La inauguració del passat

Boaventura de Sousa Santos

Sociòleg. Director del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra

Els inicis d’any són propicis pels auguris que anuncien un temps nou, tant en el pla individual com en el col·lectiu. De tant en tant, aquests auguris es tradueixen en actes concrets de transformació social que trenquen de manera dramàtica amb l’statu quo. Entre molts altres, destaco tres actes inaugurals que van tenir lloc en 1 de gener i van tenir un impacte transcendent en el món modern.

L’1 de gener de 1804, els esclaus d’Haití van declarar la independència de la qual en aquest moment era una de les colònies més rendibles de França, responsable de la producció de prop del 40% del sucre que aleshores es consumia al món. De l’única revolta d’esclaus reeixida naixia la primera nació negra independent del món, el primer país independent de l’Amèrica Llatina. Amb la independència d’Haití el moviment per l’abolició de l’esclavitud va guanyar un nou i decisiu ímpetu i el seu impacte en el pensament polític europeu va ser important, especialment en la filosofia política de Hegel. No obstant això, com es tractava d’una nació negra i d’ex-esclaus, la importància d’aquest fet va ser negada per la història eurocèntrica de les grans revolucions modernes. Els haitians van pagar un preu molt alt per la gosadia: van ser asfixiats per un deute injust, només liquidat en el 1947. Haití va ser el primer país a conèixer les conseqüències fatals de l’austeritat imposada pel capital financer global del qual encara avui és víctima.

L’1 de gener del 1959, el dictador Fulgencio Batista era deposat a l’Havana. Va néixer la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro. A escassos quilòmetres del país capitalista més poderós del món emergia un govern revolucionari que es proposava dur a terme un projecte de país a les antípodes del big brother del nord, un projecte socialista molt conscient de la seva novetat i especificitat històriques, inicialment tan distant del capitalisme nord-americà com del comunisme soviètic. Tal com Lenin quaranta anys abans, els revolucionaris cubans tenien la consciència que el ple èxit de la revolució depenia de la capacitat de l’impuls revolucionari per a estendre’s a altres països. En el cas de Cuba, els països llatinoamericans eren els més pròxims.

Poc temps després de la revolució, Fidel Castro va enviar el jove revolucionari francès, RegisDebray, a diversos països del continent per a conèixer la forma en la qual s’estava rebent la revolució cubana. L’informe elaborat per Debray és un document d’extraordinària rellevància pels temps d’avui. Mostra que els partits d’esquerra llatinoamericans seguien molt dividits respecte del que havia passat a Cuba i que els partits comunistes, especialment, mantenien una enorme distància i fins i tot sospita en relació amb el “populisme” de Fidel. Per contra, les forces de dreta del continent, ben conscients del perill que representava la Revolució cubana, estaven organitzant el contraatac; enfortien els aparells militars i intentaven promoure polítiques socials compensatòries amb el suport actiu dels Estats Units. Al març del 1961, John Kennedy anunciava un pla de cooperació amb Amèrica Llatina, a realitzar-se en deu anys (Aliança pel Progrés), la retòrica del qual pretenia neutralitzar l’atracció que la Revolució cubana estava generant entre les classes populars del continent: “Transformarem de nou el continent americà en un gresol d’idees i esforços revolucionaris, com a tribut al poder de l’energia creadora dels homes lliures, i com a exemple al món, que la llibertat i el progrés marxen agafats de la mà”.

L’expansió de la Revolució cubana no va ser com es preveia i va sacrificar, en el procés, a un dels seus més brillants líders: el Che Guevara. Però la solidaritat internacional de Cuba amb les causes dels oprimits encara no ha estat explicada. Des del paper que va tenir en la consolidació de la independència d’Angola, la independència de Namíbia i la fi de l’apartheid a Sud-Àfrica, fins als milers de metges cubans escampats per les regions més remotes del món (més recentment al Brasil), on mai fins llavors havien arribat les cures mèdiques. Seixanta anys després, Cuba continua afirmant-se en un context internacional hostil, orgullosa d’alguns dels millors indicadors socials del món (salut, educació, esperança de vida, mortalitat infantil), però ha fracassat fins ara en l’acomodació estable del dissens i la implantació d’un sistema democràtic de nou tipus. En el pla econòmic s’atreveix, una vegada més, al que sembla impossible: consolidar un model de desenvolupament que combini la desestatalització de l’economia amb el no agreujament de la desigualtat social.

L’1 de gener de 1994, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) va iniciar una insurrecció a l’Estat de Chiapas, en el sud-est de Mèxic, per via d’un aixecament armat que va ocupar diversos municipis de la regió. La lluita dels pobles indígenes mexicans contra l’opressió, l’abandonament i la humiliació irrompia sorprenentment en els noticiaris nacionals i internacionals, just el dia en què el Govern de Mèxic celebrava la subscripció del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA, per la seva sigla en anglès) amb els Estats Units i el Canadà, amb la proclamada il·lusió d’haver-se aplegat així al club dels països desenvolupats. Durant un breu període de dotze dies va haver-hi diversos enfrontaments entre la guerrilla indígena i l’exèrcit mexicà, a la fi dels quals els zapatistes van renunciar a la lluita armada i van iniciar un vast i innovador procés de lluita política, tant a nivell nacional com internacional. Des de llavors, la narrativa política i les pràctiques de l’EZLN es van constituir en una referència ineludible en l’imaginari de les lluites socials a l’Amèrica Llatina i dels joves progressistes en altres parts del món. El portaveu de l’EZLN, el Subcomandant Marcos, ell mateix no indígena, es va afirmar ràpidament com un activista-intel·lectual de nou tipus, amb un discurs que combinava les aspiracions revolucionàries de la Revolució cubana,  en l’entretant descolorides, amb un llenguatge llibertari i de radicalització dels drets humans, una narrativa d’esquerra extra-institucional que substituïa l’obsessió per la presa del poder per a la transformació del món en un món llibertari, just i plural “on hi càpiguen molts mons”.

Un dels aspectes més innovadors dels zapatistes va ser el caràcter territorial i performatiu de les seves iniciatives polítiques, l’aposta per transformar els municipis zapatistes de la Selva Lacandona en exemples pràctics del que avui podia prefigurar les societats emancipadores del futur. Vint i cinc anys després, l’EZLN enfronta el repte de concitar un ampli suport per a la seva política de distanciament i suspensió en relació amb el nou president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, electe per una àmplia majoria del poble mexicà amb una proposta que pretén inaugurar una política de centre-esquerra sense precedents al Mèxic post-revolucionari del 1910.

Aquests tres esdeveniments van buscar la inauguració de nous futurs a partir de ruptures dràstiques amb el passat. De diferents formes, apuntaven cap a un futur emancipador, més lliure d’opressió i d’injustícia. Qualsevol que sigui avui la nostra avaluació amb el benefici de la posterioritat del present, no hi ha dubte que tals aixecaments van alimentar les aspiracions alliberadores de les poblacions empobrides i vulnerables, víctimes de l’opressió i la discriminació. Pertocava un esdeveniment d’aquest tipus per l’1 de gener d’aquest any? Suposo que no, atesa l’onada reaccionària que travessa el món. Més aviat, va haver-hi una àmplia possibilitat per a moments inaugurals en sentit contrari, reinauguracions d’un passat que es creia superat.

L’esdeveniment més característic d’aquest tipus va ser la possessió de Jair Bolsonaro com a president del Brasil. La seva arribada al poder significa la reculada en termes de civilització a un passat anterior a la Revolució francesa de 1789, al món polític i ideològic que s’oposava feroçment als tres principis estrella de la revolució: igualtat, llibertat i fraternitat. De la revolució triomfant van néixer tres famílies polítiques que van passar a dominar l’ideari de la modernitat: els conservadors, els liberals i els socialistes. Divergien en el ritme i el contingut dels canvis, però cap d’ells posava en dubte els principis fundadors de la nova política. A tots ells s’oposaven els reaccionaris, que no acceptaven tals principis i volien ressuscitar la societat pre-revolucionària, jeràrquica, elitista i desigual per mandat de Déu o de la naturalesa. Eren totalment hostils a la idea de democràcia, que consideraven un règim perillós i subversiu. Donada la cartografia política post-revolucionària que va situar espacialment les tres famílies democràtiques en l’esquerra, el centre i la dreta, els reaccionaris van ser relegats als marges més remots del mapa polític, on només creixen les herbes nocives: l’extrema dreta. Malgrat la seva deslegitimació, l’extrema dreta mai va desaparèixer totalment degut als  imperatius del capitalisme, del colonialisme i de l’heteropatriarcat, és directament, sigui a través de qualsevol religió al seu servei, van recórrer a l’extrema dreta sempre que la vigència dels tres principis es va revelar com una molèstia perillosa. Aquest recurs no sempre va ser fàcil, perquè les diferents famílies polítiques democràtiques es van oposar amb èxit a l’extrema dreta. Quan aquesta oposició no va tenir èxit, la pròpia democràcia es va posar en qüestió, acorralada contra la paret de l’alternativa entre ser totalment eliminada o desfigurada fins el punt de resultar no cognoscible. Bolsonaro, un neofeixista confés, admirador de la dictadura i defensor de l’eliminació física dels dissidents polítics, representa, ara com ara, la segona opció.