La nova Guerra Freda i Veneçuela

Boaventura de Sousa Santos

Sociòleg. Director del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra 

El que està passant a Veneçuela és una tragèdia anunciada, i probablement causarà la mort de molta gent innocent. Veneçuela es troba a la vora d’una intervenció militar estrangera i el bany de sang que resultarà pot arribar a tenir proporcions dramàtiques. Qui ho diu és el líder més conegut de l’oposició a Nicolás Maduro, Henrique Capriles, en afirmar que el president-titella Juan Guaidó està utilitzant el poble veneçolà com a “carn de canó”. Ell sap del que està parlant. Sap, per exemple, que Hugo Chávez va prendre molt seriosament el que va passar amb l’experiència socialista democràtica de Salvador Allende a Xile. I que, entre altres mesures, va armar la població civil, creant les milícies, que òbviament poden ser desarmades, però que molt probablement això no passarà sense certa resistència. Sap també que, malgrat l’immens sofriment al qual s’està sotmetent al país per la combinació tòxica d’errors polítics interns i pressió externa, en particular a través d’un embargament que l’ONU considera humanitàriament condemnable, entre el poble veneçolà continua arrelat un sentiment d’orgull nacionalista que rebutja amb vehemència qualsevol intervenció estrangera.

Davant la dimensió del risc de destrucció de vides innocents, tots els demòcrates veneçolans opositors al govern bolivarià es fan algunes preguntes per a les quals només molt durament van tenint alguna resposta. Per què els Estats Units, acompanyat d’alguns països europeus, s’embarca en una posició agressiva i maximalista que des del principi fa inviable qualsevol solució negociada? Per què es fan ultimàtums típics dels temps imperials dels quals, per cert, Portugal té una amarga experiència? Per què es va rebutjar la proposta d’intermediació feta per Mèxic i l’Uruguai, que té com a punt de partida el rebuig de la guerra civil? Per què un jove desconegut fins fa unes setmanes, membre d’un petit partit d’extrema dreta, Voluntat Popular, directament involucrat en la violència de carrer que va tenir lloc en anys anteriors, s’autoproclama president de la república després de rebre una trucada del vicepresident dels Estats Units, i diversos països es disposen a reconèixer-lo com a president legítim del país?

Les respostes aniran sorgint amb el temps, però el que va essent conegut és suficient per indicar d’on vindran. Es comença a saber que, malgrat ser poc conegut, Juan Guaidó i el seu partit d’extrema dreta, que ha defensat obertament una intervenció militar contra el Govern, són fa molt els favorits de Washington per a implementar a Veneçuela la infame política de “canvi de règim”. A això s’uneix la història de les intervencions dels Estats Units en el continent, una arma de destrucció massiva de la democràcia sempre que aquesta va significar la defensa de la sobirania nacional i va qüestionar el lliure accés de les empreses dels EUA als recursos naturals del país. No és difícil concloure que el que està en joc no és la defensa de la democràcia veneçolana. El que està en joc és el petroli de Veneçuela. Veneçuela és el país amb les reserves més grans de petroli del món (el 20% de les reserves mundials, mentre els Estats Units té el 2%). L’accés al petroli d’Orient Mitjà va determinar el pacte de sang amb el país més dictatorial de la regió, l’Aràbia Saudita, i la destrucció de l’Iraq, Síria, Líbia, en el nord d’Àfrica; la pròxima víctima bé podria ser l’Iran. A més, el petroli d’Orient Mitjà està més prop de la Xina que dels Estats Units, mentre que el petroli de Veneçuela es troba a la porta de casa.

La manera d’accedir als recursos varia d’un país a un altre, però l’objectiu estratègic ha estat sempre el mateix. A Xile, va comportar una dictadura sagnant. Més recentment, al Brasil, l’accés als immensos recursos minerals, a l’Amazònia i a les seves reserves petrolíferes, va implicar la transformació d’un altre favorit de Washington, Sérgio Moro, d’ignorat jutge de primera instància a guanyar notorietat nacional i internacional, mitjançant l’accés privilegiat a dades que li van permetre ser el justicier de l’esquerra brasilera i obrir el camí per a l’elecció d’un confés apologista de la dictadura i de la tortura que estigués disposat a vendre les riqueses del país com a residus i formés un govern del qual el favorit pro-nordamericà del futur del Brasil formés part.

Però la perplexitat de molts demòcrates veneçolans té a veure especialment amb Europa, també perquè en el passat Europa va estar activa en negociacions entre el govern i les oposicions. Sabien que moltes d’aquestes negociacions van fracassar per pressió dels Estats Units. D’aquí la pregunta: també tu, Europa? Són conscients que si Europa estigués genuïnament preocupada amb la democràcia, fa molt hauria trencat relacions diplomàtiques amb l’Aràbia Saudita. I que si Europa estigués preocupada per la mort en massa de civils innocents, fa molt que hauria deixat de vendre a l’Aràbia Saudita les armes amb les quals aquest país està duent a terme el genocidi al Iemen. Fins i tot podien esperar potser que les responsabilitats històriques d’Europa davant les seves antigues colònies justifiquessin alguna contenció. Per què aquest alineament total amb una política que mesura el seu èxit pel nivell de destrucció de països i vides?

Gradualment anirà quedant clar que la raó d’aquest alineament resideix en la nova Guerra Freda que va esclatar entre els Estats Units i la Xina, una Guerra Freda que té en el continent llatinoamericà un dels seus centres i que, de la mateixa manera que l’anterior, no pot disputar-se directament entre les potències rivals, en aquest cas, un imperi declinant i un imperi ascendent. Ha de ser lliurada per la via dels aliats, siguin ells, en un cas, els governs de dreta a l’Amèrica Llatina i els governs europeus i, en un altre cas, Rússia. Cap imperi és bo pels països que no tenen poder per beneficiar-se completament de la rivalitat. Com a molt, procuren obtenir avantatges de l’alineament que els està més pròxim. I l’alineament, per ser eficaç, ha de ser total. És a dir, cal sacrificar els anells per no perdre els dits. Això és tan veritat al Canadà com als països europeus.

M’he reconegut ben representat pel govern del meu país (Portugal) en el poder des del 2016. No obstant això, la legitimitat concedida a un president-titella i a una estratègia que molt probablement acabarà en un bany de sang em fa sentir vergonya del meu govern. Només espero que la gran comunitat de portuguesos a Veneçuela no hagi de patir per aquesta gran imprudència diplomàtica, per no utilitzar un altre terme més vehement i autèntic sobre la política internacional del govern en aquest cas.