40 anys de la Constitució: Els fruits amargs del consens 

Jaime Pastor, politòleg i editor de Viento Sur

Una vegada més, la celebració del 40 aniversari de la Constitució s’està convertint en una altra ocasió per a que els partits del règim i Felip VI reivindiquin aquella efemèride, acompanyats per la consegüent campanya mediàtica, que en aquesta ocasió compta amb un indignant vídeo oficial que mostra la seva “equidistància” entre els dos “bàndols” de la guerra civil. Un document presentat una vegada més com a sagrat…excepte quan es tracta d’obeir els dictats des de dalt (com va passar amb la contrareforma exprés de l’article 135, el setembre del 2011, per buidar de contingut el caràcter “social” d’aquesta mateixa Constitució) i, sobretot, quan els “drets” de l’Estat s’imposen per sobre del respecte a llibertats i drets fonamentals, com estem comprovant en els darrers temps.

La reclamació d’aquest passat idealitzat sembla més obligada en una conjuntura en la qual, com estem veient, la crisi del règim no deixa d’agreujar-se, ara amb una cúpula del poder judicial deslegitimada i una monarquia cada vegada més qüestionada, no només des de Catalunya. A tot això se suma la irrupció en les eleccions andaluses de la ultradreta de Vox, fins ara amagada dins el PP i que ja defensa sense complexos una contrareforma constitucional que ens portaria de nou al tardofranquisme.

Convé, doncs, refrescar la memòria i recordar que aquesta Constitució no va ser obra d’un poder constituent sobirà i que el seu contingut i desenvolupament en el marc de la “integració europea” i de la llarga onada neoliberal s’han anat allunyant cada vegada més de les expectatives democratitzadores i socialitzants que molts i moltes dels qui la van votar van tenir aleshores.

En efecte, la Constitució espanyola del 1978 va esdevenir el resultat d’un procés constituent no previst inicialment amb les eleccions de juny de 1977, però que es va veure des del principi tutelat i condicionat pels pactes previs i, per tant, amb un dèficit de legitimitat d’origen innegable. El seu procés d’elaboració va coincidir, a més, amb un moment de transició entre el constitucionalisme social de postguerra (del que la Constitució portuguesa de 1976 va ser el seu producte més avançat) i el que s’estava ja iniciant en sentit contrari a tota l’Europa occidental i això va permetre encara un caràcter híbrid del seu contingut.

Aquesta Constitució escrita, amb reconeixement de llibertats i drets bàsics, però alhora amb trets estructuralment restrictius (resumits per Pérez Royo (2015) amb la seva definició de “monàrquica, bipartidista i antifederal”), juntament amb el seu desenvolupament a través dels Estatuts autonòmics i la jurisprudència del Tribunal Constitucional, van anar assentant les bases d’un nou bloc de constitucionalitat.

A més de l’acceptació de la monarquia imposada per Franco –furtant el referèndum sobre la forma d’Estat per temor a perdre’l, com va reconèixer anys després Adolfo Suárez-, és important recordar que l’article 2, malgrat l’admissió final del terme “nacionalitats”, va acabar essent resultat de l’adaptació dels ponents a les exigències de la jerarquia militar entorn de “la indivisible unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Així i tot, van haver d’acceptar unes Disposicions addicionals i transitòries que reconeixien els drets històrics d’Euskadi i Navarra, així com de Canàries per la seva condició ultra-perifèrica, i consensuar un Títol VIII que establia diferents vies d’accés a l’autonomia que, no obstant això, serien després desbordades per Andalusia després del seu referèndum del 28 de febrer de 1980.

Això no obstant, l’article 145.1 establia amb rotunditat: “En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”, mentre que el 155 permet al govern, “amb l’aprovació per la majoria absoluta del Senat” la intervenció en una Comunitat Autònoma per obligar les seves autoritats a complir les obligacions constitucionals o “per a la protecció de l’esmentat interès general”; un article que es va aplicar a més de forma completament abusiva a Catalunya fa un any, acompanyat de la judicialització del conflicte mitjançant acusacions de “rebel·lió” i “sedició” sense cap fonament.

L’article 8 (que inclou la defensa de la “integritat territorial i l’ordre constitucional” com a funcions de l’Exèrcit) també és atípic en el constitucionalisme liberal-democràtic, tant pel seu contingut com pel lloc (Títol Preliminar) en el qual se situa. Quant al Senat apareix amb la clara missió, per basar-se a les províncies i en un sistema majoritari, d’exercir una funció de fre al Congrés (alhora triat amb un repartiment provincial i un sistema electoral destinats a afavorir el bipartidisme, pre-constitucional, que no obstant això sobreviu encara), mentre que s’estableix un Tribunal Constitucional que, com hem vist de tant en tant, encara que amb algunes excepcions, ha funcionat com a tercera cambra legislativa en un sentit conservador.

A tot això se sumen les concessions que es fan a l’Església Catòlica (l’article 16, encara que declara que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, a continuació afegeix: “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”) i a l’ensenyament religiós (l’article 27.3 diu: Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”). Unes concessions que es van veure complementades immediatament amb els Acords amb la Santa Seu del 3 de gener de 1979, que no feien res més que ratificar amb algunes modificacions el Concordat del 1953. Aspectes que venien a confirmar, al costat d’altres recordats per Justa Montero (2018) recentment, l’“oblit” de les dones pels “pares de la Constitució”.

Pel que fa als drets, estableix una distinció, que avui estem comprovant amb especial gravetat el seu abast: la diferenciació entre “drets fonamentals” i “principis rectors de la política social i econòmica” dins del Títol I, fa que “una política orientada a la plena ocupació” (article 40) quedi simplement com un bon desig, igual que el “dret a la protecció de la salut” (art. 43) o el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” (article 47), entre altres, ja que es considera que no són reclamables davant els tribunals ordinaris. Per no esmentar el tímid esment a “defensar i restaurar el medi ambient” (art. 45)

Afegim a tot l’anterior l’exigència de la moció de censura constructiva (o sigui, amb obligació de presentar candidatura alternativa a presidir govern) i, sobretot, uns requisits per procedir a la reforma i/o revisió constitucional que la caracteritzen com una Constitució especialment rígida.

És cert que hi ha altres articles (com els 9.2 i 128) que connecten, com he esmentat abans, amb el constitucionalisme social de postguerra, caracteritzat per l’aspiració a promoure una política de redistribució de la riquesa i fins i tot d’intervenció pública d’empreses en nom de l ‘“interès general”. Però va ser precisament aquest llegat el que es va anar buidant a mesura que, de forma creixent i superposada a partir de 1986, aquest bloc de constitucionalitat va anar inserint-se dins la Constitució material de la que es va anar dotant la Comunitat Europea, i després, la seva successora, la Unió Europea i, particularment, l’eurozona. Tot això en el context de l’onada llarga neoliberal iniciada a mitjans dels anys 70 i de la nova lex mercatoria que s’ha anat consolidant a escala mundial.

Es va argumentar des del bloc defensor del pacte constitucional que entre el que s’havia aconseguit es trobava la conquesta d’una sèrie de llibertats, drets i institucions elegides per sufragi universal que el franquisme negava. Però en el seu passiu hi havia tantes herències i un nombre tan alt de restriccions, en el fons i en la forma, que molt aviat es van anar generant uns costos estructurals elevats (Àguila i Montoro, 1984). Un dels seus efectes més visibles va ser la frustració política en major o menor grau (el famós desencantament, ja present des de finals del 1978) que es va donar en molts dels sectors que havien participat en el cicle de mobilització i protesta més intens de la lluita antifranquista, fins i tot entre els més moderats (Santos Juliá, 2017: 511-532).

Arribaria després el fracàs del cop dur del 23-F del 1981 (del qual sempre quedaran les sospites fonamentades sobre el paper de Joan Carles I) i, amb ell, l’inici d’una nova fase de la Transició en la qual l’intent de tancament del procés autonòmic (a través de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA)) queda amb prou feines frenat mentre s’aguditza la crisi d’Unió de Centre Democràtic (UCD) i es produeix l’ascens i l’arribada del PSOE al govern a l’octubre de 1982, convertit en partit salvador del règim. Més tard, amb l’ingrés en la Comunitat Europea al gener del 1986 i el definitiu en l’OTAN al març del mateix any (aquest després d’un tibant pols amb un ampli moviment popular en un referèndum), es pot considerar que culminen la renovació de les elits polítiques, sempre dins del marc de la reforma pactada, i la relativa estabilització i integració del règim dins l’estratègia del bloc occidental.

Des de l’esquerra radical existien, per tant, raons suficients per mantenir que del fet que no es tingués (encara?) la força necessària per imposar la ruptura no es podia deduir la necessitat donar un gir brusc cap a l’acceptació del contingut fonamental –i les seves inherents formes opaques- del sacralitzat consens, no només al voltant del text constitucional sinó també d’altres pilars fonamentals, com van ser la Llei d’Amnistia (que va fer impossible la depuració de l’aparell de l’Estat franquista) i els Pactes de la Moncloa (que van representar l’inici de la subordinació del moviment obrer a una política de control salarial que aniria obrint la porta a la llarga onada neoliberal). Sense oblidar que prèviament s’havia creat l’Audiència Nacional justament l’endemà de la supressió del Tribunal de Orden Público franquista al gener del 1977.

Aquests consensos, resultat d’un procés conflictiu i, lluny de la llegenda creada, no exempt de violència, van arribar a presentar-se després, interessadament com l’únic desenllaç possible enfront la hipotètica amenaça de retorn a la guerra civil. Es convertia així el producte contingent final en paradigma a respectar encara avui, volent imposar-se com una muralla infranquejable enfront de qualsevol proposta, no només d’un nou procés constituent sinó també de reformes constitucionals en qüestions clau com són el reconeixement de la realitat plurinacional dins l’Estat espanyol, el qüestionament de la institució monàrquica i dels privilegis de l’Església, el blindatge dels drets socials o la investigació judicial sobre els crims del franquisme.

Referències

Àguila, R. i Montoro, R. (1984) “La dinámica de la legitimidad en el discurso político de la transición. En R. García Cotarelo (comp.), Transición política y consolidación democràtica. Espanya (1975-1986), Madrid, CIS, pàg. 47-75.
Juliá, S. (2017) Transición. Barcelona: Galàxia-Gutenberg.
Montero, J. (2018) “El deute de la Constitució amb les dones”, ctxt, 28 de novembre.
Pérez Royo, J. (2015) La reforma constitucional inviable. Madrid: Catarata.