Ignacio Ramonet

Periodista i escriptor. Director de 'Le Monde Diplomatique' en castellà.

La mort de Fidel Castro ha provocat -en alguns grans mitjans- la difusió de quantitat d'infàmies contra el Comandante cubà. Això m'ha dolgut. Sabut és que el vaig conèixer bé. I he decidit per tant aportar el meu testimoni personal. Un intel·lectual coherent ha de denunciar les injustícies. Començant per les del seu propi país.

Quan la uniformitat mediàtica aixafa tota diversitat, censura qualsevol expressió divergent i sanciona els autors dissidents és natural, efectivament, que parlem de repressió. Com qualificar d'una altra manera un sistema que emmordassa la llibertat d'expressió i reprimeix les veus diferents? Un sistema que no accepta la contradicció per molt argumentada que sigui. Un sistema que estableix una veritat oficial i no tolera la transgressió. Un sistema així té un nom, es diu: 'tirania' o 'dictadura'. No hi ha discussió.

Com molts altres, jo vaig viure en pròpia pell les fuetades d'aquest sistema... a Espanya i a França. És el que vull explicar.

La repressió contra la meva persona va començar el 2006, quan vaig publicar a Espanya el meu llibre Fidel Castro. Biografia a dues veus o Cent hores amb Fidel (Edit. Debate, Barcelona), fruit de cinc anys de documentació i de treball, i de centenars d'hores de converses amb el líder de la revolució cubana. Immediatament vaig ser atacat. I va començar la repressió. Per exemple, el diari El País (Madrid), en el qual fins llavors jo escrivia regularment a les seves pàgines d'opinió, em va sancionar. Va deixar de publicar-me. Sense oferir-me cap explicació. I no només això, sinó que -en la millor tradició estalinista- el meu nom va desaparèixer de les seves pàgines. Esborrat. No es va tornar a ressenyar un llibre meu, ni es va fer mai més cap menció d'activitat intel·lectual meva. Res. Suprimit. Censurat. Un historiador del futur que busqués el meu nom en les columnes del diari El País deduiria que vaig morir fa una dècada...

El mateix a La Voz de Galicia, diari en el que jo també escrivia, des de feia anys, una columna setmanal titulada Res Publica. Arran de l'edició del meu llibre sobre Fidel Castro, i sense tampoc la mínima excusa, em van reprimir. Van deixar de publicar les meves cròniques. De la nit al dia: censura total. Igual que a El País, menyspreu absolut. Tractament d'empestat. Mai, a partir de llavors, la mínima al·lusió a qualsevol activitat meva.

Com en tota dictadura ideològica, la millor manera d'executar un intel·lectual consisteix a fer-lo desaparèixer de l'espai mediàtic per matar-lo simbòlicament. Hitler ho va fer. Stalin ho va fer. Franco ho va fer. Els diaris El País i La Voz de Galicia ho van fer amb mi.

A França va passar el mateix. Quant les editorials Fayard i Galilée van editar el meu llibre Fidel Castro. Biographie à deux voix el 2007, la repressió es va abatre immediatament contra mi.

A la ràdio pública France Culture, jo conduïa un programa setmanal, els dissabtes al matí, consagrat a la política internacional. En publicar el meu llibre sobre Fidel Castro i en començar els mitjans dominants a atacar-me violentament, la directora de l'emissora em va convocar al seu despatx i, sense massa embuts, em va dir: "És impossible que vostè, amic d'un tirà, segueixi expressant-se a les nostres ones." Vaig tractar d'argumentar. No hi va haver manera. Les portes dels estudis es van tancar per sempre per a mi. Aquí també em van emmordassar. Es va silenciar una veu que desentonava en el cor del unanimisme anticubà.

A la Universitat Paris-VII, jo portava 35 anys ensenyant la teoria de la comunicació audiovisual. Quan van començar a difondre el meu llibre i la campanya mediàtica contra mi, un col·lega em va advertir: "Atenció! Alguns responsables van dient que no es pot tolerar que 'l'amic d'un dictador' doni classes en la nostra facultat..." Aviat van començar a circular pels passadissos octavetes anònimes contra Fidel Castro i reclamant la meva expulsió de la universitat. Al cap de poc temps, es va informar oficialment que el meu contracte no seria renovat... En nom de la llibertat d'expressió es em va negar el dret d'expressió.

Jo dirigia en aquell moment, a París, el mensual Le Monde diplomatique, pertanyent al mateix grup editorial del conegut diari Le Monde. I, per raons històriques, jo pertanyia a la Societat de Redactors d'aquest diari encara que ja no escrivia a les seves columnes. Aquesta Societat era llavors molt important en l'organigrama de l'empresa per la seva condició d'accionista principal, perquè dins seu es triava al director del diari i perquè vetllava pel respecte de la deontologia professional.

En virtut d'aquesta responsabilitat precisament, uns dies després de la difusió de la meva biografia de Fidel Castro a les llibreries, i després que diversos mitjans importants (entre ells el diari Libération) comencessin a atacar-me, el president de la Societat de Redactors em va cridar per transmetre'm l'"extrema emoció" que, segons ell, regnava en el si de la Societat de Redactors per la publicació del llibre. "L'has llegit?", li vaig preguntar. "No, però no importa -em va contestar- és una qüestió d'ètica, de deontologia. Un periodista del grup Le Monde no pot entrevistar un dictador." Li vaig citar de memòria una llista d'una dotzena d'autèntics autòcrates d'Àfrica i d'altres continents als quals el diari havia concedit complaentment la paraula durant dècades. "No és el mateix -em va dir-. Precisament et crido per això: els membres de la Societat de Redactors volen que vinguis i ens donis una explicació." "¿Em voleu fer un judici? Un 'procés de Moscou'? Una 'purga' per desviacionisme ideològic? Doncs haureu d'assumir la vostra funció d'inquisidors i de policies polítics, i portar-me a la força davant vostre tribunal." No es van atrevir.

No em puc queixar; no vaig ser empresonat, ni torturat, ni afusellat com els va passar a tants periodistes i intel·lectuals sota el nazisme, l'estalinisme o el franquisme. Però vaig ser represaliat simbòlicament. Igual que a El País o a La Voz, en "desaparèixer" de les columnes del diari Le Monde. O només em citaven per linxar-me.

El meu cas no és únic. Conec -a França, a Espanya, en altres països europeus-, a molts intel·lectuals i periodistes condemnats al silenci, a la 'invisibilitat' i a la marginalitat per no pensar com el cor ferotge dels mitjans dominants, per rebutjar el dogmatisme anticastrista obligatori. Durant decennis, el propi Noam Chomsky, als Estats Units, país de la "caça de bruixes", va ser condemnat a l'ostracisme pels grans mitjans que li van prohibir l'accés a les columnes dels diaris més influents i a les antenes de les principals emissores de ràdio i televisió.

Això no va passar fa cinquanta anys en una llunyana dictadura plena de pols. Està passant ara, a les nostres 'democràcies mediàtiques'. Jo el segueixo patint en aquest moment. Per haver fet simplement la meva feina de periodista, i haver-li donat la paraula a Fidel Castro. ¿No se li dóna, en un judici, la paraula a l'acusat? Per què no s'accepta la versió del dirigent cubà a qui els grans mitjans dominants jutgen i acusen?

És que la tolerància no és la base mateixa de la democràcia? Voltaire definia la tolerància de la següent manera: "No estic en absolut d'acord amb el que vostè afirma, però lluitaria fins a la mort perquè tingui vostè el dret d'expressar-se." La dictadura mediàtica, en l'era de la post-veritat, ignora aquest elemental principi.