La imprescindible vaga a l’ensenyament

ROSA CAÑADELL. Psicòloga. Professora. Articulista. Exportaveu d’USTEC-STEs

L’educació a Catalunya té dues malalties greus: la desinversió i la doble xarxa.

És difícil imaginar com el mateix govern que vol portar a Catalunya a la independència i a la sobirania destina a l’educació un percentatge del PIB que no arriba ni a la meitat de la mitjana europea. Com es pot aspirar a ser un país europeu amb aquest menyspreu a un dels fonaments de qualsevol estat democràtic com és l’educació? Com es pot parlar de sobirania i deixar en mans de patronals privades l’educació del 40 % dels nostres infants i joves?

I no val dir que no hi ha diners i que la culpa és de Madrid. Els pressupostos que s’estan discutint en aquests moments en el Parlament de Catalunya són competència nostra. I hi ha moltes solucions, des de recaptar més diners (d’aquells que més tenen) fins a repartir els que hi ha de manera més equitativa (com pot ser destinar menys diners als concerts, sobretot en aquells centres que segreguen per sexe i per classe social i destinar-los a invertir en els centres públics més castigats per les retallades i que escolaritzen l’alumnat més castigat per la crisi).

L’educació pública a Catalunya, que havia sigut un exemple a seguir, està patint un desmantellament que l’acabarà fent inviable. I és greu perquè l’educació pública és  un puntal bàsic per una societat cohesionada i un dels instruments per compensar les desigualtats socials, sobretot en uns moments que estan augmentant de manera vergonyosa.

Les retallades que ha patit l’educació a Catalunya (un 16,7% entre 2009 i 2013) han estat quatre vegades més grans que la mitjana a l’Estat espanyol  (un 14,6 %) i cinc vegades més que la mitjana a la UE (3,4 %). Això ens ha deixat en un percentatge del PIB (2,8% o menys) que ens situa a l’alçada d’estats com Perú o Laos.

Però, a més, les retallades s’han aplicat, bàsicament a la xarxa pública. Mentre no es recupera l’aportació de la Generalitat a les escoles bressol deixant a molts infants sense poder accedir-hi, mentre es continua amb unes ràtios de 30 alumnes/aula a Primària, 36 a l’ESO i 42 al Batxillerat, mentre es consolida la pujada d’hores lectives per al professorat que fan molt difícil atendre tota la diversitat, mentre les substitucions no arriben el primer dia, mentre les taxes de les universitats públiques són impagables per a molts joves de les classes menys benestants… Mentre tot això succeeix, es continua subvencionant centres privats amb 55 milions d’euros (30 milions solament en els 16 centres de l’Opus) i es dediquen 12,5 milions a subvencionar universitats privades i escoles de negocis. Això no és equitat, això no és justícia social, això és donar més als que més tenen!.

No es pot oferir una educació de qualitat quan a les Universitats tenim un professorat associat ultra precari que cobra 400 euros al mes, ni es pot atendre l’alumnat amb més dificultats quan en els centres de màxima complexitat tenen avui dia el mateix personal que tenien els centres ordinaris el 1995.

Algú es pot estranyar que, finalment, els sindicats hagin decidit convocar una vaga? Algú es pot estranyar que el professorat estigui ja cansat de no poder fer bé el seu treball? Algú es pot estranyar que s’utilitzi la pressió que significa una vaga per tal de fer sentir la seva veu i aconseguir ser escoltats pel governs, justament quan s’estan decidint els nous pressupostos?

El 9 de febrer, el dia en que s’aprovin els pressupostos, la comunitat educativa estarà al carrer si el govern no recapacita.

Però, de fet, no hauria de canviar els pressupostos només per donar satisfacció als vaguistes, sinó perquè la societat catalana, tant si s’aconsegueix la independència com si no, es mereix tenir una educació a l’alçada dels països del seu entorn. Ens mereixem, els docents, els pares i mares, i la societat en general, una educació pública que pugui donar resposta a les necessitats de tot l’alumnat. Una educació pública que hauria de ser molt més majoritària del que és actualment (la mitjana europea d’alumnes que s’escolaritzen a l’escola pública és del 90 %, mentre aquí continuem amb una doble xarxa que no beneficia el nostre sistema educatiu). Ens mereixem uns centres públics amb recursos i amb democràcia, uns centres públics amb un professorat que pugui treballar en condicions, uns centres públics participatius i d’igual qualitat per a tothom. Ens mereixem una educació no segregada ni segregadora, on l’alumnat es pugui socialitzar amb tota la diversitat social que hi ha a la nostra societat: els guetos educatius són antidemocràtics i antipedagògics, tant si són guetos de pobres com si són guetos de rics.

Necessitem una educació que prepari el nostre alumnat pel seu futur professional, però, sobretot, que prepari els infants i joves per viure en democràcia i en solidaritat. Necessitem joves ben preparats tècnicament, però també amb capacitat d’analitzar i entendre el món en el que viuen i que siguin capaços de millorar-lo. Necessitem una educació que eduqui en la igualtat, que respecti les diferents opcions sexuals, que ajudi a eliminar la violència cap a les dones i valori la diversitat cultural.

Per aquesta educació que ens mereixem, són imprescindibles uns pressupostos que donin resposta a les necessitats dels centres públics i una política educativa que aposti clarament per la xarxa pública, per la democràcia en els centres i per la formació permanent del professorat.

Però, a més, aquesta vaga (convocada pel 9 de febrer per tots els sindicats) no demana ni la meitat del que ens fa falta. El professorat som bona gent i tenim molta paciència, i el que ara s’està exigint és molt menys del que ens han retallat i molt menys del que la mateixa Llei d’Educació de Catalunya mana invertir. La LEC diu que en aquest any la inversió en educació ha de ser del 6 %, això serien 13.924 milions d’euros, i el que tenim són 4.821 milions euros. I el cost de les mesures que es demanen amb la VAGA 9F són 142 milions d’euros (Recuperació de l’horari lectiu, substitucions des del primer dia, reducció 2h. majors de 55 anys, cobrament juliol dels interins, retirada dels nomenaments a dit i cap tancament a la pública).

Així, doncs, reivindicar uns recursos mínims, però del tot necessaris per poder tirar endavant aquesta educació pública que necessitem i ens mereixem, no només és legítim, sinó que és necessari i del tot IMPRESCINDIBLE!!