D’Eleccions, Relators i Monarquies

Ricardo Romero de Tejada

Politòleg i sociòleg

Hi havia en el Madrid dels Àustries cap a finals del segle XVI, segons ens explica Alfred López en el seu “Torna el llest que tot ho sap”, una taverna regentada per María Morena i el seu espòs. La seva negativa a servir el seu millor vi a un grup de soldats assedegats perquè estava reservat a clients de millor nissaga va desencadenar una monumental baralla en què, segons els escrits de l’època, va ser la tavernera, que era d’empenta, qui més llenya va repartir. Contra el matrimoni es va obrir un procés judicial i per a la posterioritat va quedar el de “armarse la marimorena”.

Tot va ser proposar un relator per a la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya i es “va armar una marimorena” de tal magnitud que la legislatura, que ja anava atropellada, va acabar amb una convocatòria precipitada d’eleccions generals (per al 28 d’abril), tan avançada com que ha avançat inclús als comicis municipals, autonòmics i europeus previstos des de fa temps pel 26 de maig.

El vi del diàleg amb la presència d’un relator va enfurismar els guardians de l’ortodòxia constitucional hispànica (gent que gaudeix amb vins més braus) i l’assumpte s’haurà de veure amb urnes i paperetes, tot i que els insults i improperis llançats per la tropa han estat més propers a una guerra oberta que a la concòrdia democràtica. Potser aquests inquietants guerrers confien que els vots convaliden el seu projecte d’enviar els seus enemics a “galeres” i donar-li una altre retallada a la malmesa democràcia del 78; una democràcia amb aluminosi estructural que només gaudia d’una aparent bona salut mentre els súbdits votaven dins d’un ordre, perquè com bé sabem una cosa és la llibertat i una altra el llibertinatge, i també és públic i notori que la Democràcia (només cal qualificar-la de “suposada”) ho és dins i per sota del Dret, o sigui el que va des de les Lleis Fonamentals del franquisme (i la seva democràcia orgànica) fins a la Llei Constitucional del neofranquisme (i la seva democràcia controlada). Ells no seran feixistes (diuen), però aquesta és, precisament, una tesi de naturalesa feixista.

Entre els punts a incloure en el diàleg, el dret a l’autodeterminació era irrenunciable per als independentistes i inacceptable per al govern central. La vicepresidenta Carmen Calvo ho va deixar clar: “no acceptarem mai un referèndum d’autodeterminació”. El dret a l’autodeterminació es va convertir en l’obstacle definitiu per al diàleg i perquè PDeCat i ERC poguessin aprovar els pressupostos del govern central; i així va acabar la legislatura, amb l’ajuda inestimable dels nous “pancarteros” i el “foc amic”.

Esmentar el Relator va convulsionar la Santa Aliança (PP-Ciutadans -VOX) de tal manera que tumultuàriament i a la plaça de Colón, a escassa distància ideològica de la plaça d’Orient on convocava a les seves masses el franquisme, va exigir la convocatòria immediata d’eleccions per expulsar de la Moncloa a l’usurpador i felló Pedro Sánchez. El Relator també va tenir efectes màgics i enverinats al PSOE profund, i Felipe González, entre d’altres, va llançar el seu fibló sobre el seu “teòric” secretari general per deixar-li clar qui mana aquí.

Tot i que les fonts policials van limitar la participació en la mare de totes les manifestacions en unes 45.000 persones, Pedro Sánchez va decidir donar un cop de volant, deixar per a millor ocasió el diàleg desinflamatori amb els catalans i prendre la iniciativa convocant eleccions per al 28 de abril.

Respecte a la qüestió del Relator, que la RAE defineix com el que “relata” o “refereix” un fet, sabem per la premsa, que el govern espanyol va proposar dos candidats, tots dos ferms defensors de la Constitució i la Monarquia. Eren Miquel Roca i Juan-José López Burniol. Vegem alguns dels seus mèrits.

Miquel Roca és ben conegut per ser uns dels principals i entusiasmats “pares” de la Constitució del 78, la mateixa que segons els “constitucionalistes” impedeix que es pugui votar en un Referèndum d’Autodeterminació, i per haver merescut la confiança de la Casa Reial espanyola per defensar la infanta Cristina (filla i germana de reis) en el tèrbol cas Nóos i haver-nos convençut a tots que la justícia a Espanya no és igual per a tots; alguns proposen comparacions, per exemple, amb Isabel Pantoja que sí va anar a parar a la presó per un llarg període de temps, encara que res sabia i res recordava. Amb aquest full de serveis a la vista, encertadament actualitzada amb les seves sistemàtiques col·laboracions en pro de l’status quo a La Vanguardia del comte de Godó, sembla que la Generalitat va declinar que el molt probablement futur duc de Roca fos un Relator per al Diàleg. Tampoc va ser acceptat l’altre candidat.

López Burniol és advocat, notari i activista de l’unionisme. Com no podia ser d’una altra manera, col·labora assíduament a La Vanguardia amb els seus missatges dedicats a explicar-nos la sort que tots tenim amb aquesta Constitució tan democràtica i amb aquesta monarquia tan moderna.

Es tracta d’un altre intel·lectual orgànic que expressa de manera exacta la relació simbiòtica entre les elits dirigents i la monarquia espanyoles, una relació persistent (Franco ho sabia bé quan ho  deixava tot lligat i ben lligat) i mútuament beneficiosa.

A López Burniol li molesta que la “transició espanyola a la democràcia sigui objecte d’una deconstrucció sostinguda al llarg dels últims anys” segons ens ho explica a “La deconstrucció” (La Vanguardia, 8 de desembre de 2018). L’autor, tot i que assegura que el fet de “que el problema català hagi desembocat en un judici d’aquestes característiques és un enorme fracàs col·lectiu”, constata alleujat que Espanya és una democràcia model europeu i que “dins d’aquesta penosa situació hi ha una cosa que em tranquil·litza: Espanya ha consolidat un nivell de vida i unes institucions democràtiques que la fan enterament diferent de l’Espanya dels anys trenta. La democràcia espanyola tindrà tots els defectes que es vulguin, però és homologable a la dels països del nostre entorn i, com a tal, fa possible que els conflictes es substancien davant dels tribunals i no en camp obert “(Davant del judici , La Vanguardia, 9 febrer 2019).

No es podia explicar millor la naturalesa profunda del règim del 78. Anant de la llei a la llei, els mateixos objectius que abans s’obtenien amb la guerra i la repressió ara es aconsegueixen  amb una sàvia combinació de la Llei de l’Embut, els jutges , i la repressió, rematada amb una guinda en forma de Tribunal Constitucional, un poder col·locat  per damunt de tots els poders convencionals, excepte els fàctics (que queden per les emergències). Si Clausewitz ens va ensenyar que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”, altres ens demostren que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.

Per a López Burniol una prova irrefutable de que “la Constitució fonamenta i implanta un règim de llibertats, democràcia i progrés es troba en el fet que permet l’actual setge que pateix per obra dels líders marxistes de Podem i pels separatistes catalans radicals” (“L’atac”, La Vanguardia 15 de desembre del 2017). La Real Acadèmia Espanyola defineix “assetjar” en la seva primera accepció com “voltar un indret fortificat, per impedir que surtin els que estan dins d’ell o que rebin auxili de fora”. Una perspectiva molt democràtica, perquè aquí tot és tan democràtic que permeten, fins i tot, que hi hagi, visquin, pensin, els líders marxistes i separatistes radicals … perquè ja ens encarregarem que no passin d’aquí i que mai els seus objectius polítics puguin portar-se a la pràctica. Dit d’una altra manera, la guerra té fases militars i fases polítiques. Estem en una fase política…

Prosseguim amb la seva incansable defensa de la Constitució vigent i del monarca. El 2 de març d’aquest any (“La llei, La Vanguardia) i, és de suposar, fent-se ressò i en defensa d’una intervenció recent de Felip VI en la qual anteposava el Dret a la (suposada) democràcia (igual que el coronel Pérez de los Cobos privilegia l’execució d’una ordre judicial per sobre de la integritat de les persones i la normal convivència ciutadana), el apologeta constitucionalista que ens ocupa afirma, després d’una llarga exposició, que “el vot majoritari en un Estat federat o comunitat autònoma no justifica la conculcació de la Constitució “. Després d’assegurar que “el constitucionalisme i l’imperi de la llei no estan en conflicte amb la democràcia; més aviat resulten essencials en ella” arriba a la conclusió buscada: “Fet que no és obstacle perquè s’hagi de cercar en tot moment, amb tanta obstinada perseverança com exigent realisme, una solució política al que sigui un problema polític, però sempre dins del marc de la llei”.

Omet, com és habitual entre els apologetes constitucionalistes i els exquisits equidistants, el fet que aquesta Constitució, les seves lleis i les seves institucions estan dissenyades i organitzades perquè el vot majoritari d’una minoria territorialitzada, com Catalunya, sigui fàcilment burlada amb el vot de la restant majoria territorialitzada; tot, això sí, molt legalment i amb moltíssima perseverança. O sigui, res a veure amb el Quebec o Escòcia, per exemple, ni amb els 26 Estats europeus que s’han anat independitzant després de 1900 (més de la meitat dels actuals Estats europeus). El perfil dels que invoquen sempre el “tot per la llei”, sempre amb el vent a favor i el pragmatisme realista com a bandera, és el dels que defensaven antany el costat equivocat de la història amb idèntic fervor i anàlegs arguments: la legalitat de l’esclavitud i les seves cadenes, la Santa Inquisició i les seves fogueres o la indissolubilitat del matrimoni. Si per ells fora, seguiria havent esclavitud legal i l’Església seguiria governant de dalt a baix la nostra vida.

El conte de fades i el món fantàstic d’aquests infatigables constitucionalistes proporciona munició per al que faci falta. La podem trobar quan el nostre autor i candidat a Relator, cita a l’historiador Álvarez Junco parlant de “la doble i ambigua legitimació nacional de la Constitució del 1978, amb aquell article segon, producte de la transacció – el consens – que deixa el subjecte de la sobirania indefinit entre aquella “nació espanyola d’unitat indissoluble” i aquelles “nacionalitats” l’existència de les quals consagra. Les espases van quedar en alt “(L’arranjament, La Vanguardia, 1 de desembre de al 2019). Sembla difícil d’entendre. De debò. Vegem.

Primer. Molt encertat esmentar les espases. Perquè hi ha prou proves, a part del ben conegut “soroll de sabres” en els anys de la Transició i que mai han deixat de sonar, per identificar les pressions de l’exèrcit franquista amb l’objectiu de controlar i posar límits a la Constitució. Podem repassar algunes. Molinero i Ysàs en el seu “La qüestió catalana. Catalunya en la Transició espanyola ” recullen aquesta:” Miguel Roca ha explicat que va negociar personalment amb Suárez el redactat de l’article en qüestió al palau de la Moncloa i en un escenari que incloïa la presència d’alts comandaments militars en una habitació contigua “. I també expliquen que a Solé Tura li va arribar finalment un paper escrit a mà amb la nova formulació de l’article, “el text patia de deficiències de redacció, però, els representants d’UCD van manifestar que no es podia variar ni una coma” perquè aquell era el text literal del  compromís assolit amb els sectors consultats”, que no es van especificar però que per Solé Tura no era” difícil endevinar”en concordança amb el testimoni de Roca”. Per la seva banda, la periodista Pilar Urbano recull les paraules de Santiago Carrillo al respecte: “Jo vaig tenir la impressió, al llarg de tot el debat constitucional, que en aquest participava activament un protagonista invisible: l’Exèrcit. Mai vaig saber qui transmetia al Govern les opinions del comandament militar, ni per on li arribaven a Suárez, però tenia la convicció de la presència d’aquest factor invisible, massa opressiva de vegades, mentre van durar els treballs de la Constitució. Suárez em va reconèixer més d’una vegada que un sector l’Exèrcit havia seguit amb l’escopeta apuntant tot el període constituent, i particularment quan es van tractar els temes basc i català “(a “La gran desmemòria”).

Segon. El “constituent” José Pedro Pérez-Llorca (franquista reformista), recentment mort, en una entrevista publicada a Cuadernos para el Diálogo i recullida per Molinero i Ysàs “no considerava que l’article 2 impliqués la més mínima amenaça per a la unitat d’Espanya ja que era la més contundent i forta definició d’unitat que mai s’hagi escrit en una Constitució “. Per descomptat, posar la unitat indissoluble d’Espanya abans de i per sobre de la Democràcia i la Constitució no és una característica dels Estats democràtics europeus i sí defineix el que tècnicament podem denominar la consagració constitucional d’un nacionalisme espanyol essencialista i excloent.

Tercer. Parlar de “la doble i ambigua legitimació nacional de la Constitució del 1978” podria ser el fruit d’una elogiable, esforçada i honesta voluntat per proposar una solució a la qüestió catalana, però és un fruit sense cap recorregut, perquè es fàcil constatar la persistència d’un nacionalisme espanyol extremadament militant que explica, entre altres coses, que el Tribunal Constitucional tanqués les portes a una ampliació de l’autogovern amb la seva sentència de 2010 contra l’Estatut. Mentrestant, el que hi ha són uns presos polítics preventius amenaçats amb penes duríssimes en un judici insòlit en els països de la Unió Europea i en el qual s’invoca el principi de la sobirania nacional d’una de les parts amb la submissió incondicionada de les altres i sense cap ambigüitat; més que d’un judici, es tracta d’un linxament en el qual participen tots els partits del 78 i del 155 (incloent a l’acusació popular de l’extrema dreta que seu a la vora de l’advocat de l’Estat i dels Fiscals), els mitjans de comunicació i les més altes i les més baixes institucions de l’Estat.

Demostrant López Burniol les seves extraordinàries qualitats i habilitats que el podrien adornar com a Relator independent i neutral, el dissabte, 16 de febrer d’aquest any, en la seva habitual col·laboració amb el diari del comte de Godó (Sobre el diàleg transaccional), carregava contra els independentistes per la seva exclusiva culpabilitat en el descarrilament del Diàleg. I ho feia d’aquesta manera: “No es pot al·legar voluntat de diàleg quan es posa com una condició prèvia un punt innegociable per a l’altra part”. Amb la lògica d’aquest argument es podria desqualificar als abolicionistes del segle XIX per posar com a condició l’abolició de l’esclavitud per seure a dialogar, a les sufragistes pel seu objectiu d’aconseguir el vot femení, als sindicats obrers per lluitar per la seva legalització , i així ad infinitum.

La versatilitat d’aquest Relator és tal que també forma part del Col·lectiu Treva i Pau. És curiós que aquest col·lectiu que, oh sorpresa!, és molt actiu en les pàgines del diari del comte de Godó, es donés a conèixer amb posterioritat al Col·lectiu Pau i Treva, format per coneguts objectors, insubmisos i pacifistas i que va presentar el 2013 el seu manifest. La seva referència eren les Assemblees catalanes de Pau i Treva de Déu, en aquest ordre, un moviment social del segle XI com a resposta a les violències dels nobles feudals sobre els pagesos. Demostrant que la propietat commutativa no regeix en aquest plet, el Col·lectiu de López Burniol, és un cor “constitucionalista” (potser) dedicat a defensar la Monarquia dels excessos del populatxo. D’aquesta manera podíem llegir entre els molts arguments per enaltir la Monarquia borbònica restaurada el 1978, l’argument definitiu, suprem, el comparatiu: “També es tendeix a oblidar que avui en molts dels països amb major índex de desenvolupament humà la forma de l’Estat és la Monarquia parlamentària: Noruega, Austràlia, Suècia, Holanda, Dinamarca, Canadà, Regne Unit, Bèlgica, Japó, etc. “(” Monarquia i República “, la Vanguardia, 22 de febrer de 2019). Els que retreuen oblits aliens pequen d’ignorar l’enorme biga que tenen en el propi, almenys per les següents raons, cosa que els podria ajudar en el futur per millorar les seves plantilles de argumentaris. Sense voler ser exhaustius.

Primer. Suècia va permetre al seu dia (1905) un referèndum d’autodeterminació i la posterior independència de Noruega.

Segon. Els noruecs van votar lliurement i democràticament (en un plebiscit exigit pel propi candidat) perquè el seu monarca fos el fins a les hores príncep Carles de Dinamarca, qui va pujar al tron com Haakon VII; el mateix que en 1940 no es va doblegar i no va acceptar ser una titella dels nazis.

Tercer. Dinamarca va acceptar democràticament la independència d’Islàndia i ha reconegut el dret a l’autodeterminació de les Illes Fèroe i de Grenlàndia.

Quart. El Regne Unit va acceptar els resultats dels referèndums que van impulsar la independència d’Irlanda, Malta i Xipre, va acceptar que Escòcia votés lliurement, sense insults i sense presos polítics, la seva eventual independència, i en els Acords de Belfast de 1998 va reconèixer el dret a l’autodeterminació d’Irlanda del Nord.

Cinquè. El monarca britànic és el rei simbòlic, no només del Canadà i d’Austràlia, estats citats pels oblidadissos de la Treva i la Pau, sinó també d’altres 13 estats sobirans i plenament independents.

Preguntes per a una comparació.

Primera. ¿Ha reconegut la Monarquia espanyola alguna vegada algun Dret a l’Autodeterminació o, per contra, ha fet la guerra a sang i foc contra els que han gosat desafiar la seva intransigència buscant ser iguals a Espanya constituint també el seu propi Estat?

Segona. ¿Algun dels innombrables territoris que antany van ser del imperi espanyol en els cinc continents ha volgut per a si l’honor de tenir a un monarca espanyol com el seu Cap d’Estat?

Tercera. Un altre context comparatiu és el que proposa l’artista finlandès Riiko Sakkinen en un quadre exposat i venut a la madrilenya fira Arco d’aquest any amb el títol de “Els nostres reis favorits” i en el qual una imatge del rei Felip VI amb uniforme de l’Armada figura acompanyada d’una llista de reis entre els quals destaquen King Kong, Burger King, Tyrannosaurus Rex, rei Lleó, Reis Mags, Latin Kings …

Quarta. Comparant, ¿són iguals tots els espanyols quan el rei segons l’article 53.6 de la Constitució és inviolable i no està subjecte a responsabilitat i, que en conseqüència, pot cometre impunement qualsevol acció que altre espanyol podria purgar fins amb una condemna de cadena perpetua revisable? O el rei no és espanyol … o tots els espanyols no són iguals. Pura lògica.

Cinquena. S’imaginen vostès a don Froilán I, rei d’Espanya?