Despropòsits

Miren Etxezarreta, economista

No sóc independentista i el meu posicionament polític està molt lluny del PSOE, però em veig obligada a expressar la meva intensa preocupació per les reaccions a les propostes d’establir un relator/mediador, o com se li vulgui dir, realitzades pel Govern aquests darrers dies. Argumentant que aquesta proposta té com a objectiu aconseguir l’aprovació dels pressupostos i allargar la permanència del Govern, rebutgen de pla la iniciativa i la presenten com un greu delicte del Sr. Sánchez.

M’inquieta molt que els partits espanyols anomenats constitucionalistes i alguns barons del PSOE hagin sortit en tromba davant un gest, un mínim senyal que es pugui avançar alguna cosa, encara que sigui molt poc, en les negociacions entre el Govern de l’Estat i el Govern de Catalunya.

Semblava que hi havia un cert consens, fins i tot entre les forces de la dreta, que el tema de Catalunya només es podria resoldre mitjançant negociacions, a través del diàleg. I ara resulta que el més petit gest sobre la possibilitat que aquestes negociacions podrien iniciar-se, encara només “podrien iniciar-se”, la dreta respon amb una virulència inesperada i desaforada.

El diàleg i les negociacions són imprescindibles, amb mediador/relator o sense ell. Molts observadors i comentaristes del tema i, possiblement, la majoria de la població a Catalunya i a Espanya accepten aquesta afirmació. Quina és l’autèntica raó d’aquesta desenfrenada reacció?

Això mostra que els nacionalistes espanyols no estan disposats a que canviï absolutament res en l’organització política de l’Estat, que la seva única manera de resoldre l’anomenat ‘tema català’ és el retorn a la situació anterior, si és necessari reforçant l’article 155 de la Constitució. Pensen realment que és aquest el camí? Estan disposats a frenar les negociacions amb Catalunya amb la condició de no aprovar els pressupostos i que el Sr. Sánchez es vegi obligat a convocar immediatament unes eleccions?

Les negociacions són una de les formes més freqüents i eficients de resoldre els conflictes polítics enquistats. Seria interessant que les dretes d’aquest país revisessin una mica les pràctiques hagudes en conflictes molt més difícils. Aquells en què les negociacions van arribar a bon port es van resoldre bé, mentre que els que no ho van aconseguir continuen: Africa del Sud, amb un Mandela al capdavant, o l’IRA a Irlanda, són històries d’èxit, fins i tot en la desaparició d’ETA van ser importants els mediadors internacionals, mentre que Palestina i Israel continuen en la seva cruel i desigual lluita permanent. Fins i tot Trump demana negociacions per a resoldre el que ell considera el problema de Veneçuela, per no esmentar la UE que les exigeix amb insistència.

Encara és molt menys comprensible la reacció d’alguns preclars barons del PSOE, liderats per l’ínclit Alfonso Guerra, que de tant en tant pretén donar mostres que encara és important. La posició d’aquests barons és escandalosa. No estan afiliats a un partit que es considera ‘federal’? Han exacerbat tant les seves poblacions contra Catalunya que ara no poden ni tan sols acceptar que el tema pugui tenir una solució que no sigui ‘la rendició’ sense condicions dels independentistes catalans. Poc favor li fan al seu partit, encara que potser aconsegueixin guanyar algunes eleccions en els seus feus. És dolorós percebre com alguns que s’autoanomenen ‘esquerra’ mostren amb tanta claredat els seus petits interessos personals o locals. No s’adonen que amb aquestes posicions no fan res més que augmentar la distància entre part de la població catalana i la resta d’Espanya.

Bastants no independentistes catalans ens sentim interpel·lats molt negativament amb aquestes posicions i ens condueixen a preguntar-nos: estan disposats a dificultar la solució del tema català amb la condició d’intentar impedir que el Govern actual continuï en el poder? Tindran raó els independentistes quan diuen que la resta d’Espanya no entén Catalunya? Qualsevol avanç que condueixi a millorar el clima que permeti resoldre el problema hauria de ser benvingut i no contestat amb aquest enfurismament i convocant una manifestació que només podrà enverinar el tema.