Jose Mansilla, antropòleg

Encara no ha començat la campanya electoral i els diferents candidats comencen a mostrar part dels seus programes. Entre les mesures més cridaneres es troba la celebració d'una nova olimpíada, per part de Manuel Valls, o una Exposició Universal, això de la mà de Collboni. Per a un sector dels estudis urbans, dir que Barcelona és una ciutat que ha crescut a cop de mega esdeveniment s'ha convertit en part del relat hegemònic sobre el desenvolupament de la ciutat. Sembla, però, indubtable que la celebració de grans esdeveniments de tipus cultural, artístic, religiós o esportiu ha format, i forma, part de l'ADN de la ciutat i de la forma que tenen d'entendre aquesta els seus dirigents.

Fent un ull a la història recent de Barcelona, ​​el primer dels esdeveniments dignes de menció seria la celebració de l'Exposició Universal de 1888. Encara és possible notar la seva presència a la ciutat: des de l'Arc de Triomf fins al propi Parc de la Ciutadella , passant pel Passeig de Lluís Companys com a gran artèria urbana contemporània. La idea de celebrar aquest tipus d'exhibicions havia nascut el 1851 a l'Anglaterra de la Revolució Industrial i l'enlairament capitalista quan la, cada vegada més consolidada, burgesia anglesa va decidir exhibir el seu enorme poder a través del desplegament d'una Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions. Barcelona va ser la següent ciutat en acollir un esdeveniment d'aquestes característiques, no debades, la capital de Catalunya va arribar a concentrar una gran quantitat d'activitat industrial, de manera que part del seu entramat urbà va ser conegut com el Manchester català.

El següent esdeveniment destacable és l'organització de l'Exposició Internacional de 1929. En aquesta ocasió, la transformació va anar dirigida a part de la muntanya de Montjuïc. La Plaça d'Espanya o les actuals instal·lacions de la Fira de Barcelona, ​​entre d'altres, són filles d'aquell moment. L'enorme quantitat de població d'altres parts de l'Estat que havia anat a treballar a la indústria de Barcelona o en la construcció del metro, a més d'en la pròpia Exposició, i que ocupava, amb els seus infra-habitatges, part d'aquella zona, es va veure desplaçada, entre d'altres, a barris de nova creació, com Bon Pastor, amb el conseqüent obtenció d'enormes plusvàlues mitjançant la generació de processos especulatius que van beneficiar enormement als prebostos locals amb connexions amb el poder de l'Estat.

La ciutat hauria d'esperar a després de la Guerra Civil, en concret a 1952 i al Congrés Eucarístic, per poder celebrar el seu següent gran esdeveniment. Amb ell, les elits franquistes van buscar cert reconeixement internacional, així com, de nou, transformar part de la ciutat. Les inversions es van centrar, en aquesta ocasió, en l'obertura de les Avingudes Príncep d'Astúries i Josep Tarradellas, i en monumentalitzar part de la Gran Via i l'actual plaça de Francesc Macià. Es va crear, també, un nou barri: l'actual Congrés i els Indians, al Districte de Sant Andreu.

No obstant això, res d'això podria comparar-se a l'esdeveniment dels esdeveniments, la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Encara que la idea de dur a terme una celebració de tal dimensió ja havia passat pel cap de l'exalcalde franquista Josep Maria de Porcioles –el qual havia arribat tard a la festa del Congrés Eucarístic-, va haver d'esperar a l'arribada de la democràcia i a la legitimitat que aquesta atorgava a les noves institucions i poders locals per poder desplegar tan enorme metamorfosi de forma desconflictivitzada. Avui dia no és una exageració dir que hi ha una Barcelona d'abans i després del 92. La ciutat, que va obrir les portes al mar i va ser capaç de posar en marxa una sèrie de potents i importants infraestructures, com les Rondes, va crear també un nou barri, la Vila Olímpica, epítom de l'anti-teixit urbà i representant manifest d'allò que s'ha vingut a denominar ciutat dormitori. La zona, actualment, compta amb una de les rendes familiars disponibles més altes de Barcelona, ​​a gran distància de barris veïns com el Besòs, de la mateixa Districte. El deute generat per la celebració de les Olimpíades, de més de 5.500 milions d'euros de pressupost i finançat en un 66% per les administracions públiques, principalment, l'Ajuntament i l'Estat, no es va acabar de pagar fins a l'any 2009, és a dir , més de 17 anys després de la seva celebració, amb el consegüent palanquejament i restricció d'inversions necessàries a nivell local.

I això sense sumar la ruïna que va suposar el Fòrum de les Cultures, enorme inversió en ciment i formigó que ha donat lloc a una de les zones de menys intensitat d'ús de la ciutat: la Zona Fòrum. No obstant això, l'actuació va servir per rompre amb la consideració de Barcelona com una ciutat consolidada, trencar la continuïtat del seu entramat i crear un nou, elitista i diferenciat barri a la ciutat, Diagonal Mar, a més d'intentar amagar, darrera d'una nova façana urbana , barris com La Mina.

Els projectes de renovació i planificació urbana implementats com a origen i resultat de la celebració d'aquests esdeveniments manifesten, a més, una altra característica: que la història urbana d'aquesta ciutat és, principalment, la d'unes elits, polítiques i econòmiques, que han tractat de modelar-la a la seva imatge i semblança. Qualsevol intent de dividir la seva història urbanística, almenys la més recent, en etapes més o menys consistents -amb fabulosos passats d'urbanisme progressista inclosos- o en funció de l'escala de la intervenció, xoca amb l'evident caràcter de classe d'aquestes grans transformacions , les quals han anat aprofundint en les diferències i desigualtats dels diferents grups socials que conformen la ciutat. Barcelona és, cada vegada més, un mosaic social i espacial, entre altres qüestions, a causa d'aquestes intervencions.

Per això, qualsevol proposta de celebració d'un mega esdeveniment -sigui una olimpíada o una Exposició Universal- ha de ser presa amb força cautela. Barcelona té enormes problemes -falta d'habitatge assequible, baixos sous, saturació i privatització d'espais urbans, etc.-, com per reprendre dinàmiques que abundarien en els mateixos. No podem oblidar que els grans esdeveniments a Barcelona han estat, i seran sempre, una qüestió de classe.