Aixequem un mur antifeixista!

Eduardo Cáliz, advocat i ex-membre del Secretariat Nacional de la CUP

Gairebé 400.000 persones han votat un partit que legitima la dictadura de Franco, que derogaria la llei de violència de gènere, que considera diferent una persona en funció del seu lloc de naixement, que suprimiria l’autonomia d’Andalusia (i de la resta de l’Estat)i segur, que sí, que tornaria a matar a Garcia Lorca, que enviaria de nou a l’exili a Antonio Machado i que tornaria a matar a García Caparrós per defensar la blanca i verda. A això, li sumen els vots de qui segueix sense condemnar la dictadura i que posa les empreses i el mercat com a eix vital de la població. Sense que haguessin passat ni 24 hores d’aquest desastre democràtic, Felipe González ens afalaga amb aquest titular: “no cal preocupar-se tant per Vox perquè hi ha ultradreta a tota Europa”.

El missatge de qui va ser líder europeu de la socialdemocràcia, nascuda com a mur de contenció dels països socialistes, de les revolucions d’esquerres d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica i del món àrab, és el lògic si tenim en compte el propi origen i evolució d’aquesta socialdemocràcia que bevia de la font de frenar el comunisme i un cop assecada la font va passar a ser la font del feixisme.

El lligat i ben lligat que motiva la constitució de l’estat espanyol és precisament el cadenat perquè només tinguin cabuda dins del seu articulat els missatges insulsos, desideologitzats, assumint el llenguatge, la política i fins i tot les manifestacions de la dreta. I així, a poc a poc, la desídia, el pessimisme i la desesperança s’instal·len a les classes populars. Perquè aquells que no tenim garantida una pensió quan ens jubilem, per aquells que l’atur és la notícia de cada dia, per aquells que no poden accedir a un habitatge, ni de compra ni de lloguer, per aquells que no podem estalviar, i per a aquells que no podem posar la vida al centre no ens serveixen maquillatges barats, ni bijuteria per engalanar un poder al servei de les grans empreses de l’IBEX35 i dels terratinents propietaris de les terres. Necessitem canvis estructurals, canvis que queden fora de la Constitució. Tota la resta és desil·lusió. En les últimes eleccions catalanes, amb projectes independentistes i també de transformació social, de clara ruptura amb la Constitució, la participació va ser del 82%, en les eleccions andaluses on no hi havia ni el més mínim rastre de ruptura amb el règim del 78, i on no s’havia treballat prèviament un moviment clarament rupturista, la participació ha estat del 55%.

Durant aquestes hores que han passat des del dia 0 per a Andalusia, molta gent ha repartit culpes: l’independentisme, el feminisme, el moviment LGTBI; poques autocrítiques i menys propostes. I és que des de l’esquerra hem de ser conscients que la Constitució espanyola no era una porta a les llibertats sinó un límit per a les mateixes, per a les aspiracions d’igualtat de la classe treballadora, per l’autodeterminació dels pobles de l’Estat i per a la democràcia. Tot això sota l’atenta mirada de la monarquia borbònica que segur no emetrà un missatge d’urgència per combatre el racisme, la xenofòbia i el masclisme, com va fer el 3 d’octubre contra qui va fer un referèndum d’autodeterminació desafiant les porres de Guàrdia Civil i Policia Nacional.

Els carrers andalusos es comencen a omplir de manifestacions de repulsa a la presència, vomitiva, de la ultradreta al Parlament. Avui ens despertem amb la notícia que Macron cedeix davant les protestes (per tots els mitjans) de les armilles grogues a França, els carrers de Barcelona es van tornar a omplir de gent en suport als presos polítics catalans que han iniciat una vaga de fam. Des de cadascun de nosaltres, de les persones, organitzacions i moviments d’esquerres s’ha de lluitar, per tots els mitjans i sense complexos, per posar fi al règim del 78. I aquesta clau per obrir el cadenat ens la donen cadascun dels pobles de l’Estat, la lluita per les sobiranies i el dret d’autodeterminació, i ens el tanca cada vegada que legitimem les institucions que van néixer hereves dels principis generals del moviment i els partits que la van fer possible i les han mantingut durant aquests anys.

“A galopar,
a galopar,
fins a enterrar-los en el mar!”

Rafael Alberti