Gerardo Pisarello

Primer tinent d'alcalde de Barcelona

Diumenge passat, enmig d'una pluja pertinaç, vam commemorar al popular districte d'Horta-Guinardó els 80 anys del comiat de Barcelona a les Brigades Internacionals. Va ser un dels actes més emotius que ens ha tocat celebrar des que vam arribar al govern de la ciutat. Per la quantitat de gent, i pel sentiment de companyonia. L'alegria no va durar molt. Com si la història s’esmunyís de manera punyent per l'escletxa menys esperada, a la nit arribava, terrible, la notícia de la victòria d'Bolsonaro al Brasil. Bolsonaro, 54 anys després del cop d'Estat contra Joao Goulart. Bolsonaro, el candidat que celebra la tortura, el que odia als homosexuals, l'èmul de Trump que es reconeix misogin sense embuts.

Mentre repassava els angoixats comptes de twitter d'amigues i amics llatinoamericans, recordava certes tardes de la meva adolescència, a l'Argentina, quan podia passar-me hores fullejant llibres i revistes sobre la República espanyola i la Guerra Civil. Encara recordo com ens enlluernaven aquelles històries de dones i homes senzills, lluitant per la llibertat en un món en el qual Mussolini i Hitler començaven a desplegar el seu projecte d'odi i mort. La revolta contra el feixisme iniciada el 1936, i el procés de transformacions revolucionàries que va desencadenar, s'ha convertit amb el pas del temps en un dels capítols més nobles de la història de la humanitat. Per la seva inspiració llibertària, democràtica. Per totes les energies fraternals que va ser capaç de posar en marxa.

Dins d'aquest procés, les Brigades Internacionals han ocupat sempre un lloc especial. Com si reflectissin el millor de la condició humana. El sacrifici desinteressat per un ideal, la solidaritat oberta entre gent que ni tan sols es coneixia. La història dels brigadistes i les brigadistes era en molts casos la història de joves com els que devoràvem aquells llibres. Joves obrers, d'origen popular, però també escriptors, periodistes, que a penes passaven dels vint anys, i que ho havien deixat tot per anar a Barcelona, ​​a Madrid, a Aragó. Aquests joves havien escoltat que la República obria biblioteques, escoles, que qüestionava d'arrel el menyspreu amb el qual històricament havia estat tractada la gent més humil. I no acceptaven que algú volgués aixafar aquest projecte. I que es fes de manera tan injusta, abusiva, asimètrica, si es comparaven els recursos, les armes, els diners de les tropes nazis, feixistes, que auxiliaven a Franco i els seus adlàters, i la modesta situació de les milícies republicanes.

Quan les Brigades es van acomiadar, Dolores Ibárruri, "La Pasionaria", va exhortar les generacions següents a recordar als seus fills qui havien estat aquells homes i dones que havien abandonat casa, treball, família, per lluitar per la llibertat i la justícia en terres llunyanes. Tenia raó. Només la desmemòria imposada pels vencedors explica que els més joves desconeguin, per exemple, la història de les més de 500 dones que es van incorporar a les Brigades des de diferents racons del món. Dones que havien sentit que la República havia portat el sufragi femení, de mà de grans visionàries com Clara Campoamor. Que sabien com les mestres republicanes havien arribat als racons més perduts d'Espanya a desmuntar els prejudicis que l'Església i els cacics havien inoculat entre la pagesia. Dones conscients de que la República havia convertit a l'anarquista Federica Montseny en la primera ministra de la història espanyola. Dones com Mika Feldman, la jove argentina d’una família jueva que havia fugit dels pogroms russos, i que arribaria ser capitana a les files del POUM. Dones com la filòsofa i humanista francesa, Simone Weil, que sostenia, enmig de l'avanç del nazisme a Europa, que París era la rereguarda i Barcelona l'avantguarda de la lluita per la llibertat.

La meva filla Lua, d’11 anys, gaudeix cada vegada que rememorem la història de la jove infermera afroamericana, Salaria Kea. Discriminada a la seva terra, que va travessar l'oceà per servir la República i la causa antifeixista. Com altres brigadistes, allà va conèixer l'amor d'un jove brigadista irlandès, John Patrick O'Really. Salaria no va ser mai la mateixa després d'aquella experiència. En tornar a Harlem, on va continuar treballant com a infermera, explicava a les famílies negres que malvivien en aquells barris degradats que no podien rendir-se. Que ella havia vist, a Espanya, a camperoles i obrers rebel·lar-se contra el seu destí, i aixecar la mirada, i exigir per a ells el pa, la terra, i una vida digna.

Les nostres filles i fills haurien de saber que fins i tot entre els atletes que van arribar a Barcelona per participar en les Olimpíades Populars organitzades com a contrapartida a les de Berlín, controlades pel nazisme, hi va haver qui va acabar allistant-se a la resistència republicana. Aquells atletes eren gent pacifista, que portava marcats al cor els versos de l'himne que per a ells havia compost Josep Maria Sagarra: "No és per odi ni per guerra, que lluitarem a cada terra. Sota el cel blau, no necessitem res més, que un crit d'alegria i de pau". I precisament per això, perquè no volien renunciar a l'alegria, a la pau, van acabar per sumar-se a la lluita contra la barbàrie.

Aquestes històries expliquen per què el dia en què les Brigades Internacionals s'acomiadaven de Barcelona, ​​unes 300.000 persones van sortir al carrer a rendir-los homenatge. Es diu ràpid: 300.000 persones a la Barcelona del 1938. Ateneistes, esperantistes, grups de dones com el de l'Institut Obrer de Barcelona, ​​cantant en diferents llengües, agitant tota mena de banderes a l’atapeït encreuament entre el que llavors era l’Avinguda 14 d'Abril i Pi i Margall. A la llotja d'autoritats, Manuel Azaña, Juan Negrín, el president Lluís Companys (autor d'aquell crit que encara avui ens emociona: "Madrilenys, Catalunya us estima!"), Joan Comorera, o la mateixa Pasionaria.

Malgrat la repressió, de l'operació d'amnèsia induïda per la dictadura, aquell record romandria indeleble en el record de milers de persones, que cada vegada que l’evocaven, es transformaven per dins. Amics i amigues de les Brigades Internacionals, dispersos per tot el món. Marmessors de la història que són responsables de que un dia, a la Marxa de Dones contra Trump, es poguessin veure banderes de columnes de brigadistes. O entre els seguidors de Jeremy Corbyn, al Regne Unit. O en les manifestacions antiracistes de París. I és que les Brigades Internacionals s'han convertit en una referència perenne que recorda que, més enllà de les diferències de color de pell o de llengua, l'espècie humana és una de sola. Que som animals cognitivament preparats per entendre'ns, per cooperar, per desenvolupar entre nosaltres sentiments mutus d'empatia, i no només de competència o agressió.

Per això, avui més que mai, el llegat de les Brigades segueix sent la llavor de la qual hi haurà de brollar el nou internacionalisme de la nostra època. Un internacionalisme feminista, antiracista, conscientment ecologista, presencial i digitalment interconnectat. I disposat, sempre, a denunciar la manca de sentit, la brutalitat, d'un capitalisme zombi insaciable en la seva capacitat de destrucció.

Aquest internacionalisme no és una simple aspiració. És el conjunt de xarxes que s'activen quan els nous heralds de la mort empresonen l’alcalde Mimmo Lucano a Riace, simplement per donar refugi als qui fugen de l'horror. Són les cadenes de solidaritat que arriben a Pittsburgh, quan el monstre de l'antisemitisme descarrega seu odi contra 12 persones al temple Arbre de la Vida. I són, també, les manifestacions que, en places de tot el món, no es resignen al fet que Bolsonaro hagi guanyat. A que hagi arribat al poder ajudat per les grans corporacions i per unes classes mitjanes precaritzades que masteguen ràbia contra "els polítics", atiats pels mitjans, per les xarxes, pel desvergonyiment sense límit de les fake news.

Sempre he pensat que algú com jo, nascut i criat a l’Amèrica Llatina profunda, no hauria arribat mai a primer tinent d'alcaldia si no hagués estat pels homes i dones que han fet de Barcelona una ciutat internacionalista de braços oberts. El nostre amor cap a ella és per això: per la seva orgullosa condició de ciutat antifeixista, llibertària, de ciutat que, quan ha parlat sense mordasses, s'ha declarat republicana sense dubtar-ho. Per a aquesta Barcelona, ​​que avui perdura en infinitat d'iniciatives comunitàries, d'autoorganització i suport mutu, les Brigades Internacionals seran sempre una referència irrenunciable. D'aquestes que ens prevenen contra la indolència, contra la temptació de mirar cap a un altre costat. De les que ens ajuden, cada dia, a domesticar les nostres pulsions més egoistes i a impugnar les injustícies comeses contra qualsevol dona, contra qualsevol home, en qualsevol racó del món.