Esther Jaén

Periodista

Valenciana de naixement, cosmopolita vocacional, la ex ministra de Cultura Carmen Alborch va morir ahir, als setanta anys, una setmana abans de cumplir els setanta un i després d´haver viscut intensament la vida. Va posar-hi passió a tot el que va fer:  va ser una política apassionada, que va aconseguir trencar el malefici del lobby valencià a l´últim govern de Felipe González. Antoni Asunción va dimitir després que l´ex director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, toqués el dos, havent arrassat fins i tot amb els diners del orfes de la Guàrdia Civil. Després fora Vicente Albero el que, entre llàgrimes, va admetre que no havia inclòs la plusvàlua de la venda d´unes participacions d´una empresa de mitges i mitjons a la seva declaració de l´IRPF i va haver de dimitir. Només quedava la Carmen. Als passadissos del Congres dels Diputats es creuaven apostes sobre el temps que duraría la primera  valenciana al govern de Felipe González. Peró ella mai no va perdre el somriure. Dels tres ministres de la Comunitat Valenciana, que van ser nomenats en aquell gabinet de l´any 1993, ella va ser la única que va resistir fins el final i, en bona mesura, es va convertir en un dels membres d´aquell Executiu més ben valorats per l´electorat, segons les enquestes.

Feminista declarada i significada, quan ésser feminista no era una tendència, sinó una posició trencadora i, si de cas, d´avantguarda, Carmen Alborch va dedicar bona part de la seva vida a reivindicar la igualtat per a la dona i a denunciar les flagrants desigualtats. La recordo abandonant l´hemicicle, amb els seus cabells arrissats vermells i la seva xaqueta vermella també, a la primera fila de les dones que varen expresar amb aquest abandonament el seu rebuig a la gracieta que el llavors portanveu del PP, Eduardo Zaplana, va decidir fer sobre "les disfresses" de Teresa Fernández de la Vega, la vicepresidenta del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que havia celebrat a Àfrica, amb congèneres africanes, el dia internacional de la dona. Aquell episodi li va esborrar el somriure l´estona que va durar la protesta. Ni un minut més. Inmediatament després el va recuperar. I no el va abandonar ni quan el PSOE la va enviar a lluitar contra Rita Barberá amb la intenció de conquerir l´alcaldia de València. "Ara ens ho passarem bé", deia sempre en clau positiva.

Socialista sense carnet, va ser diputada al llarg de tres legislatures i una més senadora. Estimada i respectada per companys i rivals polítics i sempre buscada pels periodistes, dels que mai no fugia i amb els que compartia opinions i croquetes als bars més populars de l´entorn del Congrés.

El record de Carmen Alborch es feia sentir ahir a tots els racons de la Cambra Baixa. Peró també al món de les arts, del cine, en particular, pel que va treballar des del ministeri, aquesta catedrática de Dret Mercantil, que va dirigir l´Institut Valencià dArt Modern (IVAM) i que va escriure obres com "Solas", "Malas" o "Libres", entre d´altres, sempre en la línia de la divulgació del feminisme practicant. Embolicada en els seus glamourosos mocadors, amb les seves sabates de disseny, les jaquetes coloristes, abanderada de la moda en qualsevol del seus actes socials, va assistir al que es va convertir en el seu últim acte públic, fins a on el cáncer que estaba patint li va permetre arrivar, el passat 9 d´octubre. Va ser a València, a la seva terra, a on va recollir l´Alta Distinció de la Generalitat Valenciana a la seva trajectòria. Carmen Alborch va deixar dit que "el feminisme hauria de ser declarat patrimoni inmaterial de la humanitat" i, com al llarg de tota la seva vida, ho va fer sense perdre el somriure, ni l´esperança i molt menys les ganes de lluitar.