Cap a on anem?

Miren Etxezarreta, Doctora en Economia y economista crítica

El dissabte 24, a TV3, es va projectar l’entrevista amb el senyor Benjamin Harnwell, de la extremísima dreta, al que van presentar com a seguidor i company favorit de Steve Bannon, el nord-americà que després d’assessorar a Trump ha vingut a Europa per guiar les dretes europees a enfortir-se i guanyar totes les eleccions. En acabar l’entrevista em preocupava molt la societat que la mateixa projectava. Vaig pensar en els meus néts i vaig sentir molta tristesa per ells. Què els espera?

Va definir la seva posició com a nacionalisme populista i va explicitar en què consistia. Va destacar la necessitat de societats que defensessin els valors judeocristians -des de quan no havíem sentit presentar un programa en aquests antiquats termes?-, que cada persona és exclusivament responsable de la seva sort i, sobretot, que al món cristià occidental no hi ha lloc per a la tercera part dels 1.800 milions d’africans que el volen envair.

No va dir moltes més coses diferents a les habituals de l’extrema dreta encara que va ser més clar que molts altres en la seva aparent senzillesa, tot i que més aviat expressava prepotència. Però entre tants aspectes preocupants, dos punts a destacar: Un, ja habitual entre les dretes, -la ‘normal’ i l’extrema-, sobre la conveniència de baixar impostos. Va ser l’única mesura concreta de tipus econòmic que va proposar i a la qual es va referir insistentment: No cal pagar impostos. Que sempre sona bé a les orelles de tots els que veuen el món des de l’única perspectiva de les seves pròpies butxaques. Que va completar amb un segon element, menys habitual però que li permetia mantenir la seva coherència amb l’anterior: va haver de donar moltes voltes per justificar que ell, com a cristià, creu en la solidaritat, però que és molt més important que aquesta es realitzi individualment a través de la caritat. Assenyalant el cor, va apuntar la transcendència que aquesta es fes perquè ho vol cadascú i quan vulgui, i no quan l’Estat, amb els impostos, absorbeix els recursos necessaris per mantenir la despesa social. Una caritat voluntària és molt més humana i càlida, va dir, que el dret que proporciona la freda voluntat de l’Estat.

Va dir més coses que malgrat ser conegudes són preocupants perquè estan travades en un discurs que pot semblar lògic a una part substancial de la ciutadania. Era un discurs molt estudiat i ben travat, sense els crits estridents d’alguns exagerats de l’extrema dreta d’altres llocs que fan més riure que por. El que atemoria era la naturalitat amb la qual exposava el seu missatge i el seu convenciment de la validesa del mateix per a la ciutadania del carrer. I el pitjor és que es mouen per Europa- això sí, des de dalt, assessorant les elits, perquè per ells el que cal és controlar el poder polític i institucional-, encara que tampoc menyspreïn l’expansió del seu missatge a tots els àmbits i oportunitats possibles.

Es percebia clarament com s’estan organitzant a nivell mundial. No només tracten de crear connexions entre els partits polítics de la seva línia dels diferents països, sinó que va explicar clarament com es proposen ara establir a Europa potents focus de pensament entre tot tipus de moviments. A més, magníficament finançats (va assenyalar que no necessiten fons públics de cap classe sinó que gaudeixen de suficients donacions privades). Quan tindrem una llista de donants d’aquestes institucions?

Algú al debat va assenyalar que aquests programes atreuen perquè l’esquerra no ha fet el seu paper. És possible que sigui així, encara que segurament la rèplica necessitaria d’arguments més amplis. Però, és veritat, quin és el paper que està fent l’esquerra en aquesta confusa societat?

No només a la societat. També en aquest programa. Doncs a manera de contrapart a una extrema dreta tan accentuada, els dos convidats de la cadena eren una mica sorprenents. Un d’ells de la fundació del magnat George Soros i un altre del moviment DIEM25 dirigit per l’ex-ministre grec Gianis Varoufakis. No hi ha més esquerra a Espanya per convidar-los que aquests moviments que, sí, són moderns, però què més? Soros, encara que la seva capacitat filantrópica individual sigui ben coneguda, és un dels principals especuladors financers del món, havent fet la seva enorme fortuna a força d’enfonsar les divises de països com el Regne Unit, Espanya i uns altres. I no ha abandonat les seves activitats. Pot la seva fundació contraposar-se a un dur ideari d’extrema dreta? És com si li atorguéssim la categoria d’esquerra a un filantrop perquè fa un donatiu milionari a Caritas… Una mica més proper a l’esquerra sembla DIEM25, però era necessari que la representés un dels edils de càrrec més alt de l’ajuntament? La pregunta d’on està l’esquerra i la potència del seu missatge era una de les que mereixien haver estat presents també al debat.

Curiosament cal assenyalar un gran absent del programa: ni el de la dreta, ni dels que es presentaven com els seus replicants: ni un d’ells va pronunciar la paraula capitalisme. Els mals de la societat actual, la seva falta de validesa per a la ciutadania i sobretot per a les classes populars en les quals es basaven tots els discursos, eren el resultat de múltiples causes, però a cap moment s’adscrivien al que es troba darrera de totes elles: un sistema econòmic i social que només busca el benefici per a uns pocs sobre la base del treball i l’explotació dels molts. I si es tractés als debats aquest tema de fons?

L’entrevista del dissabte va ser molt preocupant. La dreta es reforça, s’organitza i es presenta orgullosa. I atreu a molta gent. La seva exposició presagia un cruel capitalisme distòpic. No és per prendre-ho a la lleugera. Serem capaços de contrarestar el seu atractiu?