Daniel Amelang López

Advocat penalista

"La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència enfront de l'Estat, havent de ser admesa tal forma de pensament i ideologia en el si d'una societat democràtica".

Potser els sorprèn saber que aquesta frase va ser formulada pel Tribunal Suprem en una sentència de l'any 2009. Avui, deu anys després, Jordi Cuixart es troba defensant l'exercici de la desobediència civil en la mateixa seu en què es va redactar.

Preguntat pel Fiscal si coneixia la suspensió de la Llei del Referèndum per part del Tribunal Constitucional, Cuixart ha respost que "davant aquest dilema de la suspensió del Tribunal Constitucional o l'exercici de drets fonamentals, actuem, sota la no violència, mitjançant desobediència civil enfront d'una llei que considera injusta, com en el cas dels insubmisos o la desobediència civil als Estats Units sobre segregació racial. Si no, encara hi hauria segregació als Estats Units o les dones no podrien votar".

A què es refereix exactament amb això de la desobediència civil? El filòsof John Rawls (liberal, per cert) defensa en el seu article Justificació de la Desobediència Civil la importància d'aquesta eina, a la qual defineix com un "acte públic no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comès habitualment amb el propòsit d'ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern". En idèntic sentit, Cuixart ha descrit aquesta pràctica davant la Sala de la següent manera: "la desobediència civil no va contra l'ordenament jurídic, sinó contra el que considera injust i sempre amb no violència".

Per definició, aquesta desobediència implica necessàriament la violació d'una llei i l'assumpció de la responsabilitat penal o administrativa que això implica. Assumir les conseqüències legals de l'acció suposa pagar un preu per convèncer la societat de la justícia dels seus actes i, en conseqüència, de la injustícia de la resolució que s'estava desobeint (en el cas de Cuixart, s'estaria combatent la decisió de suspendre la Llei del Referèndum).

Els positivistes jurídics més estrictes defensen a ultrança la literalitat de la Llei sense més matisos i interpretacions. En conseqüència, només caldria imposar una pena o sanció per vulnerar-la. Però pensadors com José Antonio Estévez Araujo (La Constitució com a Procés i la Desobediència Civil, 1994), catedràtic de Filosofia del Dret, opinen que la desobediència civil es pot veure emparada en l'exercici de tres drets fonamentals: la llibertat de consciència (des d'un punt de vista moral, es combat una llei injusta), la llibertat d'expressió (en realitzar una acció de denúncia) i la participació política (amb la seva acció, es busca millorar la Llei).

Des d'aquesta perspectiva es legitimen formes de protesta que, encara que formalment il·legals, expressen un respecte a l'esperit de la llei, és a dir, a la intencionalitat amb la qual aquesta es va aprovar, per la qual cosa amb la seva acció no es violen les finalitats d'una Constitució democràtica des d'un punt de vista de justícia.

Hannah Arendt (1970), per la seva banda, entén que la desobediència civil és la manifestació més extrema del dret que tenen els membres d'una comunitat a associar-se per a protestar una decisió i que el seu origen neix del pacte social fundacional de l'Estat, que no priva les persones de la possibilitat de participar en la vida política.

La finalitat última de la desobediència civil pacífica és intentar forçar al poder judicial a donar la raó als qui l'exerceixen i al fet que s'implementi una nova interpretació jurídica de la norma que qüestionen, sempre sobre la base dels principis recollits en la Carta Magna. És a dir, amb l'acció de desobeir es qüestiona l'ajustament a la Constitució d'una resolució, amb la intenció de generar un debat jurídic, polític i social perquè el que s'està impugnant finalment es declari inconstitucional. Per això, Estévez Araujo explica que la Constitució és un procés constant i no una norma escrita en pedra.

Ara bé, què passa amb un acusat si el temps li acaba donant la raó i la norma contra la qual combatia es declara inconstitucional? La clau, per a mi, es resumeix a la perfecció en l'esclaridor article Què és la desobediència civil? Una mirada jurídica, escrit per José Mateos Rodríguez (professor associat de Dret Constitucional en la Universitat de Múrcia) a El Salto:

"Entenem que, si la llei és finalment declarada inconstitucional, el desobedient civil ha de quedar lliure de responsabilitat penal, sempre que no hagi practicat la violència, perquè s'ha limitat a desobeir una llei que, per la seva inconstitucionalitat, mai degué existir. En els casos de desobediència civil violenta, considerem que només procediria exempció de responsabilitat penal si la violència es va cenyir a una estricta autodefensa, això és, a protegir-se de l'ús abusiu de la força contra el desobedient civil per part dels agents de policia, limitant-se exclusivament a detenir l'agressió.

Aquesta exempció de responsabilitat penal es produiria per aplicació de l'article 20.7 del Codi Penal, que impedeix condemnar a qui cometi un acte que resulti il·lícit en abstracte quan actuï "en compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec", la qual cosa justifica els actes de desobediència civil contra una llei que contradigui els drets reconeguts a la Constitució. Essent un deure de tot ciutadà garantir els drets constitucionalment reconeguts, qui lluiti contra una llei que els violi estarà complint un deure i, alhora, exercint els seus drets fonamentals.

També podria emparar-se l'exempció de responsabilitat penal per "estat de necessitat" prevista en l'article 20.5 del Codi Penal. Aquest article empara a qui "per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic d'una altra persona o infringeixi un deure, sempre que concorrin els següents requisits: 1. Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracti d'evitar; 2. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte; 3. Que la persona necessitada no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se".

Aquí ens trobaríem, en paraules de María José Falcón i Tella, davant un "estat de necessitat moral", és a dir, un imperatiu moral que impedeix estar quiet a qui practica la desobediència civil, i l'obliga a lluitar pels drets dels altres".

I si els tribunals no li donen la raó i la norma es declara constitucional? María José Falcón i Tella proposa en la seva Desobediència Civil (2000) un seguit d'eximents o atenuants, com ho són la figura de l'error vencible o l'atenuant de confessió.

I, afegeix José Mateos Rodríguez, que "finalment, quan es tracta de castigar la desobediència civil sempre caldrà tenir en compte la doctrina de l'efecte desencoratjament. Aquesta doctrina, admesa pel Tribunal Constitucional, ve a dir que si un ciutadà s'excedeix en l'exercici d'un dret fonamental, la sanció que pateixi per aquest motiu sempre haurà de ser moderada i limitada.

La raó és que, si els ciutadans pateixen càstigs desproporcionats per extralimitar-se en l'exercici d'un dret fonamental (com la llibertat d'expressió), en el futur tindran por de tornar a exercir-lo per no haver de patir una sanció demolidora i, molt possiblement, deixaran d'exercir els seus drets per l'esmentat clima de por (ja que, en molts casos, és difícil determinar on està la línia vermella que separa el legítim exercici d'un dret fonamental i l'extralimitació en el mateix)".

Dit tot això, ha de quedar extremadament clar que si bé la desobediència civil implica l'assumpció de la responsabilitat en la qual s'incorre, això mai ha de traduir-se en l'acceptació d'un càstig superior al provocat. Quan Jordi Cuixart va assumir adherir-se a una campanya de desobediència civil, mai ho va fer considerant que incorria en un delicte de rebel·lió.

La rebel·lió, recordem, consisteix a fer ús d'una violència armada, insuportable i d'una gran virulència, tot això amb la intenció de suspendre o derogar la Constitució. Tal com vaig explicar fa uns dies en un article titulat Esa rebelión de la que usted me habla, l'acusació resulta desproporcionada, perquè ni es pot parlar de violència, ni de rebel·lió, ni de sedició, ni d'atacs a la Constitució. Molt al contrari, la defensa de Cuixart s'ha basat en el lliure exercici dels drets fonamentals constitucionalment reconeguts (principalment, els de reunió, manifestació i llibertat d'expressió) i no en l'intent d'anul·lar la Carta Magna.

Les preguntes de la Fiscalia d'aquest dilluns han reflectit una visió del món i dels drets fonamentals molt diferent a la que ostenta Cuixart. Li han preguntat pel sentit dels seus tuits, per pàgines web, per campanyes mediàtiques, per si coneixia que les manifestacions s'han de comunicar a Delegació de Govern amb anterioritat a la seva celebració, si coneix el termini concret), si els guàrdies civils que van actuar el 20-S van poder sortir a menjar o si van haver d'encarregar entrepans, etc. En diversos moments, la possible violència semblava una qüestió menor o secundària.

Potser el moment més surrealista es va donar quan el Fiscal li va preguntar a Cuixart per un tuit que va escriure el 20 de setembre de 2017, demanant aïllar els elements violents de les manifestacions. Amb el seu interrogant, va buscar responsabilitzar-li dels possibles fets de violència que poguessin esdevenir. Es tracta d'una criminalització directa de l'exercici dels drets fonamentals, fins i tot quan es procura que no succeeixin actes de violència. La tesi de la Fiscalia, en aquest cas, seria que si busquem prevenir els desordres en els carrers durant un acte públic, significa que assumim que aquests poden succeir, per la qual cosa per tant hem d'abstenir-nos de celebrar qualsevol manifestació, concentració, esdeveniment esportiu, concert, festiu, convocatòria de rebaixes en grans magatzems i, en definitiva, qualsevol acte susceptible de concentrar un nombre elevat de persones.

Benet Salellas, un dels advocats defensors de Jordi Cuixart, va escriure en el seu recent llibre Jo Acuso: la defensa en judicis polítics (2018), que "assumir la desobediència civil, que per definició és pacífica, com a instrument de transformació social, i amb tot el que comporta de resistència no violenta, suposa també assumir les conseqüències. Així, fa falta reivindicar-la com a prova de la veritable salut d'un estat de dret social i democràtic". Mesurarem l'estat de salut del nostre sistema quan es publiqui la sentència.