Nicaragua: insurrecció popular, terror polític i ceguesa social

Javier Segura

Professor d’Història

Em dol Nicaragua, especialment des que la rebel·lió ciutadana iniciada el passat mes d’Abril pels estudiants universitaris va ser reprimida de manera sagnant pel Govern presidit per Daniel Ortega, líder sandinista ahir i avui traïdor en tota regla, utilitzant mitjans que res han d’envejar als tradicionals de les dictadures militars que van sembrar la devastació a Amèrica Llatina durant les dècades dels 60, 70 i 80 del passat segle i de la pròpia d’Anastasio Somoza, enderrocada per la Revolució sandinista del 1979: ús de foc real contra manifestacions de protesta pacífica, detencions arbitràries, interrogatoris, tortures i desaparicions forçoses, tot açò en un context d’opacitat informativa imposada pel Govern danielista i les seues institucions. I em dol especialment, dic, perquè he sigut testimoni directe del paper vital que la cultura de les portes obertes i la reciprocitat té en el temperament cultural nicaragüenc, del profund amor que els “nicas” senten per la pau, per la justícia i pel seu “paisito”, “Nicaragüita”, com ho crida Carlos Mejía Godoy, referent imprescindible de la cultura popular d’aquest país germà. No hi ha dret, cony!, al fet que el poble nicaragüenc haja de ser víctima de les misèries no reconegudes d’un poder putrefacte, que actua com una màquina trituradora de felicitat social. A què cal esperar per a engegar els mecanismes de la solidaritat compartida?

Cal dir-ho alt i clar: la història del procés històric iniciat a Nicaragua amb la Revolució de 1979 ha sigut la d’una revolució que va començar satisfent somnis i va acabar traïda, en una metamorfosi dretana, “reaganista” i neoliberal que ha acabat reproduint tot allò contra el que va combatre. El conjunt de mesures que van provocar el moviment insurreccional d’Abril (augment de les aportacions a la Seguretat Social del 3,5% per a la patronal i del 0,75 per a la població assalariada, la retallada en un 5% de les pensions de jubilació actuals i la disminució de les futures en un 12%), tot un pla d’ajust neoliberal en un país ja de per si mateix empobrit pel capitalisme depredador, no van ser més que la gota que va venir a confirmar la deriva dictatorial del règim i va depassar el got d’aigua, després de més d’una dècada d’abusos, corrupció i nepotisme, iniciada en 2006, després del triomf electoral de Daniel Ortega. Durant la meua estada a Nicaragua, en el 2014, vaig ser testimoni de la consideració que el sector danielista mereixia en el si del sandinisme: la d’un grup d’estómacs agraïts que no havien tingut objecció algun en claudicar dels principis que van guiar la revolució de 1979, en la qual van ser vessades tantes llàgrimes, tanta sang. I aquesta valoració inclou a vells coneguts del sandinisme a Espanya, com Ernesto Cardenal o Sergio Ramírez, o novel·listes de la talla internacional de Gioconda Belli, autèntics referents del compromís amb el ben comú.

El règim encapçalat per Daniel Ortega, al costat de la  seua cònjuge Rosario Murillo, s’autodefineix com a socialista i cristià; però, en la pràctica real, aquesta definició i la retòrica esquerrana i anti-imperialista que l’acompanya només serveix per a legitimar l’Estat-canalla, en la terminologia de Noam Chomski, imposat a Nicaragua al llarg de l’última dècada.

El resultat de tot açò és que avui la ciutadania nicaragüenca viu sota una autèntica situació d’incertesa, pànic i terror, amb una sort de toc de queda autoimposat per la por a eixir al carrer després de les 19 hores i topar-se amb les forces armades del règim, policials i paramilitars, que, disposades per a accidents, robatoris o qualsevol cosa que se li semble, paren, revisen, roben telèfons mòbils i, si troben alguna cosa sospitosa, peguen i detenen, o autoinculcat pel temor a la indefensió davant la impossibilitat, per prohibició governamental expressa, de rebre atenció mèdica de manera oberta en els hospitals en cas de ferides provocades per la repressió violenta de les protestes. En definitiva, és de nou el poble, com en la dictadura de Somoza, el poble patidor que històricament ha lluitat per la llibertat i la justícia social, el que segueix essent vilipendiat, agredit, enganyat, atrapat en el cercle viciós de l’empobriment, l’increment de la desocupació i l’opressió política.

La revolució de 1979, liderada pel FSLN (Front Sandinista d’Alliberament Nacional), l’organització revolucionària que, amb poderoses raons ètiques, va canalitzar els somnis emancipatoris d’una població tacada de sang per 45 anys de dictadura servil a l’imperialisme nord-americà, avui és només la franquícia utilitzada per a legitimar un règim oligàrquic en el qual conflueixen: un sector de vells guerrillers reconvertits en nous rics, a la manera antiga del cabdillisme llatinoamericà; la vella comandància militar de la contra, que, en els anys 80, li va fer la guerra a la revolució amb el finançament nord-americà, fruit de la paranoia anticomunista del president-gendarme nord-americà Ronald Reagan; els partits “zancudos”, és a dir, col·laboracionistes; el gran capital d’inversors forans i locals, que gaudeixen de tot tipus de subsidis i prebendes, i la jerarquia catòlica ultra-conservadora, amb la qual Daniel Ortega no ha tingut rubor a pactar. Tot açò amb el beneplàcit dels ‘gringos’ i el suport dels governs veneçolà i rus. Va ser, precisament, el petroli veneçolà, arribat a Nicaragua durant el mandat d’Hugo Chávez, el que va permetre a la parella Ortega-Murillo enriquir-se, afavorir parents i afins i convertir la política social, admirable en els inicis de la revolució, en un mecanisme de formació de xarxes clientelars on engabiar el vot. Només una anècdota, referent a açò, sobre el que va ser vox populi a Nicaragua a propòsit de les últimes eleccions, en el 2016: deia la gent, referint-se al ‘gordo Rivas’ (President del Consell Suprem Electoral) que els resultats ja els tenia i que només li feia falta muntar la pantomima de les eleccions. Hi ha alguna cosa admirable a Nicaragua: malgrat les dificultats, tothom sap de política. Done fe.

Per tot açò, no podem caure en l’engany. El discurs polític del que el govern de Daniel Ortega fa gala no obeeix a cap mena de compromís amb la lluita per l’alliberament dels pobles del jou imperialista, sinó per la situació que juga Nicaragua en el tauler geopolític actual, marcat pel trànsit de l’unilateralisme hegemònic dels Estats Units després de la caiguda de la URSS al sistema multipolar sorgit de la progressiva emergència de Rússia i la Xina. En el context d’aquesta situació s’inscriuen les aliances establertes pel Govern danielista amb la Xina, per a la construcció del Canal Interoceànic de Nicaragua, una mega-construcció que rivalitza amb el Canal de Panamà, sota control nord-americà, i amb Rússia, per a diversos projectes militars, entre ells la compra de 50 tancs T72, amb el risc que açò suposa d’alimentar una carrera armamentística a Amèrica Central. Res a veure amb la solidaritat Sud-Sud, sota la qual es presenta aquesta política exterior. No és casualitat que entre la infinitat de represaliats del règim orteguista es troben els líders anticanal.

Torne al principi: Em dol Nicaragua, però també em dol i, per açò, denuncie:

1) L’absoluta insensibilitat de la política exterior dels governs espanyols cap a els pobles de Llatinoamèrica, més preocupats per obrir espais a les transnacionals hispanes que a entendre la necessitat d’estrènyer llaços de cooperació i solidaritat compartida amb el continent germà, un continent que només explica per a l’establishment espanyol quan cal utilitzar, tergiversant i falsejant, situacions com les de Cuba i Veneçuela en funció d’exclusius i espuris interessos de política interna.

2) L’insultant hipocresia d’un ampli sector del progressisme ibèric, ancorat en els anys 80 del passat segle, incapaç de llevar-se la bena dels ulls, rebel·lar-se contra aquelles informacions que s’alineen amb una visió del món esclerótica i d’apreciar el valor de la recent rebel·lió popular a Nicaragua, impulsada, igual que la del 15M a Espanya, per joves guiats pels anhels de llibertat i justícia, molts dels quals han pagat amb la seua vida o amb l’autoexili a països de la regió, fonamentalment Costa Rica.

A manera de conclusió: El poble de Nicaragua necessita una nova oportunitat per a decidir el seu destí, sense salvadors messiànics i, per descomptat, sense permetre que els vampirs del neoliberalisme a l’aguait se servisquen de la situació per a criminalitzar el progressisme utilitzant la seua arma favorita: la propaganda de l’odi irracional polititzat. Si hi ha alguna cosa contrària al progressisme és l’existència d’un règim presidit per un aspirant a cabdill que s’ha fet milionari a costa de l’espoli de la ciutadania, que no ha dubtat a utilitzar la concentració oligàrquica del poder per a robar i assassinar i que, si ningú hi posa remei, pot deixar com a llegat un país sense altre pronòstic que el de la fam, la malaltia, la injustícia, els judicis a porta tancada i la repressió.

Reserve per a un altre moment l’anàlisi històrica del procés viscut a Nicaragua des de les esperances generades per la Revolució sandinista. Si Augusto César Sandino alçara el cap! Avui, són temps de solidaritat amb el poble nicaragüenc. Progressistes, obrim els ulls, ja!

PD1.- El present article és deutor de les valuoses aportacions de M….., ex-combatent sandinista que em va obrir les portes de la seua casa, la seua família i els seus afins en Nicaragua

PD.- Una pregunta per a Pedro Sánchez, President del Govern espanyol: Per a quan una política exterior independent, progressista i solidària del Govern espanyol amb Amèrica Llatina?

www.javisegura.es