Sergi Cutillas i Albert Medina.  Economistes d'Ekona

A Catalunya la productivitat  total dels factors (dades d’Idescat) es troba a nivells semblants als de fa una dècada i mitja, i de manera semblant a l'Estat aquest indicador és equivalent al de finals dels 80s i inicis dels 90s (dades OCDE). Els índex de productivitat catalans i espanyols s'han mantingut tossudament plans en les darreres dues dècades. O sigui, fa dues dècades que la nostra economia és incapaç de generar, en termes generals, millores en la eficiència de la producció de béns de tot tipus. Cal preguntar-se com pot ser que en els anys de major predomini polític a casa nostra de la ideologia que pregona la creativitat i la emprenedoria del sector privat com a motors econòmics i la disminució de la participació del sector públic en l'economia les millores de la productivitat hagin estat nul·les.

L'economista de Harvard Dani Rodrik ens parla de la relació entre innovació i productivitat. Rodrik ens diu que amb la innovació no n'hi ha prou, sinó que el necessari per millorar la productivitat és que les millores tècniques es difonguin de forma generalitzada a l'economia. És per tant possible que economies que tenen un grau d'innovació alt en alguns dels seus sectors tinguin millores en la productivitat petites o nul·les, mentre que d'altres que no han realitzat innovacions vegin com la seva productivitat millora degut a un augment en la dotació de recursos en sectors més productius. A Catalunya el sector públic ha abandonat la funció de planificació i coordinació productives des de fa dècades, fet que dificulta la optimització de la productivitat.

També hi ha molt a dir sobre les afirmacions deterministes de que els països desenvolupats necessàriament es veuen abocats a l'estancament econòmic. Més enllà de les crítiques a les disfuncionalitats inherents al sistema econòmic capitalista, bona part de la responsabilitat de l'estancament correspon a estratègies de desenvolupament equivocades. Podem observar, que en altres parts del món alguns països han realitzat estratègies de desenvolupament poc convencionals que han donat dècades de prosperitat. Fins i tot, països molt desenvolupats com Finlàndia, amb polítiques fora del convencional van aconseguir portar a terme projectes empresarials que van donar progrés econòmic, com és el cas de l'empresa de telefonia mòbil Nokia.  A Catalunya, a dia d’avui amb un alt capital humà i sense haver maximitzat la capacitat industrial de la nostra economia no és temps pel derrotisme i sí de crítica per aquells que han gestionat sense obertura de mires el sector públic i que darrerament només han ofert per al futur projectes centrats en la promoció immobiliària, el turisme i el joc d'atzar.

Un exemple d’obertura de mires és, sense dubte, l’obra acadèmica de  l'economista Mariana Mazzucato que desmunta el mite de què el motor de la innovació en les economies capitalistes es troba en el sector privat, mentre que el sector públic és un Leviatan burocràtic, obtús i poc creatiu. L’acadèmica de la Universitat de Sussex descriu casos de múltiples sectors, com els de les tecnologies de la informació, la biotecnologia i la nanotecnologia, en els que el capital privat només ha invertit després de què l'estat realitzés l'arriscada inversió inicial. D'aquesta es refuta l'argument del crowding-out, que afirma que la inversió pública ocupa el lloc de la privada restant-li oportunitats i debilitant així el dinamisme econòmic. El que es produiria és el contrari, el crowding-in, atès que l'arriscada inversió inicial de l'estat tindria un efecte crida a la posterior inversió privada. Exemples d'això en són les tecnologies que composen els smartphones, els telèfons intel·ligents -internet, el GPS, les pantalles tàctils, i el reconeixedor de veu-, finançades pel sector públic. En aquests casos, com passa massa sovint, el risc de la innovació ha sigut socialitzat mentre que els seus suculents beneficis han sigut privatitzats a través de la relació incestuosa de governants i empresariat.

Per tant aquests fets afegeixen matisos teòrics sobre el paper del sector públic en l'economia capitalista, anant més enllà del keynesianisme clàssic segons el qual en la història del capitalisme modern l'Estat ha portat a terme polítiques de reequilibri quan han sorgit problemes generats pel mercat -market fixing-. Segons aquesta perspectiva l'Estat no només ha fet això sinó que s'ha dedicat activament a crear tals mercats -market making- a través de la planificació econòmica i de la promoció de les millores productives generalitzades. Sota aquest propòsit, una de les tesis de Mazzucato és que el sistema de crèdit i l'estratègia industrial han de funcionar plegades, i per tant, s’ha de reduir la suposada aleatorietat del mercat en la interacció entre aquestes dues esferes de l’economia.

En definitiva, i en paraules de William Lazonick i Mary O’Sullivan, la ideologia de maximització del benefici com a mecanisme regulador de l’activitat empresarial porta a mig termini al desastre empresarial. Prova d’això és que a  mida que el sector públic ha abandonat aquestes i altres funcions els desequilibris econòmics i socials no han deixat de créixer. És essencial, per tant que els representants democràtics copsin bé la seva responsabilitat en aquest camp i reclamin aquestes competències per al sector públic, per posar-les a funcionar decididament pel comú amb l'objectiu de reduir els actuals nivells d'atur i desigualtat.