Contra el frontisme

Miguel Guillén Burguillos

Mai és tard, i probablement faci ja massa temps que la situació política i social a Catalunya requereix d’un gir important per fugir del frontisme que sembla que a poc a poc va instal·lant-se en determinats sectors, a un i altre costat del espectre polític. Les últimes polèmiques sobre els llaços grocs i l’actitud irresponsable de determinats líders, particularment de Ciutadans, no fa més que incrementar la tensió, ja de per si destacada, que fa temps que es viu a les nostres institucions i fora d’elles. Per això cadascun de nosaltres hem d’aportar humilment el nostre petit gra de sorra a favor de la concòrdia i rebutjant categòricament l’estratègia del frontisme que practiquen irresponsablement determinats líders, amb especial atenció al nacionalisme identitari i de dretes, català i espanyol.Alguns dirigents han optat des de fa algun temps per l’estratègia del “com pitjor, millor”, que potser els pugui aportar determinats rèdits a nivell electoral, però que sense dubte no ajuda en absolut a calmar els ànims i col·laborar en la recerca d’una solució que, sense pecar d’ingenus, s’aventura difícil i llunyana, si és que aquesta pot arribar a existir algun dia. La batalla incruenta entre Ciutadans i el PP per hegemonitzar l’espai de la dreta nacionalista espanyola no ajuda en absolut a calmar els ànims, com tampoc ho fa l’estratègia de Puigdemont i els seus seguidors per hegemonitzar el nacionalisme català i deixar en evidència una Esquerra Republicana a la qual volen presentar com a traïdora a la causa independentista, amb l’indissimulat objectiu d’ocupar el màxim del seu espai polític i electoral.Però hi ha brots verds. Les recents declaracions de polítics com Oriol Junqueras (des de la presó, no ho oblidem), Joan Tardà o Gabriel Rufián crec que no les hem de menysprear. El primer feia fa uns dies una crida a superar la política de fronts, el segon va afirmar recentment que resulta estúpid pretendre imposar la independència al 50% que no la vol, mentre que el tercer advocava directament per punxar la bombolla de l'”independentisme màgic” a una entrevista en un programa de TV3. Declaracions que no provenen de dirigents dels Comuns o del PSC, sinó de membres d’ERC.El primer pas que cal donar imprescindiblement és assumir la realitat tal com és. Per això sorprèn que tot un President de la Generalitat com Quim Torra afirmi que es nega a acceptar que els independentistes no tenen la majoria social. Si no s’assumeix la realitat, serà absolutament impossible intentar canviar-la. De forma democràtica, és clar. Perquè també cal posar de relleu el procés de desdemocratització que s’ha produït en determinades visions i actuacions de l’independentisme.Un segon pas consistiria a esforçar-nos per empatitzar amb qui no pensa com nosaltres. És cert que factors com el sentiment i la identitat juguen un paper fonamental i això dificulta l’entesa, però cal comprendre que ni tots els independentistes són uns colpistes, ni tots els que no volen la independència són uns feixistes, permetin-me el simplisme. Perquè cal tenir-ho en compte, és un error presentar el conflicte polític català de forma maniquea. No ho és, com gairebé res en política. Perquè estem parlant d’un tema polític que requereix d’una solució política, oi?Indubtablement la solució mai no podrà arribar de la mà dels qui agiten l’enfrontament, perquè en el fons no volen l’acord ni la distensió. El seu aliment és l’acritud. Però cal tenir en compte que en tots els espais polítics hi ha persones que poden actuar com a ponts per al diàleg imprescindible. En tots, estic segur. El problema és que en determinats sectors s’imposen les veus del frontisme i qui s’atreveixi a contradir-les correrà el risc de ser titllat de traïdor, una paraula de la qual s’ha abusat i s’abusa imprudentment en els últims temps. Resultarà fonamental en aquest diàleg el paper de persones amb entorns formats per gents amb posicions diferents i fins i tot oposades pel que fa al conflicte català. Qui viu en una bombolla on sembla que tothom és independentista o tot el contrari (família, amistats, mitjans de comunicació, xarxes socials) segurament tindrà moltes més dificultats per ajudar en aquest assumpte que qui viu en un entorn més representatiu de la realitat social catalana. Per això és tan important el paper d’aquestes persones “pont”, perquè tenen un coneixement més realista de la societat. Molt em temo que alguns líders del frontisme no el tenen, d’acord amb les seves declaracions i estratègies. Viuen en una bombolla i això no ajuda.Opino que també resultarà fonamental que tothom assumeixi els seus errors: els que van optar per l’estratègia de la unilateralitat i els que van pensar que l’immobilisme i la judicialització de la política eren la solució. Ningú ha de renunciar a les seves reivindicacions, simplement s’ha de ser honest i assumir responsabilitats i errors, amb el compromís ferm de no enganyar la societat que es pretén representar. No és la meva intenció entrar en retrets, però crec que és de justícia recordar que alguns líders que ara advoquen per fugir del frontisme el van alimentar temps enrere, i de forma vehement i amb responsabilitats de govern. Però com vaig dir abans, mai és tard.Hi ha un element clau, i és el dels líders que es troben en presó preventiva, una presó preventiva sens dubte desproporcionada i injusta, que condiciona de manera substantiva la recerca del diàleg. Amb aquestes persones fora de la presó tot seria més fàcil. Existeix a més la previsió que les penes que se’ls imposin d’aquí a uns mesos siguin exemplaritzants i tinguin un aire venjatiu i alliçonador, però són molts els juristes (també no independentistes) que afirmen que l’acusació de rebel·lió no és possible de sostenir de cap de les maneres. La veritat és que resulta difícil d’entendre que els esdeveniments de la tardor de l’any passat encaixin amb el que seria un “alçament violent i públic”.Antonio Gramsci parlava del pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Aquests últims anys ha estat el primer el que ha ocupat fonamentalment els meus pensaments pel que fa al conflicte català, però avui vull ser optimista. Vull pensar en l’acord, i per això crec que aquest diàleg que encara es troba en una fase incipient ha de servir per iniciar un camí ple d’obstacles i dificultats, però que pot desembocar en alguna cosa que serveixi per pactar el desacord, l’única opció que veig factible. Perquè tothom haurà de fer concessions, com passa en tota negociació. Obstacles? Molts: el missatge frontista és atractiu per a (per desgràcia) importants capes de la nostra societat i la competició electoral sempre està a la vista, i això ho contamina absolutament tot.Acabo amb un prec i una petició. El prec: tots aquells que fugim del frontisme hem de posar el nostre granet de sorra a l’hora de construir ponts, en la mesura de les nostres possibilitats. Se m’acut bàsicament una manera: parlant amb les persones del nostre entorn, especialment si no tenen la mateixa visió que nosaltres. Parlant. La petició va dirigida als nostres líders polítics: siguin imaginatius, dialoguin i fugin del frontisme. És la seva obligació, guanyin-se el sou. Perdonin la meva ingenuïtat, però no tenim més remei que ser una mica ingenus i treballar per l’acord. És ja massa el temps de soroll i fúria que hi ha a les nostres esquenes.