El tòpic segons el qual tots els polítics són iguals

Javier Segura

Professor d’Història

Des de fa temps circula per les xarxes socials, sobretot per WhatsApp, un tòpic, que no per sobat i reenviat en tots els formats possibles, des de l’humorístic ranci fins el de l’opinió neutra, s’esgota. Em referisc al mantra reiterat, pesat i hostil segons el qual tots els polítics són iguals. De la mateixa manera que passa amb la immensa majoria d’aquest tipus de missatgeria viral, són pocs els que s’aturen a consultar la font de procedència o es pregunten pels interessos que puguen estar darrere de la seua difusió, malgrat viure en un escenari en què les nostres dades personals són objecte de compravenda i poden ser utilitzades sense escrúpols en tot tipus de campanyes i amb tot tipus de recursos. En ser missatges fàcils de digerir se’ls atorga credibilitat, es reenvien i punt. Mai falten cervells habituats a la comoditat de les bastes generalitzacions i disposats a exercir de col·laboradors gratuïts. Els que patrocinen, ho saben.

És propi d’un missatge tòxic, per obtenir el favor viral a les xarxes, disposar d’una aparença argumental que li atorgue una mínima credibilitat. En aquest sentit, és evident que el tòpic que associa els polítics en general amb la corrupció i l’interès en apoltronar-se en el poder i ‘xuclar del pot’, es recolza en realitats no qüestionables, com la quantia desmesurada dels sous i prebendes dels quals gaudeixen representants polítics i càrrecs públics, no tots (1), i l’acumulació desorbitada de casos de corrupció, que, en aquest país, ha desafiat impúdicament els límits del que és tolerable en democràcia. No obstant açò, aquesta base real no autoritza a establir la conclusió que tots els polítics estan tallats pel mateix patró. Aquesta connexió no és més que una pirueta mecànica i deductiva, gens ni mica objectiva, que té, d’altra banda, un clar contingut subliminal molt poc saludable i en absolut innocent.

En efecte, la idea de ficar tots els polítics en un mateix sac i atribuir-los en el seu conjunt els mals del país, sense establir cap distinció entre els qui advoquen, honestament, pel ben comú i els qui exerceixen amb l’objectiu, inconfessable, de posar les institucions públiques al servei d’interessos privats-oligopòlics, té un seguit de connotacions que van més enllà de l’enunciat en si.
Per tant, procedeix assenyalar que la idea en qüestió:

  1. Serveix per a desplaçar de l’epicentre del debat polític els problemes reals de la societat (desigualtat social, canvi climàtic, degradació democràtica,…), ocultar les causes que els generen i, en conseqüència, evitar que es qüestione el model neoliberal d’acumulació de capital per confiscació de béns comuns, on radiquen les mateixes, en perjudici del dret ciutadà a disposar d’eines interpretatives que fonamenten el compromís cívic amb el progrés social.
  2. Conté implícitament, d’acord amb l’anterior, un aval que encobreix la responsabilitat de les elits que promouen aquest model, sustentat en l’ús i abús de les institucions públiques per a implementar-ho, i, en paral·lel, comporta el menyspreu dels qui posen en dubte aquestes regles del joc, que, a més, han de suportar les campanyes de descrèdit a força de fake news feixistes.
  3. Afavoreix que, davant la suposada incapacitat generalitzada dels polítics, els poders fàctics (oligarquia empresarial-financera, grans corporacions mediàtiques, jerarquia eclesiàstica, poder judicial, alts comandaments policials o militars), adquirisquen especial rellevància com a poders neutres, apolítics, i disposen de vènia per a intervenir en la vida social en interès propi.
  4. Suposa, en la mesura en què la democràcia s’assenta, entre altres pilars, en el pluralisme polític, l’extensió del desprestigi dels polítics al de la democràcia en el seu conjunt, la qual cosa incideix en l’apatia social i la indiferència, dos autèntics pesos morts que històricament operen com un fre al creixement personal i al progrés col·lectiu.

Comptat i debatut, la sentència segons la qual tots els polítics són iguals forma part del pack de falsos mites, tòpics gastats i rumors falsos tòxics propis de la missatgeria feixista. No és casualitat que haja sigut propi de les dictadures feixistes declarar-se apolítiques, sense una altra finalitat que la de servir-se de l’apoliticisme com a coartada ideològica per justificar la persecució de partits, sindicats, organitzacions i persones dissidents. Quin contrasentit! I és que no hi ha política més nauseabunda que la que no es reconeix com a tal.

En el fons de tot això hi ha una confusió letal: la que associa la política, en exclusiva, a una qüestió de partits i de líders de partits, presentats com a protagonistes d’un escenari al que la ciutadania assisteix com a simple espectadora, quan és alguna cosa que està present en la vida, de forma explícita o implícita, les 24 hores del dia. Però aquesta és una altra història que deixe per a un pròxim capítol.

NOTES
(1) Els diputats d’Unid@s Podem cobren tres salaris mínims i la resta del sou ho donen a l’organització o altres finalitats socials. No cal ser de Podem per a ressaltar-ho i fer justícia.

www.javisegura.es