Manuel Garí. Economista

Paca Blanco. Activista social i militant d'Anticapitalistes

En temps de Trump, Bolsonaro i altres representants del neofeixisme, pot ser que alguns lectors recordin la frase atribuïda a Fredric Jameson segons la qual sembla més fàcil imaginar la fi del món que el final del capitalisme; una sentència que, a la vista del que mostra l'escenari ecològic actual, sembla prendre forma d'amenaça certa. En temps d'ascens d'una dreta (extrema) neoliberal i autoritària a Àsia, Europa i Amèrica i en els quals l'esquerra es troba clavada en una profunda crisi d'identitat i projecte, concentrada en petites i innòcues maniobres institucionals amb escàs resultat pràctic per a combatre la desigualtat i la crisi climàtica, es fa més necessari que mai donar per enterrades les velles respostes i iniciar l'elaboració d'horitzons estratègics que aconsegueixin la síntesi del binomi societat justa i biosfera intacta.

En efecte, el capitalisme es troba en una dinàmica destructiva i sembla evident que no deixarà d'explotar qualsevol recurs en la fugida cap endavant que va emprendre, en la seva darrera fase, a partir de la crisi del 2008. Evidentment, no es tracta només d'una qüestió temporal que respon a la crisi, sinó de la pròpia naturalesa del capitalisme, que respon exclusivament a la generació de beneficis, i per tant necessita apropiar-se tant del treball com de la naturalesa amb tanta intensitat com sigui necessària per a la seva supervivència. Per això, no és d'estranyar que els diversos moviments d'ultradreta ataquin tant les condicions de treball com les lluites ecològiques, o que les cimeres sobre el Canvi Climàtic siguin cada vegada més inoperants.

Darrere dels desastres hi ha causes

Però... Per què hem arribat a una situació com aquesta? Com és possible que la supervivència del sistema socio-econòmic estigui amenaçant la vida de les persones que l'alimenten i del seu entorn? Hi ha moltes línies d'explicació, i tant la sociologia com l'economia o la història poden aportar enfocaments d'interès, però en tant que busquem un marc global d'interpretació, necessitem una explicació política. És a dir,  una explicació que doni compte de les forces i idearis socials que ens han portat fins aquest punt. Políticament, això només es pot entendre com una derrota històrica, la que pateixen els projectes alternatius davant un capitalisme que es re-configura des dels anys 80 del segle passat i muta per a adoptar el neoliberalisme com a forma actualitzada. Amb el neoliberalisme, el capital es desvincula gairebé totalment dels límits materials, avança en l'extensió del seu model social (individualisme, consumisme, descrèdit del públic i el col·lectiu, mercantilització del conjunt de la societat) i desplaça als imaginaris col·lectius polítics alternatius. La famosa expressió de Margaret Tatcher, "no hi ha alternativa", podria ser el millor exemple de les profecies autocomplertes: no hi ha alternatives perquè el neoliberalisme va aconseguir el poder en tots els àmbits i va eliminar la possibilitat d'una alternativa. Per això, avui, encara pot semblar que és més fàcil que el món s'acabi que la fi del capitalisme.

No obstant això, és evident que existeixen alternatives. El dictum tatcherià només és cert en la mesura en la qual s'imposa contra la voluntat de les classes populars i dels moviments socials que, aquests sí, són conscients de la deriva suïcida del capitalisme. L'ecologisme ha tingut moltes versions i, almenys en l'orientació de l'ecologisme social ha sabut anar mostrant un seguit de possibilitats al marge del neoliberalisme. L'esquerra política, no obstant això, ha trigat a veure-ho, però avui comença a assumir que una transformació radical necessita de la qüestió ecològica, i no com un afegit extern, sinó com un eix central de la seva proposta política. Avui no només és clar que l'ecosocialisme és capaç de plantejar una proposta ecològica que inclogui els aspectes laboral, productiu el reproductiu, sinó que fer-ho des d'altres llocs portarà forçosament a un projecte fallit.

En les últimes dècades, i especialment des de principis de segle, la crisi ecològica comença a mostrar-se com una evidència forta. Els nivells de contaminació ambiental, el canvi climàtic, la freqüència creixent de disturbis i catàstrofes ambientals o la inhumana i nociva forma de produir carn són elements especialment visibles que ja no passen desapercebuts a un conjunt social cada vegada més ampli. És el moment per a que l'esquerra assumeixi definitivament l'anàlisi ecologista i li doni dimensió política per a construir un projecte que vagi més enllà d'unes eleccions i més enllà d'un programa; hi ha bases per a construir un horitzó alternatiu amb una base organitzativa forta, i això implica un projecte de les classes populars perquè només elles configuren la majoria. Recuperar aquesta idea de classe ha pogut semblar difícil en els anys d'èxit del neoliberalisme, però és una necessitat, un punt sense el qual no articularem un projecte de totes i per a totes.

Existeixen alternatives. L'ecosocialisme forma part de la solució

Aquest treball de recuperació d'elements de l'esquerra revolucionària que aspirava a la societat de dones i homes lliures i iguals sense explotació humana i d'aquells que vénen de la tradició ecologista forjada en centenars de lluites en defensa de la biosfera i que ha estat capaç de donar explicacions i alternatives té la seva millor aposta en l'ecosocialisme. I amb aquesta finalitat, els espais de treball com el que va tenir lloc el mes passat a Lisboa són fonamentals. La IV edició de les Trobades Ecosocialistes va ser organitzada amb la participació de moltes organitzacions i activistes portugueses, donant així continuïtat a un seguit de trobades que són referència per a un treball ambiciós d'articulació política i social. Si és temps de construir imaginaris col·lectius diferents, espais com aquest son el lloc on poden sorgir.

En aquests moments en els quals es perpetua la crisi constant del neoliberalisme com a sistema socioeconòmic, la necessitat d'un projecte alternatiu és tan alta com la seva possibilitat. Però això no hauria de fer-nos pensar que la crisi del capitalisme portarà a la seva destrucció i a una transició a un model sostenible. Per contra, tractarà de mantenir-se a qualsevol preu. Val la pena recordar aquí a Rosa Luxemburg, autora d'aquella expressió històrica, "socialisme o barbàrie", de la qual ens reivindiquem molts ecosocialistes. No es tractava d'un lema d'agitació, sinó que es dirigia a una discussió important en vida de Luxemburg, entre aquells que creien en un marxisme mecanicista segons el qual la revolució vindria pel col·lapse del propi capital, i els que defensaven que pel mig hi hauria una lluita social i que el resultat d'aquesta lluita podria tant ser el socialisme com una forma de feixisme. Aquesta és la lluita que l'ecosocialisme està en condicions d'obrir i que ha d'obrir, com a via per treure  l'esquerra de la seva derrota històrica i, el que és més important, per a sortir del fracàs ecològic global, creant un horitzó compartit.