No estem sols

Impulsem la solidaritat internacional amb Catalunya

David Karvala

Impulsor de la iniciativa ‘With Catalonia’

Entre els aniversaris i debats dels últims dies al voltant del referèndum, una cosa important ha passat desapercebuda: les moltes persones d’arreu del món que de diferents maneres estan mostrant solidaritat amb Catalunya.

Sense anar més lluny, al voltant de l’1 d’octubre, moviments de solidaritat i CDRs internacionals van organitzar actes de diferents tipus a Berlín, Londres, Edimburg, París, Nova York, Dublín, Copenhaguen… Hi va participar gent catalana que viu als diferents països, però en la gran majoria dels casos, també moltes persones autòctones, incloent algunes que activament promouen la solidaritat amb la causa catalana.

Acció del CDR de Copenhaguen

A més d’aquests actes organitzats, la xarxa de solidaritat WithCatalonia va impulsar la campanya internacional “#Viva1Oct”. Es va demanar que la gent fes una acció molt senzilla; fotografiar-se amb un cartell que portava (en qualsevol de nou diferents idiomes, des de l’anglès fins al maori) les frases “#Viva1Oct! No a la repressió: Respecteu el poder del poble. Construïm la solidaritat internacional #WithCatalonia”.
No es va convertir en viral, però sí que es van fer moltes fotos, en indrets molt diversos.

Sindicat UNISON, ajuntament de Glasgow (foto Catalan Defence Comittee Scotland)

Un partit d’esquerres a Argentina s’ho va currar molt, i van difondre fotos de tota mena de gent expressant solidaritat amb Catalunya, des de militants del propi partit fins a treballadors, estudiants, activistes del moviment feminista… Això vol dir que s’havia explicat la lluita catalana a totes aquestes persones i se’ls havia convençut perquè donessin la cara per defensar els drets democràtics i rebutjar la repressió que estem patint.

Imatges de la campanya #Viva1Oct a Amèrica Llatina

[FIL] A un any de la heroíca i històrica jornada que va protagonitzar el poble català, des #AnticapitalistasenRed ens sumem a la iniciativa de @withcatalonia #Viva1Oct #NiOblitNiPerdo (@elnacionalcat @La_Directa) pic.twitter.com/79wHD57DEn

A banda d’això —per mencionar només uns exemples— uns activistes polonesos van enviar unes fotos des del centre de Varsòvia; l’alcalde de Dublín (el “Lord Mayor”) es va fotografiar amb el cartell #Viva1Oct davant el magnífic edifici de l’ajuntament, acompanyat per dos antecessors en el càrrec…
I l’Estat espanyol? Doncs aquí també.
Per exemple, hi va haver diverses concentracions a Euskal Herria, i es va organitzar una “Xornada de solidariedade con Catalunya” a Galiza. Potser es dona per suposat que arribi solidaritat des d’aquests territoris, però realment s’hauria d’agrair, perquè no deixa de ser gent que ha fet un esforç per donar-nos suport. Però bé, és cert que no sorprèn gaire.
El que sí sorprendrà a alguna gent és que hi ha un grup d’activistes de Madrid que treballen molt i des de fa temps en solidaritat amb Catalunya. Aquests dies, Madrileñ@s por el Derecho a Decidir ha organitzat un acte públic potent sobre el tema.
A Granada, la Plataforma Andalucía por el derecho a decidir va organitzar una animada concentració davant la subdelegació del govern —on van cridar, entre altres coses, “1 de octubre, ¡ni oblido ni perdón!”— així com un acte públic a la universitat.

Granada: concentració de la Plataforma Andalucía por el derecho a decidir

Fins i tot van arribar un grapat de fotos amb cartells #Viva1Oct enviades per un col·lectiu de l’esquerra radical a Burgos —incloent-hi una regidora per una coalició municipalista morada— amb les paraules “Hemos de reforzar las voces que desde el Estado español muestran de manera valiente su apoyo al derecho a decidir del pueblo catalán.” Mai millor dit. Com ho fem?

Hem de connectar amb la gent

En la solidaritat internacional ens enfrontem a diversos dilemes.

Des de dalt o des de baix?
Les relacions internacionals “del procés” sovint s’han gestionat seguint les pautes de la diplomàcia oficial. Això és important però hi ha poques possibilitats que governs europeus donin suport a un nou estat de Catalunya per sobre del seu aliat Espanya.
L’alternativa és la feina política des de baix, teixint xarxes de solidaritat entre activistes, moviments, en base al respecte per la diversitat i l’horitzontalitat. Qui vulgui menystenir aquest model hauria de recordar que la major mobilització internacional de la història, les manifestacions contra la guerra de l’Iraq del 15 de febrer de 2003, es van organitzar així.

Aliances amb altres moviments nacionals o amb moviments socials en general?
Insistim molt que el moviment sobiranista no és etnicista, ni en general nacionalista, sinó que es basa en la defensa dels drets democràtics, el dret de les persones a decidir el seu futur. Però en el moment de cercar aliances fora de Catalunya, la tendència gairebé universal ha estat orientar-se cap a altres moviments nacionals, des d’Euskal Herria fins a Kurdistan.
Ni cal dir que va bé mantenir aquestes relacions. Però si realment entenem que això és una lluita democràtica i progressista, cal cercar aliances amb el conjunt dels moviments que defensen la justícia social. A Escòcia, sí, però també a Anglaterra; a Còrsega però també a París; a Euskal Herria, però també —fins i tot sobretot— a altres territoris de l’Estat espanyol… I això necessàriament vol dir relacionar-se des del vessant social, no simplement aplegant causes nacionals. I ni tan sols a Escòcia tot es resumeix en la lluita nacional.

Acte davant l’ajuntament de Dublin

Per resumir-ho en poques paraules: necessitem més internacionalisme real; no n’hi ha prou amb l’inter-nacionalisme, les relacions amb altres nacionalistes.

‘Siempre lo positivo…’
Quan es busca suport des de fora per a la causa catalana, sovint es topa amb hostilitat, fins i tot per part de gent d’esquerres. I quan no hostilitat, sovint trobem indiferència. Davant d’això, és fàcil desmoralitzar-se i abandonar l’intent. O bé —el que al final és el mateix— pujar les exigències fins a un punt que el rebuig sigui inevitable. Això no serveix, hem de ser positius.

La solidaritat internacional més valuosa no vindrà de gent que vulgui agitar estelades ni cridar In-Inde-Independència! Vindrà de gent més diversa, que sovint no estarà d’acord amb la independència, o al menys no ho veu clar. El que necessitem és convèncer persones i organitzacions del fet fonamental, que la impunitat de la repressió contra el moviment català crea precedent per reprimir qualsevol altre moviment ciutadà, fins i tot els molt grans i transversals (ja hi havia bastant impunitat per reprimir moviments petits i radicals).
Per això, quan busquem la solidaritat internacional, no exigim que ningú es declari a favor de la independència (tampoc li pertoca a gent a Alemanya o a Estats Units decidir si Catalunya ha de ser independent), sinó que es posicionin a favor de la democràcia i els drets humans.

Evidentment, una persona independentista té opinions que van més enllà d’això, i no cal que hi renunciï. Del que es tracta és de buscar els punts mínims d’acord, que poden ser la base d’una lluita compartida. Més enllà, cadascú és lliure per mantenir el seu punt de vista.

WithCatalonia

Arran d’una sèrie d’activitats amb visitants internacionals durant els dies del referèndum, a mitjans d’octubre de 2017 un grup d’activistes vam llançar la crida WithCatalonia, demanant que els moviments socials internacionals es mobilitzessin en solidaritat amb (“with”) Catalunya.

La crida va aparèixer amb una llista impressionant de signatures. A mitjans de desembre de 2017, vam organitzar la Trobada Popular de With Catalonia, on van participar unes 400 persones de diferents continents, diferents països europeus i diferents territoris de l’Estat.

Des de llavors hem continuat treballant en activitats més modestes. Comptem amb una xarxa internacional que inclou espais de solidaritat arrelats als moviments locals i també entitats de gent catalana a l’exterior, com ara CDRs internacionals.
Es poden destacar dues iniciatives d’aquestes últimes setmanes. Una ha estat la campanya #Viva1Oct que es comenta a dalt.

Una altra va ser la crida a Pedro Sánchez, presentada el 10 de setembre amb motiu dels seus 100 dies del govern, demanant que prengui mesures per alliberar els presos polítics i que obri vies democràtiques de solució al conflicte. Entre els signants de la crida —de diverses sensibilitats progressistes, molt més enllà de moviments nacionals— comptem amb Yanis Varoufakis.

I ara què?

Ningú no té una sortida màgica del atzucac on es troba actualment el moviment sobiranista. Però una cosa ha de quedar clara, i és que no guanyarem sols; necessitem la solidaritat.

Aquí tampoc hi haurà solucions màgiques, però l’exercici d’explicar a gent d’altres països els motius de la lluita catalana és molt saludable. Els sentiments nacionals són molt respectables, però no convencen les persones que no els comparteixen. En canvi, els arguments basats en la justícia social i la democràcia són fàcils d’entendre i compartir. (Evidentment, això només s’aplica a la gent que valora la justícia social i la democràcia. Però els que no les valoren i que promouen un nacionalisme reaccionari no poden són aliats del moviment català.)

I posats a explicar els nostres motius a gent d’Anglaterra o Alemanya… potser, potser, de pas aprendrem a explicar-nos millor amb la gent de Madrid o Sevilla…

I —per què no?— potser aprendrem a explicar-nos millor amb col·legues de la feina o veïns i veïnes del barri, i així contribuirem a derrotar els intents de dividir-nos en dos blocs enfrontats… D’aquí podria sortir una màgia real i efectiva.