Vox sempre ha estat aquí

Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coímbra

A tenor dels resultats de les eleccions andaluses, els mitjans de comunicació i l’opinió pública han posat el focus en la notable irrupció de Vox al Parlament andalús. Vist amb retrovisor, sembla que el ple del Palau de Vistalegre del passat octubre per part dels ultradretans anticipava que el que ha passat aquest diumenge a Andalusia no és un simple accident electoral, sinó una tendència global en augment, reveladora de les pitjors pulsions existents en la societat. L’odi, la frustració i la por són instrumentalitzats demagògicament per partits que gairebé no tenen programa electoral (el de Vox a Andalusia només tenia sis pàgines) i que apel·len a l’electorat perquè voti i es mobilitzi davant d’això o contra allò. El preocupant és que el discurs de l’extrema dreta no només l’han recolzat a les urnes els prèviament “convençuts”, sinó que també ha aconseguit captar el vot d’una significativa i heterogènia massa crítica andalusa, la qual cosa llança indicis que l’anomenat neofranquisme sociològic podria convertir-se en una important força electoral.

En realitat, des de la fi de la II Guerra Mundial, l’extrema dreta política i social, d’una manera o una altra, sempre ha estat present als Parlaments, en general camuflada entre la dreta tradicional. En el cas d’Espanya, cal recordar que ja en el 1979 Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, es va convertir en diputat electe al Congrés amb la coalició Unión Nacional. A més, l’extrema dreta ja està present en diverses institucions municipals, com és el cas de Plataforma por Cataluña. La diferència fonamental és que en els últims temps l’extrema dreta espanyola ha guanyat una força i visibilitat mediàtica i social de la qual no gaudia des de la Transició. Tant és així que avui desfila sense complexos pels carrers i els platós, exhibint els seus discursos d’odi i rancor.

A Espanya, l’extrema dreta també va exercir el seu paper en el context de l’última etapa del règim de Franco, en la transició a la democràcia i en el procés de consolidació de l’actual règim polític electoral. Avui, el principal paper de l’extrema dreta a escala global és convertir-se en una peça clau de l’engranatge que busca configurar i consolidar un règim assentat en tres pilars: conservadorisme, elitisme i autoritarisme. És el que en clau d’anàlisi vinc anomenant feixisme electoral: un règim formalment democràtic que s’utilitza per buidar la política representativa i electoral, mitjançant una democràcia residual i impotent, implantada al servei d’interessos reaccionaris i no igualitaris. Grècia, Itàlia, Estats Units i Brasil són, en diferents mesures i intensitats, exemples recents d’aquest fenomen.

Aquests tres pilars van formar part intrínseca de les estructures franquistes i alguns d’aquests elements elitistes, autoritaris i conservadors van perviure, amb més o menys fortuna, en els consensos de la Transició. Com s’explica, si no, que, després de Cambodja, Espanya sigui el segon país del món amb el nombre més alt de fosses comunes amb desapareguts forçats les restes de les quals encara no s’han exhumat ni identificat? Quin origen té el precepte constitucional i la retòrica política que proclama la “indisoluble unidad de la nación española” com una entitat tancada que cal preservar? De què ens estranyem en un país en el qual la Fundació Francisco Franco, finançada amb diners públics, és legal? Recorden Esperanza Aguirre i a Jaime Mayor  Oreja (ex-ministres del Govern espanyol) en aquella manifestació prèvia al referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre en la qual s’entonava el Cara al sol? Fa falta recordar que no va ser fins a l’any 2002 que el Partit Popular va condemnar per primera vegada en seu parlamentària la dictadura franquista i que des de llavors no ha ratificat cap altra iniciativa parlamentària en aquest sentit?

Per entendre la supervivència i el ressorgiment de l’extrema dreta a Espanya, és imprescindible posar la mirada en el nostre passat històric recent. Aquest ofereix una important clau explicativa: la Transició espanyola no va estar fundada en l’antifranquisme ni en l’antifeixisme, sinó en el seu oblit i fins i tot en el seu blanquejament. Ni la democràcia espanyola ni el règim de 1978 van tenir entre les seves bases fundacionals la legitimitat de l’antifranquisme, a diferència del que va passar en casos com l’italià, el francès, l’alemany i el portuguès, en els quals l’esperit antifeixista va ser determinant. En aquest sentit, atribuir l’auge de Vox principal i gairebé exclusivament a una reacció contra l’independentisme és un plantejament simplista i curt de mires. És com explicar l’existència del masclisme pel fet que hi hagi dones feministes o com explicar les causes de l’homofòbia a causa de l’existència de persones LGTBI.

Les esquerres tenen per davant els reptes més urgents i ambiciosos de la història democràtica d’aquest país: recuperar el carrer, fer autocrítica constructiva, lluitar per la radicalitat democràtica, mantenir i ampliar l’Estat de Benestar minvat pel neoliberalisme, unir-se solidàriament en la seva diversitat en un front comú i posar en perill els consensos reaccionaris que la dreta i l’extrema dreta tractaran d’establir o reforçar (espanyolisme excloent, racisme, bandera de l’antiinmigració i la xenofòbia, confessionalitat de l’Estat, ofensiva contra el virus esquerrà, eliminar o minvar els drets aconseguits gràcies a les lluites LGTBI, demonitzar la “ideologia de gènere” i derogar la llei de violència de gènere, acabar amb les lleis de memòria històrica, etc.). Tenen la responsabilitat col·lectiva de contradir el maleït i alhora profètic vers de Jaime Gil de Biedma: “De totes les històries de la Història sens dubte la més trista és la d’Espanya, perquè acaba malament”.