Eleccions generals: mala peça al teler per a Unidas Podemos i les seves confluències

Miguel Guillén

Mala peça al teler en les eleccions generals del 28 d'abril per a l'espai polític (electoral, diria jo) d'Unidas Podemos i les seves confluències. Cal ser realistes. No cal ser un expert analista per saber que aquesta opció política no passa pel seu millor moment: conflictes interns, desgast i un perill que no sé si s'ha valorat en la seva justa mesura: el fantasma del vot útil al PSOE i Pedro Sánchez. Bé és cert que els atacs furibunds i en la majoria de casos infundats han vingut des dels adversaris (polítics, mediàtics, etc.), però no es pot negar que la capacitat de l'esquerra transformadora per ficar-se en fangars de creació pròpia és d'allò més sorprenent. O potser no tant. Hi ha casos per totes les Espanyes, així que no cal personalitzar ni citar cap en concret, si bé és cert que el sainet madrileny és perfectament il·lustratiu. S'ha trobat a faltar més treball a nivell organitzatiu des de les darreres eleccions generals, on no s'ha apostat decididament per una confluència a nivell orgànic més enllà de la coalició electoral. Si en els barris, pobles i ciutats s'hagués començat a treballar en clau "Unidas Podemos", segurament la situació seria diferent. Bolcar-se en la institució, en l'ardu i feixuc treball parlamentari, és una obligació però té també un efecte col·lateral: es descuida el carrer i l'organització. El mestre Manolo Monereo ho adverteix sovint, però sembla que no se li ha fet gaire cas. A més, el patriotisme de partit i els egos segueixen tenint un protagonisme segurament innecessari i contraproduent.

A la gent comuna, a moltes d'aquelles persones que es van il·lusionar amb el 15-M i el sorgiment de Podemos, i també als que portaven tota la vida votant IU, ICV, o abans PCE o PSUC, se'ls escapen algunes actituds personalistes i egocèntriques d'alguns dirigents. Quan no tens ni aspires a cap càrrec, quan veus els toros des de la barrera, penses: com és possible dinamitar tant en tan poc temps, amb tan sols un gest d'irresponsabilitat imperdonable? I torna a relluir aquella idea, segurament fonamentada, que aquest caïnisme és un mal endèmic de l'esquerra. Unitat, es cridava a Vistalegre 2. Ni mitja ximpleria, deia Pablo Iglesias. Cas omís. El que sí és cert és que el cas d'Andalusia hauria de servir com a advertiment per deixar de banda els conflictes interns i posar-se a treballar per construir i oferir a la ciutadania una alternativa sòlida i seriosa. Perquè ningú no dubta que capacitat i talent existeix, i per a mostra un botó: no es perdin el discurs de tancament de legislatura de Pablo Bustinduy al Congrés. El que avisa no és traïdor, i Andalusia ha avisat: molta gent d'esquerres, atònita, enfadada i desanimada, es pot quedar a casa i servir en safata de plata la victòria a les dretes. I més si l'eix identitari o nacional preval, com està passant, sobre l'eix social o econòmic. No estem en 2015-2016, convé no oblidar-ho.

L'eix identitari i l'hegemonia nacionalista (espanyola i perifèrica) s'han anat imposant en els últims temps. Negar que la crisi de Catalunya ha estat clau és com intentar convèncer-nos que el Sol gira al voltant de la Terra. I ningú no pot ignorar que el desmesurat protagonisme de Vox en els mitjans de comunicació arran de les eleccions andaluses té molt a veure amb la preeminència de la qüestió identitària sobre la social (un protagonisme mediàtic, no ho oblidem, del qual no han gaudit Unidas Podemos i les seves confluències, que han estat curiosament silenciades). I aquí, en aquest terreny, l'esquerra no es mou amb comoditat. Que li diguin si no a la gent de Catalunya en Comú-Podem. És com si tinguéssim Lebron James a la nostra plantilla, però en un equip de futbol. Per molt que l'espai polític d'Unidas Podemos s'hagi esforçat des del principi a explicar que defensa un referèndum acordat per què la ciutadania de Catalunya decideixi el seu futur, el processisme (no confondre amb independentisme) sempre considerarà aquest espai com un adversari, quan no com un enemic. I per molts gestos que els dirigents facin de cara al processisme, aquests mai seran convenientment agraïts. Ja es pot posar Ada Colau el llaç groc o donar suport a l'1-O i ja pot Pablo Iglesias visitar els presos a la presó, que mai en tindran prou. I mentrestant, la sagnia de suports a En Comú Podem (que, no ho oblidem, va guanyar les eleccions generals de 2015 i 2016 a Catalunya) sembla ser que no cessa. De vegades un es pregunta si els estrategs d'aquest espai polític coneixen els barris on viu la gent que va fer guanyar aquelles dues eleccions generals, si parlen amb les persones que hi viuen, si tenen idea de l'opinió que tenen del processisme. El problema és el següent: els processistes identifiquen En Comú Podem com una opció tèbia, unionista i espanyolista, mentre que molta de la gent que no és partidària del processisme creu que Ada Colau i els seus sempre s'acaben posicionant del costat dels processistes. Difícil solució a un problema extraordinàriament complex, ja que el maniqueisme inunda la política catalana (i també espanyola) des de fa temps. Per això és tan important l'opció que representa En Comú Podem a Catalunya, encara que alguns la vulguin esborrar del mapa: perquè no es deixa (o no s'hauria de deixar) seduir pels cants de sirena dels identitarismes i està en condicions d'actuar com punt de trobada de les diferents sensibilitats nacionals. Hi ha un fet que ens ha de fer reflexionar: com s'explica que Ciutadans arrasés en molts barris populars catalans a les eleccions autonòmiques de 2017? No és aquest un fet dramàtic per a les esquerres? Una de les claus està també en la necessitat de no rebutjar tan alegrement l'herència del PSUC i ICV, perquè es corre el risc de deixar orfes d'opció política a molts milers de persones. Si se sap combinar la saba nova amb la tradició i la veterania, serà molt més fàcil construir una confluència veritablement aglutinadora i amb capacitat guanyadora. Si no, la irrellevància està a només un pas, sobretot si es segueixen colant oportunistes egocèntrics i deslleials en els llocs més importants de les candidatures.

Respecte del vot útil, a ningú se li escapa que no pocs votants d'esquerres estan satisfets amb el paper de Pedro Sánchez i el seu govern des de la moció de censura que va desallotjar Rajoy i el PP del poder. I això farà que probablement el PSOE sigui el partit més votat el 28 d'abril. La gran incògnita és si les tres dretes sumaran majoria absoluta. Si els vots que perdi Unidas Podemos, que potser no són tants com apunten les enquestes, van a parar al PSOE en la seva pràctica totalitat, si l'esquerra en el seu conjunt no augmenta els seus suports, es distingeixen dues opcions a l'horitzó: un govern PP-C's-Vox, o bé una opció reformista PSOE-Ciutadans, que segurament és la preferida pels poders fàctics. Se m'acut que la millor idea no és que les diferents opcions d'esquerres confrontin entre si (bàsicament PSOE i l'espai d'Unidas Podemos), sinó que surtin a desmuntar els discursos dels adversaris reals, que es troben a fora i amenacen irresponsablement la nostra convivència amb propostes cada cop més extremades a la dreta. No és moment de repartir carnets de veritables esquerrans, sinó de treballar per aconseguir un govern plural i multicolor que estigui al servei de les classes populars. Manolo Monereo potser matisaria aquesta argumentació, dient, no sense raó, que en els últims temps Unidas Podemos ha estat poc exigent amb el PSOE i que això no ha ajudat a que se'ls percebi com una autèntica alternativa. Veurem que acaba passant, perquè també cal recordar que les enquestes en els últims temps solen ser poc fiables, perquè el comportament dels indecisos ha variat, i molt, i és molt complicat pronosticar què faran a l'hora de dipositar el seu vot a la urna.

Però davant el pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat, que diria Antonio Gramsci. Perquè no tot està perdut i hi ha molta feina a fer. Hi ha més d'un mes i mig per endavant per sortir a l'ofensiva i presentar una alternativa sòlida que desperti confiança. Si preval l'egocentrisme, si s'anteposen els interessos personals i partidistes a les necessitats de les classes populars, no hi haurà res a fer. Si la generositat, la serietat i la solidesa cobren protagonisme, hi haurà novament remuntada, com en 2015-2016. Cal ordre, encara que soni poc d'esquerres. Ordre, sí, perquè ens hi juguem massa com a societat. Per això tantes persones es desesperen davant de tanta frivolitat. Ni mitja ximpleria, si us plau, perquè no estem per a bromes.