Refundació del pujolisme o un país en comú

Maria Corrales. Periodista

El debat sobre els pressupostos, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, ha trencat el relat que vestia de neutralitat i centralitat política al procés. Recordeu? Aquell mantra de: primer la independència i després el model de país.

Doncs bé, resulta que mentre les televisions i els opinadors dedicaven el seu temps a discutir i debatre sobre els aspectes tècnics i de procediment del full de ruta, alguns seguien allargant, a falta d’oposició, un model de país de caduc incapaç de donar sol·lucions a les aspiracions de la gent. La tecnocràcia sempre ha estat el principal rival de la democràcia perquè pretén despolititzar i treure de terreny del debat i la confrontació aquelles qüestions incòmodes per a un tipus d’ordre determinat.

Mirem enrere. Catalunya ha protagonitzat en els últims anys dos grans moments constituents radicalment sobiranistes, és a dir, d’afirmació d’una nova comunitat política o un we, the people: per una banda, la que s’afirmava com a poble sobirà front a Europa i les elits del país dient “no som mercaderia en mans de polítics i banquers” i, per l’altra, el crit unànim contra el ‘ninguneig’ de l’Estat Espanyol de “som una nació”.

Aquesta va ser la nostra particular resposta a la crisis orgànica o del règim del 78 a tot l’Estat, i, com a tal, seguint a l’autor italià mainstream dels últims anys, això pot tenir dues sortides: una refundació de l’ordre anterior (o revolució passiva), o un canvi en les relacions de poder a favor dels exclosos (hegemonia expansiva).

Bàsicament, la primera es produeix quan el bloc de poder dominant es transforma a través de la seva capacitat per incorporar alguns dels lideratges, actors i demandes que han irrumput fracturant els consensos anteriors, així com per aïllar, segmentar i excloure’n d’altres. La segona, de forma telegràfica, es produiria quan els sectors exclosos són capaços de generar entorn a sí un ordre nou que integra les majories socials excloses política, econòmica i simbòlicament. Aquesta dicotomia, no és, com s’ha dit moltes vegades, absoluta: sempre hi ha un part del vell en el nou i una part del nou en el vell, però la qüestió està en qui es posiciona com a centre i qui com a subaltern.

Crec que en base aquesta definició és força senzill entendre perquè parlem de continuitat de l’hegemonia convergent o de refundació del pujolisme: un model de país i una identitat catalana (com bé diu Guillem Martínez, sòbria, d’ordre i cívica) que es transforma a través de la integració de, per una banda, noves demandes (la independència, però, també, a través d’un gir cap a mesures i discurs socialdemòcrata) i, per l’altra, de nous actors a través del “neutre”, “plural” i “unitari” full de ruta: la famosa llista de JxSí, la pròpia ANC i, sobretot, sobretot, Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquí és on hi ha la veritable mare dels ous. L’actor clau per entendre que, si no hi fem alguna cosa, avancem cap a la refundació del model de país pujolista és la nova Esquerra Repúblicana “true liberal”, defensora d’una austeritat “moderada” i de l’actual model d’Unió Europea. Una ERC que vota en contra d’un canvi del model de ciutat a Barcelona i a favor d’uns pressupostos continuistes amb el model de país convergent.

En aquest sentit, si volem estar a l’altura de la potencialitat que aquest moment històric té per la gent comuna, cal, des de ja, una alternativa de país, radicalment sobiranista, que s’oposi al full de ruta transformista en marxa i que tingui com a horitzó un procés constitutent democràtic i en mans del poble. Dos models, doncs, sense ambigüats: refundació del pujolisme o construir una Catalunya en comú.

Això és el que, amb totes les seves macances, intenta plantejar el procés d’un país comú. És per aquest motiu que és tant important desbordar la unitat de les esquerres, oblidar-nos de les llistes de la compra, i posar en primer pla alló que ha unit a Catalunya en unes poques demandes i com a un sol poble. Aquesta és només una postura per generar debat. Cal que discutim, dins i fora. Cal que se’ns insulti, cal que s’ens contradigui; perquè, si això ha de ser l’eina de la gent per encarar el futur del país, cal, sobretot, que s’en parli.