..., però, per sobre de tot, la saturació que ells mateixos provoquen. Conclusió: el principal enemic de la indústria turística és la pròpia indústria turística i la seva cobdícia.

Pel que cal donar-los la raó als preocupats per l'assumpte manter és en què la seva presència és inacceptable en l'espai públic. Un venedor senegalès sense llicència no pot ser-hi, a la vista de tothom, fent evident que existeix i que hi ha molts altres com ell. L'espai públic no és per a ell, ja que l'espai públic ha de romandre ordenat, previsible, desconflictivitzat, sense sobresalts, sense lletjor. Del seu bon estat de revista depèn aquest altre mercat en què es compren i venen ciutats. I no diguem si l'espai públic és proclamat "de qualitat". El manter no és "de qualitat", d'aquí la urgència de la seva exclusió. El lloc del manter no és el quimèric "espai públic"; el seu lloc és el carrer, aquest escenari on acaba emergint tot el que conforma la societat, el bo i el dolent, el meravellós i l'arbitrari; també la pobresa. El manter encarna la veritat del carrer enfront de la mentida d'un espai públic que, per cert, no existeix, ja que tot ell està ja privatitzat.

Deixant de banda el que de sarcàstic té que ens faci mal tant que s'ofeguin immigrants en el mar i que, si no s'ofeguen i aconsegueixen arribar a terra, ens dediquem a perseguir-després d'haver-los criminalitzat. És clar que, d'una manera o una altra, s'està d'acord en què sobreviure no és el seu.

Alternatives? D'entrada, com va proposar al Congrés Unidos Podemos arran dels incidents a Lavapiés aquest mes de març, despenalitzar el top-manta. Després, garantir a aquestes persones el dret a viure legalment, perquè, com pot ser la vida humana "il·legal"? El pas següent seria reconèixer que són el que són i volen ser: treballadors, i que, com a tals, tenen la necessitat de treballar i fer-ho de manera justa, segura i, per descomptat, legal. I, ja que és una necessitat, hauria automàticament constituir-se en dret garantit pels governs. En definitiva, es tracta d'assumir i portar a les seves últimes conseqüències aquestes dues premisses incontestables, a les que tota mesura destinada als anomenats manters hauria de cenyir-se: que són persones i que són treballadors. Com nosaltres.