Les noves sucursals bancàries: entre el forat a la paret i la desigualtat social

José Mansilla i Horaci Espinosa, Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

A hole in the wall, així és com s’anomena informalment en els països d’àmbit anglosaxó als caixers automàtics. Literalment vol dir “un forat a la paret” i, fins fa poc, eren infreqüents en el nostre àmbit territorial més proper. De fet, a nivell català i estatal, aquests dispensadors electrònics de diners s’han disposat, de manera habitual, a l’interior de les oficines, en una estada separada. Això permetia, d’una banda, mantenir el servei una vegada que les sucursals bancàries es tancaven i, de l’altra, oferir certa confidencialitat i discreció als potencials clients. En àmbits llatinoamericans, a tall d’exemple, a Argentina o Mèxic, aquest fenomen és completament desconegut, ja que tots aquells i aquelles que es dirigeixen a un caixer en hores de tancament comercial busquen, sobretot, seguretat.

No obstant això, hi ha un altre ús -no directament vinculat amb l’activitat bancària- que, lamentablement, és cada vegada més freqüent en l’Occident capitalista. Es tracta de l’ocupació, per part d’individus que no tenen habitació, de les estades dels caixers per protegir-se de les inclemències del temps i/o passar la nit. De fet, no és possible descartar que l’increment d’aquest sector de la població a la recerca diària d’un lloc on dormir i protegir-se no es trobi directament relacionat amb la proliferació dels forats a la paret a les nostres ciutats.

Així, fa uns mesos, la Caixa Bank ha començat els seus plans de reestructuració referits a la seva xarxa de sucursals. Es tracta d’un procés que finalitzarà amb el tancament d’unes 800 oficines, amb el conseqüent ajust de personal, a més d’un profund canvi en la forma en què han treballat fins ara. Gran part de típiques sucursals seran ara Stores, grans botigues que possibilitaran l’experiència bancària, signifiqui això el que signifiqui. Oficialment, l’objectiu d’aquesta transformació és oferir un servei més proper als clients multicanal, és a dir, aquells que no només operen en línia, sinó també de forma presencial, ja que aquests consumeixen més productes bancaris que la resta. Altres novetats assenyalades són l’extensió de l’horari d’atenció al client fins a les 18.00 h.-, així com un augment de la productivitat per part dels treballadors i treballadores del Banc.

No obstant això, no se’ns escapa que podrien existir altres motius pel que fa a aquest procés. L’aparició d’aquestes Stores ve acompanyada d’un re-disseny de l’espai de les oficines. Grans espais diàfans, a manera d’aquests loft tan del gust de les pseudo-start ups, on, com no podia ser d’altra manera, els caixers automàtics són expulsats al carrer. A Barcelona, ​​els caixers automàtics deuen pagar una taxa per tenir aquests dispensadors oberts a la via pública a menys de 80 cm de línia de façana; un petit preu per expulsar possibles ocupants ocasionals i delegar la seguretat i la intimitat dels clients bancaris en ells mateixos i els serveis públics. A més, ja se sap que un grup de pobres dormint als caixers no encaixa en la nova imatge que el grup bancari vol imprimir a les seves oficines.

En definitiva, tot són avantatges per al grup bancari català: millor disseny d’interiors i desplaçament de la desigualtat social, encara que en aquest cas el podríem anomenar com a arquitectura preventiva i anti-social. No seria la primera vegada que La Caixa es troba després d’un procés d’expulsió de població vulnerable; no cal oblidar que la proliferació dels anomenats narcopisos del Raval només ha estat possible gràcies al fet que les entitats bancàries, inclosa La Caixa, són propietàries de més de la meitat d’un parc d’habitatge que va quedar buit com a resultat de l’onada de desnonaments que els mateixos bancs van efectuar.

D’aquesta manera, la nova xarxa de Stores que deixa al carrer a persones sense llar seria un element més en la llarga cadena de conductes insolidàries a la qual ens tenen  acostumats les entitats bancàries.