Com acabar d’una vegada per totes amb els temps dolents

Pedro Ibarra

Catedràtic de la UPV-EHU

Mals temps. Es consolida la confluència dels tres: liberals (Cs), conservadors (PP) i ultradreta (Vox). S’incrementa el poder -en conjunt- dels tres, que, en el fons – i no gaire en el fons-, són només un. Ara, vegem un per un el que són i com s’assemblen.

Primer, el liberalisme, avui més conegut com a neoliberalisme. A partir d’aquesta idea i separant-se de l’ideari liberal clàssic, es constitueix en el campió de l’individualisme. La seva base és constatar i defensar que l’individu és totpoderós i il·limitat quan ha de decidir i exercir la seva llibertat. En prendre una decisió, aquesta no està ni ha d’estar determinada ni influïda ni vinculada a l’altre, als altres. Actua i ha d’actuar desvinculat. És i ha de ser lliure en l’exercici de la seva llibertat decisòria i així aconseguir capacitats més grans i i més poders per a tenir més, per a manar més. Aquest és el destí de l’individu: estar lliure de compromisos i exigències comunitàries quan ha d’afrontar i exercir una decisió per a aconseguir per si mateix -i per a ell només- el grau més alt possible de protagonisme social. Això implica que, per a obtenir els seus objectius i el seu estatus de poder, l’individu competeix, i ha de competir, enfrontat als altres.

El discurs liberal proposa la competició de tots contra tots per aconseguir el triomf individual. I afirmarà que els qui han aconseguit un estatus de superioritat en relació als altres, ha estat gràcies ha haver treballat més i a les més grans capacitats. La igualtat no pot ser un objectiu que provingui de l’acció política, ja que això implicaria limitar, ordenar i canalitzar la lliure competència. Potser, només potser, la igualtat pot ser un desitjable impossible; una simpàtica i inútil utopia, però de cap manera pot ser alguna cosa que es pugui regular i establir. El que prové del natural individu desvinculat és una societat en la qual uns són diferents en tant que són superiors a uns altres; tenen més, manen més. Una societat jeràrquica, conseqüència d’aquesta naturalesa humana, que per tant sota cap concepte s’ha d’impedir.

El model econòmic d’aquesta “filosofia” és el que hi ha. La conducta individualista aplicada –traduïda- al mercat. L’objectiu del capital és i ha de ser adquirir més poder i benefici econòmic. Per a això ha de competir i si aquesta competició té efectes negatius enfront d’altres consumidors i treballadors la culpa és d’aquests. Els liberals moderns ens recorden que tots tenim les mateixes condicions de llibertat per a decidir. Si uns han decidit treballar i no anar més enllà (tenir més, manar més) i uns altres han decidit no treballar, és la seva lliure opció. Des d’un comú punt de partida igualitari en llibertat, són ells -els perdedors- els responsables d’aquesta seva desigualtat sobrevinguda. I, per descomptat, de cap manera la política -l’Estat- ha d’interferir-hi i canviar en favor de la igualtat les conseqüències d’aquest lliure pacte entre capital i treball.

El segon, el conservadorisme. El que coneixem senzillament com la dreta. Incorpora a la filosofia individualista el discurs i la corresponent estratègia, del no…canvi. Així mantenir les estructures, institucions, escenaris, competitivitats i mercats que generen, permeten i mantenen la potenciació de l’individu -de determinats individus- i que al seu torn generen la desigualtat. El conservadorisme intensifica una mica més que el neoliberalisme l’afició per la desigualtat; ara la mateixa és considerada com a constitutiva d’una societat harmònica. A més, des de la seva posició conservadora entenen que han de ser preservades les tradicions en conductes i pràctiques culturals que expressin i potenciïn aquestes institucions i escenaris. Com a conseqüència de tot això argumentaran que tot intent de canviar una societat desigual, naturalment jerarquitzada entre diferents, amb la seva equivalent política autoritària, condueix al desordre… al mal.

Avui dia ha augmentat sensiblement el procés de diferenciació en la societat. Ara ens interessa considerar els sectors o grups socials que són diferents perquè estan fora del sistema. Ni tenen, ni manen, ni volen obeir. Pobres, aturats, precaris, emigrants, dissidents, dones desobedients i protestones i reivindicatives, etc.

Els liberals, encara que en admetre el principi de diferència no són partidaris d’una genèrica política repressiva enfront dels diferents, sí que proposen que els diferents per desigualtat tinguin un paper marginal en la gestió social i política de la nació. Entenen que una societat inevitablement jerarquitzada ha de ser protegida a través d’un Estat amb pràctiques autoritàries. La situació de jerarquia i desigualtat establerta genera protesta, la qual cosa exigeix severitat en el control d’aquesta dissidència. No convé oblidar, en aquest sentit, que el principal principi liberal és el manteniment…. de l’ordre establert; la més pura expressió de la llibertat humana.

La posició de la dreta en relació als diferents és més dura. Els que estan fora del  sistema i s’oposen al mateix, s’entén que rebutgen les seves dimensions constitutives – desigualtat i autoritat – que han de ser defensades a qualsevol preu. Per tant l’accés d’aquests diferents marginals a aquesta veritable superior societat haurà de ser impedida i la seva critica, senzillament, … eliminada.

El tercer és l’extrema dreta o neofeixisme. És una filosofia (demano perdó per utilitzar aquesta bonica paraula per referir-me a una escombraria com aquesta) que implica una intensificació -i, en determinats extrems, una radicalització– dels idearis i opcions estratègiques de liberals i conservadors. Defensa del sistema econòmic actual productor de la desigualtat, matisant i reforçant algunes propostes dels altres dos. Així, protagonisme individual retòric, autoritarisme polític extrem, i especial radicalització en el tractament dels altres… diferents.

La funció del nacionalisme -que sobretot apareix quan es qüestiona l’Estat jeràrquic des de la dissidència- és prou similar en els tres (els direm el tripartit). Pretén mantenir la cohesió per a que la societat no sigui només descarnadament la lluita de tots contra tots; que existeixi un cert sentit de pertinença que, d’altra banda, no qüestioni les estratègies d’individualisme i competitivitat. Especialment per als neofeixistes, la nació la componen només aquells que assumeixen la superioritat de la nació. Com que participen de la nació se suposa que se senten triomfadors. Han arribat a la plenitud en l’exercici del seu individualisme en pertànyer i mimetitzar-se en un ens triomfant i superior: la comunitat nacional. El neofeixisme promet – i lidera aquesta promesa per sobre dels altres membres del tripartit- que et trobaràs entre els  que es poden sentir membres d’un extraordinari i superior -i se suposa que emocionant- projecte nacional.

Davant dels diferents, la seva posició, comparativament a liberals i conservadors, és més radical. Els que estan fora del sistema i a més fora de la nació, no només han de ser controlats i menyspreats, sinó també tractats amb una dissenyada i directa estratègia de marginació, i encara d’expulsió en alguns casos, per a mantenir-los en la desigualtat i la submissió.

El descrit respecte a aquests tres corrents evidencia no només la seva proximitat sinó la seva compartida concepció d’aspectes centrals que dirigeixen l’acció política. La mateixa concepció de l’individu, especialment en la seva relació amb l’altre i amb la comunitat. Molt semblants prioritats en el paper atorgat al poder polític -de retirada del mercat i al mateix temps de pràctiques autoritàries-, en l’absolut respecte a interessos i estratègia dels poders econòmics, en el tractament als diferents desiguals. Aquesta concepció compartida fa que en la vida política es produeixin diferents processos d’articulació en les relacions entre les diferents formacions. Varien perquè també varia el nivell de radicalització amb el qual cada grup defensa els seus objectius. Les diferències no estan en el cos doctrinal i estratègic de fons, sinó en les diferents intensitats d’específiques propostes.

No podem continuar creient que estem davant d’una confluència ocasional de tres grups una mica semblants; i que, per tant, és molt possible que s’enfrontin entre ells, i que d’aquí sorgirà un esplendorós triomf per a l’esquerra. Ara estem en una conjuntura (em temo que en una nova època) en la qual existeix un increment de confluència operativa entre les tres opcions; un increment significatiu de la força política de les tres opcions considerades en el seu conjunt; un increment de la radicalització de les que presentaven un perfil més moderat; i finalment un reajustament de lideratges entre les tres formacions.

La seva confluència no implica necessàriament la formalització d’aliances. Implica una intensificació -cadascuna dins les seves tradicions-, de les polítiques de desigualtat, d’autoritarisme, de nacionalisme reaccionari, de marginació dels diferents (dels que es troben a baix). Confluència vol dir que, encara que aquests tres fronts segueixin presentant discrepàncies, de fet existeix una convergència i una relació positiva circulant en les arrels del seu projecte ideològic i estratègic.

Hi ha ideari i estratègia compartida. Certament no sempre sorgeixen aquestes unions. Fins que veuen necessari fer-ho. Ara ho veuen i han decretat l’estat de necessitat. Necessari i oportú. Els tres han descobert la necessitat de confluir més expressament en una resposta contundent. També han considerat l’existència de millors condicions per aconseguir els seus objectius, que no són només els de mantenir les dimensions fonamentals del sistema, sinó de donar-li major fortalesa, garanties més fortes de continuïtat.

I tenen millors condicions per a fer-ho. Així cal destacar que han adquirit una  legitimació social més gran, un suport electoral més alt en el conjunt de les tres. Això vol dir que ha augmentat sensiblement el nombre de persones que han assumit i que donen suport a les conviccions i propostes -en el fonamental- del tripartit. Això vol dir que els seus votants creuen que estaran millor amb la practica de l’individualisme competitiu, el seu, quan s’eliminen o impedeixen polítiques a favor de la igualtat, quan es marginin als diferents desiguals, quan l’autoritarisme polític els mantingui allunyats dels desordres provinents dels dissidents (dels que estan fora del sistema), quan a més es pensen -sense que això impliqui compromís personal de cap mena- que pertanyen a una estupenda nació.

Sens dubte creix el malestar social des del qual sorgeixen aquests suports a aquestes noves/velles, més o menys impresentables, dretes. Però la qüestió és que aquest malestar es canalitza a través d’aquests suports, a partir de la consciència que la felicitat de cadascú s’aconsegueix en un escenari regulat per les regles de l’individualisme competitiu, diferenciació i desigualtat i autoritarisme. Crec que cal fixar-se més en aquesta cultura social i política que existeix i que… creix. És la que es troba per sota, marcant les batalles diàries de la política.

Semblaria, en conseqüència, que per a resistir primer i dissoldre després (no ho veuré) aquesta fosca onada reaccionària, haurien d’estendre’s altres conviccions i mirades socials basades en que l’altre no sigui un competidor sinó algú amb el qual volem fer -i fem- coses junts. Aquí, al País Basc des d’on escric, semblaria que ho tenim millor, per això del microclima i perquè la quadrilla del tripartit no té massa suport. Però convé prevenir. Per exemple, blindar-nos per a que no vinguin. En tot cas i mes allà que probablement són partidaris de venir i que serà difícil dissuadir-los, la “solució” en última instància -a la llarga- passa pel reforçament i en molts casos la posada en marxa d’una construcció nacional basada en unes relacions socials- en tots els espais i nivells socials- assentades en la solidaritat, cooperació, igualtat i decisió col·lectiva. Davant el conjunt d’individus que competeixen entre ells per veure qui té i mana més que els altres, es tractaria de construir una comunitat sobirana en tots els seus àmbits, integrada per ciutadans que, amb les seves diferències, conflueixen -s’uneixen- per a construir una societat d’iguals.