Urkullu i la majoria perduda de Sánchez

Fernando López Agudín, periodista i analista polític

Pedro Sánchez intentarà arribar a la tardor del 2019 sense convocar eleccions generals, si el Lehendakari Urkullu aconsegueix recomposar la majoria parlamentària que al juny el va portar a la Moncloa. Només si Ajuria Enea convenç al Palau de Sant Jaume sobre la conveniència de tancar files davant el fort vendaval autoritari de les tres dretes, el president del Govern comptarà amb molts menys obstacles per continuar sent-ho gairebé una dotzena de mesos més. Són els aliats parlamentaris del PSOE, molt més que els propis socialistes dividits, els que animen aquests dies a Pedro Sánchez a superar les seves vacil·lacions, dubtes i indecisions sobre si s'ha de revestir amb el sudari de bandera espanyola que li ofereixen Casado, Rivera i Abascal.

Andalusia amb els resultats inesperats de les seves urnes ha deixat Sánchez estabornit. Atordit i paralitzat, es veu temptat pel 155 com a únic instrument que creu vàlid per recuperar el gairebé mig milió de vots andalusos perduts a les urnes autonòmiques. Tant que fins i tot va més enllà que Rajoy, ja que aquest va optar per aquest article després d'una declaració d'independència, mentre que el president del Govern fins i tot ho contempla ara després de diversos talls de carreteres i unes declaracions molt insensates del president de la Generalitat. Com si fos el quart mosqueter del trio Casado, Rivera i Abascal, carrega contra aquells que van votar la seva moció de censura davant la insuportable corrupció del PP.

Si Urkullu no posa remei, recomposant la majoria parlamentària progressista, Sanchez haurà optat pel suïcidi, pensant, això sí, que d'aquesta forma la seva caiguda electoral en les eleccions generals serà molt menys dura. Un mal càlcul, però si fos bo tampoc serviria de molt, atès que sense recomposar la coalició electoral que el va mantenir, com podria governar? La realitat mostra que davant el bloc de les tres dretes, basat en una alternativa involucionista, o es recomposa un bloc democràtic o Pedro Sánchez passarà a ser, probablement, el president més breu des de la transició de la història parlamentària espanyola, superant la marca de Calvo Sotelo.

Amb l'aigua al coll, Pedro Sánchez encara delibera si acollir-se al flotador que li ofereix Urkullu o pujar-se a aquesta barca de Caront que és el 155, acompanyat dels tres fúnebres remers que la condueixen, Casado, Rivera i Abascal. Si la Fiscalia General hagués canviat la tipificació del delicte de rebel·lió pels presos polítics catalans, a més de la presó provisional pels qui no poden ser qualificats de cap manera com a delinqüents, Pedro Sánchez no es trobaria a punt de naufragar. Hi ha una gran contradicció entre el fet de mantenir a la presó aquells líders polítics amb els quals intentes dialogar si a més els presentes com la fracció bona dels dolents sobiranistes. Sánchez hauria de ser més agosarat, a l'estil d'aquell que proclamava parlar català en la intimitat i ara control·la entre bastidors el trident de les tres dretes.

Si José María Aznar, quan li va interessar, va arribar a presentar a ETA com el Moviment Nacional d'Alliberament Nacional Basc, per què dimonis l'esquerra espanyola mai s'atreveix a defensar el dret a decidir que, per exemple, Camerón va aplicar al seu moment a Escòcia? És cert que la dreta carpetovetónica no està a l'alçada de les necessitats històriques de l'Estat espanyol, però no ho és menys que l'esquerra encara no té un projecte que defensi la unitat democràtica d'Espanya. Molt pitjor encara. Les tres dretes són coherents amb l'Espanya centralista de Franco, mentre que les esquerres brillen per la seva incoherència quan no proposen un projecte d'Espanya plural. Catalunya no seria ara el greu problema que és, si el president Zapatero hagués sabut, pogut o volgut defensar l'Estatut del 2005 que va prometre defensar.

Urkullu no pot fer més que el que està fent, com a molt endarrerir un any les eleccions, perquè quan s'obrin les urnes, si Pedro Sánchez no guanya als seus companys de Ferraz, que esperen amb impaciència la seva caiguda, la societat espanyola es veurà obligada a triar entre l'original franquista de les tres dretes de Casado, Rivera i Abascal i la mala còpia que ofereix l'esquerra. Ja s'ha vist el resultat a Andalusia i serà una cosa molt diferent el que surti de les urnes espanyoles. O tota l'esquerra reflexiona sobre totes les derivades d'una Espanya plurinacional, o la dreta imposarà, aquesta vegada electoralment, l'Espanya uninacional. Si Iñigo Urkullu fracassa, es farà realitat el pronòstic del seu company Aitor Esteban sobre els dies foscos que s'aveïnen sobre la política espanyola. Aquells que acompanyen sempre la victòria dels "nacionals".