Els Pressupostos Generals de l'Estat i la tàctica Txernishevski

Miguel Guillén

A Nikolai Txernishevski, líder revolucionari rus (1812-1889) i font d'inspiració de Lenin, se li atribueix la idea del "com pitjor, millor", tant de moda en la política espanyola actual. Txernishevski partia del supòsit segons el qual un empitjorament de les condicions de vida de les classes populars faria més factible l'esclat de la revolució. Les Espanyes contemporànies poc tenen a veure amb la Rússia del segle XIX, però l'aforisme està en ment de no pocs dirigents, que amb tal d'assolir la seva particular Arcàdia feliç (això és, la seva perpetuació al poder), són capaços de tensar la situació fins a l'extrem. Enric Juliana parla directament de "pinça" al referir-se a l'actitud dels dirigents de la dreta tripartida "pata negra" i els de l'unilateralisme processista màgic català. Ara, la tramitació i posterior aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat representen un nou episodi d'aquesta lluita sense treva entre dues propostes enfrontades (ambdues radicalment i fonamentalment nacionalistes) però que es necessiten i retroalimenten mútuament: d'una banda, el "trio calavera" d'una dreta cada cop més extrema representat per PP, Ciutadans i Vox, i de l'altra, l'unilateralisme irresponsable d'aquesta constel·lació activista-governamental que cada vegada està menys clar qui conforma i lidera, però que diríem que està representada per la cort puigdemontista de Waterloo, l'ANC i les diferents mutacions de Convergència (Junts per Catalunya, la Crida, etc.). Enmig, trobaríem diferents forces polítiques heterogènies que, cadascuna des del seu espai, intenten estendre ponts i col·laborar en la governabilitat, així com en la distensió i la recerca de solucions polítiques: el govern de Pedro Sánchez (no m'atreviria a dir el PSOE), Unidos Podemos i les seves confluències, PNB, ERC, part del PDECAT, Òmnium Cultural... Se'm dirà que agrupar aquest batibull en un sol conjunt és poc menys que temerari, però arriba un moment en què la recerca d'una simplificació de la realitat ens obliga a establir categories que ens ajudin a entendre aquest desgavell en què s'ha convertit la política espanyola (i la política catalana a ningú se li escapa que és genuïnament espanyola). Ha arribat un moment en què se m'acut dividir aquest ecosistema en dues categories: els partits del desordre (és a dir, els del "com pitjor, millor") i els partits d'ordre. Ordre, aquesta paraula que sona tan autoritària però que considero que cada vegada és més necessari que es reivindiqui des de les esquerres.

 

Personalitats destacades de l'independentisme català (no confondre amb processisme ni tampoc amb unilateralisme) han reclamat en les darreres setmanes que ERC i el PDECAT votin al Congrés a favor de la proposta de Pressupostos Generals acordada entre PSOE i Unidos Podemos i les seves confluències. Andreu Mas-Colell i Dolors Bassa (aquesta última des de la presó, convé no oblidar-ho) així ho han defensat. Fins i tot Jordi Cuixart (també des de la presó) ho ha insinuat en una recent entrevista a la ràdio pública catalana. A dia d'avui hi ha pocs dubtes que el projecte de pressupostos aprovat recentment pel Consell de Ministres i que ara haurà d'aprovar-se a les Corts representa un clar avenç per als interessos de les classes populars en comparació amb els pressupostos del PP: 12.599 milions d'euros més en despesa social, augment de la despesa en dependència, un 10% més de diners per a beques, pla de xoc per a l'ocupació juvenil, augment de les pensions, pujada d'impostos per a les rendes més altes, creixement de la despesa en polítiques actives d'ocupació, més diners contra la violència de gènere, etc. La pregunta és: si el projecte de pressupostos és beneficiós per a la majoria social, per què no el voten a favor? La resposta té el seu origen precisament en l'aforisme amb què obríem aquest article: hi ha qui considera que "com pitjor, millor". Què vull dir amb això? Per al PP, Ciutadans i Vox està clar: no poden votar a favor d'uns pressupostos "d'esquerres" elaborats pel govern de Sánchez i acordats amb els "chavistes trencaespanyes" d'Unidos Podemos. Mentrestant, per a l'unilateralisme màgic puigdemontista, els incentius per aprovar-los no existeixen tampoc en els seus raonaments: cal provocar la caiguda de Sánchez, anar a eleccions, que governin les dretes i que rebenti tot. Ha de calar la idea que Espanya sencera és fatxa. I aquí arribaria el tan anhelat "momentum" a què feia referència Quim Torra fa algun temps. Aquest és el raonament, no hi ha més. Un raonament que no és unànime dintre de l'independentisme, i les discrepàncies entre els seus diferents líders i partits cada cop són més públiques i manifestes.

Mentrestant, cada vegada hi ha més veus a ERC, PDECAT i Òmnium que advoquen per un exercici de pragmatisme i responsabilitat que permeti avançar, potser a poc a poc, però avançar. I aprovar uns pressupostos permetria explorar les possibilitats que va obrir la caiguda de Rajoy. Només algú que negui la realitat i subestimi la intel·ligència del ciutadà pot afirmar que Sánchez no ha arriscat amb gestos clars cap a Catalunya. I que la situació s'ha desinflamat. Es reclamen gestos més contundents pel que fa a la situació dels presos i el dret a l'autodeterminació. La pregunta és: si realment defensem la separació entre els poders de l'Estat, perquè reclamem ara que el poder executiu s'immisceixi d'alguna manera en tasques que corresponen al judicial? Comparteixo que la presó incondicional és injusta i que les acusacions de rebel·lió i sedició són absolutament desproporcionades. Perquè la veritat és que aquests dirigents (al costat d'altres que no van donar la cara) van fer creure al seu públic que es proclamava la independència mentre a l'Estat se li deia, sense publicitat en els mitjans processistes, que tot tenia un mer valor simbòlic. El problema és que no es va calibrar prou la força de l'Estat i l'afany de venjança d'una part important de la judicatura. Es van passar de frenada. I d'aquella pols vénen aquests fangs, per desgràcia dels bocs expiatoris en què s'han convertit aquestes nou persones que es troben en presó preventiva, acusades, des del meu punt de vista, de delictes que no van cometre. Vagi des d'aquí la meva solidaritat amb elles, tot i considerar que van actuar de forma absolutament irresponsable en aquells dies de setembre i octubre de 2017. Estic d'acord en què se les jutgi, però només pels delictes que van cometre, que sens dubte van existir encara que probablement no comportin penes de presó. O no recorden les sessions dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya? Es diu ara, i es repeteix com un mantra, que hi ha un 80% de la societat catalana que comparteix un posicionament comú respecte a la situació dels presos i el dret a decidir. Estan segurs? Recordin que en les eleccions del 21 de desembre de 2017 només entre Ciutadans i el PP van sumar un 30% dels vots. Tinguin en compte aquesta dada. També se sol dir que el discurs del Rei del 3 d'octubre de 2017, particularment dur, va allunyar definitivament els catalans de la Corona. Tinc els meus dubtes, sincerament. Aquell dia, després d'escoltar a Felip VI, molts catalans es van sentir alleujats, especialment en els barris obrers de la zona metropolitana on després, el 21 de desembre, va arrasar Ciutadans.

L'estratègia del "com pitjor, millor", com dic, no la comparteix tot l'independentisme. Estan segurs els qui la defensen que convé a Catalunya una aplicació dura de l'article 155 de la Constitució ad aeternum? Estan disposats a arriscar-se a una intervenció radical de TV3, Catalunya Ràdio o el sistema català d'ensenyament? Algú dubta que un govern dirigit per Casado, Rivera i Abascal no inflamaria tot el que pogués i més per tal d'erigir-se en salvadors de la (seva) pàtria? "Santiago y cierra España". Perquè l'auge de la ultradreta no és, com sostenen alguns sectors de l'independentisme, un problema espanyol que no ens afecta en res als catalans. Tot el contrari: ens afecta i molt. O és que algú dubta que quan s'obrin les urnes a Catalunya el proper mes de maig no hi haurà cap vot a la ultradreta? Espero equivocar-me, però molt em temo que si entre tots no ens posem les piles és qüestió de temps que això passi, com ha passat a Andalusia i en moltes altres parts d'Europa i el món. No som tan diferents.

Per tot això, si ens omplim la boca amb la reclamació d'una "solució política", per què renunciem a aquesta oportunitat d'avanç que representa l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat? La victòria és doble: millora de les condicions de vida de la gent i una oportunitat al diàleg, tancant el pas al govern a les dretes radicalitzades. Molt em temo que les lluites intestines al sí de l'independentisme i els interessos electorals tenen alguna cosa a veure en aquesta, de moment, negativa a votar a favor dels pressupostos. Molt a veure. Esperem que la tàctica Txernishevski no s'acabi imposant.