Ja és aquí

José Mansilla, antropòleg i professor universitari

Ja és aquí. Tal com es podia preveure, el discurs securitari ha aconseguit imposar-se entre els veïns i veïnes de Barcelona. Així ho assenyala, almenys, l’últim baròmetre semestral publicat per l’Ajuntament, el qual situa, per aquest ordre, la inseguretat, l’accés a l’habitatge i l’encaix de Catalunya a Espanya com els principals problemes de la ciutat. El turisme, per la seva banda, baixa fins a la setena posició quan fa només sis mesos es trobava entre els tres primers llocs de la llista.

Un breu repàs a l’últim trimestre de l’any podria ser suficient per evidenciar com la seguretat ha anat accentuant la seva presència al centre de l’atenció pública i política local. Només cal recordar que, en la roda de premsa de presentació de la seva candidatura a l’alcaldia, a finals de setembre, Manuel Valls ja va assenyalar que la seva victòria electoral suposaria acabar amb el llegat d’Ada Colau, el qual el polític francès resumia en ‘els narcopisos i el top manta ‘. La primerenca acció de Valls va obrir una campanya electoral que, ja llavors, es va semblar llarga i intensa, i encara que la resta d’actors en lliça no van semblar, llevat d’excepcions, seguir la mateixa estela, les reclamades actuacions policials posades finalment en marxa, sobretot , a Ciutat Vella, amb l’objectiu de frenar el fenomen dels narcopisos, així com els diferents, encara que minoritaris, tsumanis veïnals, van acaparar l’atenció pública i contribuir a presentar la qüestió com un element de destacat protagonisme.

Els sociòlegs porten temps advertint que, si hi ha algun moment en què la metodologia estadística no conforma una imatge altament fiable dels fets, aquest és quan s’acosta a la qüestió de la seguretat. I això passa, entre altres raons, perquè no tots els delictes són posats en coneixement de les autoritats, i perquè la sensació general de seguretat és molt sensible a elements que, si bé contribueixen a conformar l’opinió pública, no tenen per què estar directament relacionats amb la realitat, com, per exemple, una insistent campanya publicitària de sistemes d’alarma. D’aquesta manera, les últimes estadístiques del Ministeri de l’Interior assenyalen que hi ha hagut, respecte a l’any 2017, un increment de certes formes de delinqüència de baixa intensitat a la ciutat, com els robatoris i els furts, mentre que altres han baixat sorprenentment, com el tràfic de drogues. Això no treu, però, perquè Barcelona segueixi apareixent entre les ciutats més segures del món. Així ho assenyala l’informe anual que publica el setmanari The Economist, el qual tenint en compte aspectes com ara la salut, la tecnologia, les infraestructures i la seguretat física, situava el 2017 a la capital de Catalunya en el lloc número 13 a nivell global , just darrere de Madrid i Frankfurt, però abans que Brussel·les, Londres i París.

Situar la seguretat com a element protagonista del debat públic pot tenir, a més, conseqüències inesperades. Només cal fixar-se quan, en entorns propers, opcions polítiques que així ho han fet han acabat per impulsar a aquells partits que fan d’això la seva bandera principal i la seva raó de ser. I si no, que l’hi preguntin al propi Valls, o anteriorment a Sarkozy, que quan van intentar jugar aquesta basa en la política francesa només van aconseguir afavorir al Front Nacional. Aquí, fins no fa gaire, ens hem presentat davant l’opinió europea com un dels últims bastions de resistència enfront de la penetració de l’extrema dreta. No obstant això, amb el desembarcament de VOX a Andalusia hem estat testimonis de fins a quin magnitud es va tractar només d’una il·lusió momentània. Avivar, des de diferents sectors polítics i mediàtics, la qüestió securitària per qüestions electorals pot tenir un beneficiari inesperat que, de fet, ja és aquí.