El carter sempre truca dos cops

Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

Les trobades de Sánchez amb Trump o Trudeau, tan preparades per Moncloa, són només una nota a peu de pàgina al costat de les amistats perilloses de la ministra Delgado amb el comissari Villarejo. El de menys és si va dir que el ministre Marlaska era marica, si menysprea treballar amb dones, o si va ser testimoni d’una relació de “tipus del Suprem” amb unes menors d’edat a Cartagena d’Índies. El realment greu, que converteix en anècdota la dimissió de Màxim Huertas o Carmen Montón, és que aixeca el vel sobre les clavegueres de l’Estat, allí on es troben en amor i companyia alguns jutges, fiscals, polítics, ex-ministres de l’Interior, periodistes i secretaris generals, en actiu o passiu, del PP i del PSOE.

El que passa és que el carter sempre  truca dos cops. La primera fa un quart de segle, quan un delinqüent, que dirigia la Guàrdia Civil, va fer xantatge a l’Estat per tractar d’eludir la presó, i altres dos comissaris, que es van menjar el marró dels GAL, van cantar la traviata de la corrupció, barrejada amb el crim d’Estat, en aquella lluita antiterrorista d’Interior. La segona la protagonitza aquests dies un superpolicía, encimbellat tant pel PSOE com pel PP, que fa xantatge a totes les institucions de l’Estat per sortir de la presó en la qual es troba. Al juliol, l’àudio de Corina; ara, les cintes de Delgado i per demà, anuncia la Grossa de Nadal. Des de simples diputats a flamants jutges-estrella, que van esmorzar i van departir amb el xantatgista, viuen amb l’ai al cor aquesta tardor.

Pot una ministra de Justícia seguir sent-ho un cop coneguda la seva relació amb el major xantatgista del regne d’Espanya? La pregunta en boca de Casado o de Rivera és pur cinisme; no ho és en la d’Iglesias, Urkullu o Torra. Però l’interrogant més important és per què Villarejo destapa el que Delgado tapava? Pot ser que no trobi a la  Justícia la mà que necessita per sortir de la presó, o potser sigui una reacció calculada a la decisió del Govern de no investigar les cintes de Corina, ni a l’Audiència Nacional, ni a una comissió d’investigació parlamentària. José Manuel Villarejo no dóna puntada sense fil i el problema pels seus comensals és que compta amb el fil per estirar del cabdell de les clavegueres.

El problema per a Sánchez és que el vell PSOE que el va defenestrar és, juntament amb el PP, el partit de les clavegueres a l’escalfor dels conflictes bascos i catalans. Pot comprendre’s, que no s’accepti, que les coses són així en la lluita antiterrorista, però mai en el tens desafiament pacífic del sobiranisme català. La policia patriòtica de Jorge Fernández Diaz ve a ser la versió pacífica d’aquell GAL de Barrionuevo. Els mateixos collarets amb i sense víctimes. Aquest indigne contuberni polític que vivim és un dels principals mals de cap per a la majoria parlamentària que dóna suport al Govern, en la qual s’hi troba fins i tot algun diputat que durant el govern de Zapatero va ordenar a la Guàrdia Civil que posés en llibertat Francisco Paesa, sobre el qual pesava una ordre de cerca i captura, immediatament després de ser detingut a Barajas.

És molt més que una qüestió d’imatge o un dilema moral. És, fonamentalment, un repte polític per al nou PSOE de Pedro Sánchez. Aquells que pul·lulen per les clavegueres són els mateixos que ahir van obstruir la presència de Podemos al Consell de RTVE, van impedir que es posés en marxa una investigació política i judicial sobre la comissionista Corina, van pressionar per la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i van defensar la inviolabilitat del rei; els mateixos que veuen amb disgust la política de distensió amb Catalunya i, sobretot, els que abominen de la relació fluïda entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. O sigui, els que busquen trencar a qualsevol preu la unitat de les esquerres amb les forces democràtiques nacionalistes mitjançant el fracàs dels Pressupostos.

El govern de Sánchez, just perquè representa la unitat dels demòcrates, ha de ser honest però també semblar-ho. A poc més de cent dies de la derrota del PP i Cs, sobre els quals es mantenia el govern corrupte de Rajoy, per a la immensa majoria de la societat espanyola, l’última enquesta del CIS resulta tranquil·litzant. Aquest sondeig assenyala que el govern de coalició progressista és, ara com ara, el preferit respecte  qualsevol possible opció reaccionària. Res, doncs, ha de tacar la imatge de marca de l’actual majoria parlamentària. Sánchez ha d’enviar un missatge clar a les clavegueres. No hi cap negociació amb els xantatgistes, ni hi cap intermediari de cap mena, caigui qui caigui, costi el que costi.