Eduardo Giordano

Manuel Valls va iniciar el novembre passat la seva peculiar pre-campanya a l'alcaldia de Barcelona proclamant el seu desig de conquistar la ciutat. Ho va fer amb la presentació d'un llibre autobiogràfic: Barcelona, torno a casa. És simptomàtic el títol d'aquest llibre. Qui fins fa poc era un llunyà polític socialista francès va irrompre com un paracaigudista en l'escena política catalana, va trucar a la porta de la seva ciutat d'origen i va reclamar ser candidat al govern municipal per un partit liberal confrontat amb el socialisme espanyol. Valls torna a la terra natal invocant el seu cognom patern, recupera l'idioma matern i reivindica una tercera forma de catalanitat: la del nouvingut que utilitza les seves arrels catalanes per intervenir en política sense haver participat abans en la vida de la comunitat.

Ara bé, si fos cert que Valls va tornar a casa, d'on venia en realitat Manual Valls? Aquesta és la pregunta a la qual intentaré respondre al llarg d'aquest text repassant la seva trajectòria política. En aquest retorn a casa, Valls ajusta les seves pretensions al nínxol que li queda entre els fracassos polítics anteriors i les seves noves però limitades ambicions. Quan es va quedar sense suports a París, va renunciar a l'objectiu de liderar la batalla per restablir la grandeur de França, reemplaçat per la més modesta pretensió de dirigir una ciutat de prestigi com Barcelona, que si més no li permetria un últim minut de celebritat abans d'abandonar la seva carrera política amb el disgust d'una gran derrota.

Antecedents: Ideologia liberal amb biaix securitari

En aquest periple no ha dubtat a renunciar a la seva trajectòria socialista per incorporar-se a un projecte polític clarament conservador. De fet, la deriva del govern del president François Hollande, del qual va formar part primer com a ministre de l'Interior (2012-2014) i després com a primer ministre (2014-2016), va buidar el camí a la seva pertinença actual a Ciutadans (Cs), tant per la seva adscripció a les polítiques liberals d'aquest partit com pel seu enfocament en matèria de seguretat.

En un perfil de Wikipedia que l'afavoreix, Valls s'autodefineix com a blairista i clintonià, per difícil que sembli entrecreuar tots dos termes. En el primer cas, se suggereix, per simpatia amb els enfocaments sobre seguretat de l'ex-primer ministre britànic Tony Blair; i clintonià pel seu desig de "reconciliar l'esquerra amb el pensament liberal", segons anticipava ja en el 2008, en declaracions a Libération.

Però aquesta associació de lideratges pels quals mostra admiració és més propagandística que real. La seva manera d'enfocar el blairisme, en tot cas, l'acosta, molt més que a Bill Clinton, al gran aliat de Tony Blair en polítiques de defensa i seguretat, George W. Bush.

Com a primer ministre francès del govern socialista d'Hollande va ser permeable als reclams de la dreta i la ultradreta en polítiques de seguretat i migratòria, convertint-se en un super-ministre de l'Interior. D'alguna manera es va anticipar i va obrir el pas a les lleis més dures adoptades després pel govern d'Emmanuel Macron, per  reprimir la protesta social de les armilles grogues.

Des de l'esquerra es va criticar la seva gestió autoritària de la política antiterrorista després dels brutals atemptats de París. Al gener del 2015 va haver d'enfrontar el doble atemptat contra la publicació Charlie Hebdo i una botiga de menjar kosher, amb resultat de 17 víctimes mortals. La principal resposta del seu govern, amb el president Hollande al capdavant, va ser enviar el portaavions Charles de Gaulle a combatre contra Estat Islàmic al desert de l'Iraq. És notòria la càrrega de simbolisme d'aquesta decisió, corroborada per les declaracions del propi president François Hollande: "Enviar aquest portaavions és un compromís. És un símbol del nostre poder".

Aquests atemptats van ser reivindicats per Al-Qaeda, però l'atac militar francès es va dirigir contra Estat Islàmic.

Una onada de patriotisme es va estendre per tota França després dels atemptats. Valls va rebre una ovació després de la seva intervenció davant l'Assemblea Nacional, en la qual va evocar les víctimes i va assegurar que França estava "en guerra contra el terrorisme, el gihadisme i l'islamisme radical", descartant que existís una persecució contra l'islam i els musulmans. Manuel Valls va justificar la necessitat d'adoptar "mesures excepcionals", aclarint aleshores que no es tractaria de "mesures d'excepció que contravinguin el principi del dret i dels valors".

Secundant la decisió del president Hollande, Valls va introduir França en el vesper sirià, amb conseqüències fatals. Després d'haver bombardejat 215 vegades l'Iraq, el setembre del 2015 va implementar l'operació "legítima defensa", la primera intervenció aèria de França contra Estat Islàmic a Síria. Manuel Valls va argumentar
que l'objectiu militar eren "els refugis de l'Estat Islàmic on es forma als qui es fiquen amb França" (1).

Setmanes més tard va haver de fer front a una de les massacres terroristes més terribles de la història de França: la matança múltiple del 13 de novembre d'aquell any, a París, que va arrabassar la vida a més un centenar de persones (al Bataclan i altres tres llocs d'oci). En aquesta ocasió Manuel Valls es va declarar favorable, ja sense matisos, a l'estat d'excepció, al·legant que es necessitava ampliar el marge dels serveis secrets en les tasques d'escolta i recol·lecció de dades. En realitat, aquestes declaracions venien a legitimar la conculcació de llibertats individuals que va seguir als atemptats del gener. Aquest mateix mes es van crear 2.680 places policials de lluita antiterrorista, prop de la meitat agents d'intel·ligència per realitzar escoltes telefòniques i controlar les comunicacions per internet. Al maig es va facultar els serveis secrets francesos a fer rastrejaments a la xarxa i interceptar comunicacions telefòniques i cibernètiques sense cap mena de restriccions ni autorització judicial (2).

Així expressava Valls la seva visió global del terrorisme gihadista: "És una guerra. És una guerra en tota l'extensió de la paraula. Els atemptats de París són un atac de guerra d'un Estat no per destruir un altre, però si per afeblir-lo i dividir-lo" (3).

Unes declaracions que van crear nerviosisme entre els seus col·legues europeus amb els quals va discutir sobre aquest tema. L'equiparació de les forces d'Estat Islàmic amb les d'un Estat capaç d'emprendre "atacs de guerra" contra un altre era molt dissonant.

Com ja s'ha vist, l'argument de la guerra no es va quedar en el pla de les metàfores. I al mateix temps Valls va dictaminar, amb gest adust i expressió greu, que "la crisi dels refugiats i la de seguretat enfronten Europa amb el seu destí". Enigmàtiques paraules d'un ésser polític insubstancial, de pensament indefinit. Idees vagues i perfectament adaptables al discurs migratori de l'extrema dreta.

Desembarcament a Barcelona

Al setembre de 2018 Manuel Valls va anunciar que renunciaria a totes les seves responsabilitats polítiques a França per a optar a l'alcaldia de Barcelona en les llistes de Cs, després d'haver intervingut en alguns actes convocats per aquest partit contra l'independentisme. Inés Arrimadas li ho va agrair públicament, assegurant que la seva elecció permetria "passar pàgina d'aquests anys de govern populista còmplice del separatisme" (4).

Abans d'ocupar càrrecs de govern a París, entre el 2001 i el 2012, Valls va ser alcalde de Évry, municipi multicultural situat al sud de la capital francesa, d'uns 50.000 habitants. En aquella ciutat se'l recorda "essencialment per la seva política policial", segons testimoniatges recollits per un periodista espanyol que no fa molt va visitar la població: "Va instal·lar càmeres de vigilància i no li tremolava la mà per fer fora els gitanos que arribaven de Romania o Bulgària", per la qual cosa es va guanyar el sobrenom de "Sarkozy d'esquerres", per la seva "mà dura molt expeditiva amb la immigració legal i il·legal"(5).

Entre els temes a debat per l'alcaldia de Barcelona, Valls planteja com a problema central aquesta qüestió en la qual es reconeix la seva autoritat, la seguretat ciutadana, naturalment des d'una perspectiva etno-centrista i classista. Per exemple amb aquest tipus de declaracions: "Jo, alcalde, acabaré amb el problema de la delinqüència, del top manta i dels okupes", assimilant delinqüència amb precarietat laboral i dèficit habitacional. És fàcil adoptar aquesta actitud quan un no pot respondre en una entrevista quant val un bitllet de metro, admetent que tots els seus desplaçaments per la ciutat els realitza en taxi.

Seria temerari que Manuel Valls es fes càrrec de la seguretat de Barcelona. Les lleis antiterroristes franceses promulgades quan era primer ministre li van servir per a poder deportar immigrants irregulars a Espanya en un termini rècord. Una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va establir recentment que França no podrà recórrer més als controls destinats a combatre l'amenaça terrorista per accelerar la devolució d'immigrants a un altre país (6).  Afortunadament per a l'ex primer ministre, aquesta decisió judicial li arriba quan ja ha marxat de París per a competir per l'alcaldia de Barcelona.

Des de la seva nova plataforma política en l'òrbita de Cs, Valls es va proposar temptar el socialisme català i fins va aconseguir alguns fitxatges individuals, assegurant sense ruboritzar-se que continua defensant els valors socialdemòcrates. Durant la presentació del seu llibre Barcelona, torno a casa, va justificar indirectament el seu transfuguisme polític perquè "la socialdemocràcia està en crisi per tot arreu. No dic els ideals, no dic la militància. Però la socialdemocràcia gairebé ha desaparegut a França...".

Valls amaga que això no ha estat per atzar, que algun efecte haurà tingut el desastrós govern que va conduir sota la presidència d'Hollande. Després del seu fugaç moment de celebritat com a primer ministre de França, Manuel Valls va perdre les primàries del partit enfront d'un rival menys conegut, Benoît Hamon. Si les hagués guanyat, això tampoc l'hagués portat massa lluny, ja que en les últimes eleccions a la presidència de França -que van donar la victòria en segona volta a l'improvisat candidat de la dreta Emmanuel Macron, un altre deixeble d'Hollande-, el Partit Socialista només va obtenir un 6,2% dels vots, quedant en una posició marginal en el "vot d'esquerra" (enfront del 19,5% obtingut pel candidat de la France Insoumisse, Jean Luc Mélenchon). Va ser el pitjor resultat del socialisme francès des de les eleccions del 1969.

Transitant una mutació ideològica

Aquests antecedents expliquen el seu pas sense més a una força política liberal-conservadora com Cs, on va aconseguir atreure expolítics socialistes de Catalunya que comparteixen el seu ideari, com és el cas de l'ex ministre (i ex alcalde de l'Hospitalet de Llobregat) Celestino Corbacho, qui torna a la política activa de la mà de Valls per col·laborar en un projecte polític que afebleix les possibilitats del seu antic partit, el PSC, que ja ha sofert nombroses escissions cap a partits (6) independentistes catalans (majoritàriament ERC) i que, amb l'arribada de Manuel Valls, pateix una altra fugida de militants cap a la dreta espanyola.

Després de les eleccions autonòmiques andaluses, que van donar la victòria a l'aliança del PP i Cs, amb l'imprescindible suport de Vox, Valls va haver de realitzar un important exercici de funambulisme per simular que aquest pacte del seu partit adoptiu amb la ultradreta no anava en realitat amb ell. Sense cap possibilitat de trencar amb Cs, necessari paraigua electoral per a la seva minoritària formació, va simular quedar al marge de l'assumpte i fins i tot es va permetre criticar aquest acord.

No obstant això, sembla obvi que Vox formaria part a Catalunya d'una eventual coalició dretana per desbancar a l'actual majoria independentista del govern autònom català. El partit ultra -assessorat per Steve Bannon, l'ideòleg de Donald Trump- que ha sumat diversos militars d'alta graduació a les seves llistes i que exerceix com a acusació popular en el judici del Procès, té en la defensa de la unitat territorial d'Espanya la seva principal motivació fundacional, juntament amb el seu manifest racista, en particular contra la immigració musulmana (7). Atès que Valls es proclama portador dels valors democràtics i republicans, respon iradament al pacte de Ciutadans i el Partit Popular amb Vox per governar a Andalusia. Pressionat per l'oposició d'esquerres a manifestar-se sobre aquest tema, Valls pren distància d'aquest acord de govern entre el partit que el patrocina com a alcaldable de Barcelona i la força ultradretana que va aconseguir 12 representants en el parlament andalús. Les seves declaracions sobre aquest tema són un exercici més de màrqueting comunicacional i d'oportunisme polític.

Situat en aquesta disjuntiva d'haver de triar entre els seus valors republicans i una aliança política amb l'extremisme ultra, Valls és un clar exponent de les esquerdes que té la seva identitat ideològica i del gir a la dreta de molts polítics que van governar a l'empara dels vells partits socialistes. Com a candidat a l'alcaldia de Barcelona, en general no declara objectius, sinó només l'objecte de la seva campanya: expulsar de l'Ajuntament als Comuns i en particular a l'alcaldessa Ada Colau. Compta amb el suport de les elits benpensants, d'aquest sector de la burgesia catalana que somia amb tornar al clima econòmic i social d'alguns anys enrere, sense les incomoditats que els ocasiona el Procés. La seva propaganda se cimenta en l'aversió dels seus simpatitzants a les polítiques socials, culturals i habitacionals promogudes pel govern municipal de Barcelona en Comú. En aquest objectiu de desbancar a l'esquerra del govern municipal coincideixen, amb argumentacions contraposades, la dreta unionista de Cs amb la dreta independentista del PdeCat; així com els partits de centreequerra de tots dos costats de l'espectre, PSC i ERC (8).

L'alt nivell d'aprovació ciutadana de la gestió municipal aconseguit per l'alcaldessa Ada Colau la converteix en blanc de campanya dels candidats de gairebé tots els altres partits. Aquests van celebrar la proximitat d'eleccions amb una ostentosa reprovació general de la seva gestió en l'últim ple municipal del 30 de març, amb els vots sumats de Cs, PP, PdeCat i PSC. Tota la dreta unida, nacionalista o no, i també la socialdemocràcia, contra una forma d'entendre la política que mai s'havia practicat a la ciutat.

El títol d'aquest article obre un interrogant sobre el títol del llibre de Manuel Valls, dedicat a  les seves expectatives com a candidat a Barcelona. Confesso que no he llegit Barcelona, torno a casa, ni tinc la intenció de llegir-ho. Si volem valorar el polític Manuel Valls n'hi ha prou amb revisar les seves actuacions polítiques en càrrecs rellevants que va arribar a exercir, per a tenir així una idea de com podria dirigir la política municipal. Governar Barcelona pot representar per a Valls un gran repte intel·lectual. Hauria de fer un esforç per idear mesures repressives adaptades al territori al qual se circumscriuria el seu domini, que per moments sembla quedar-li estret, encara que no tingui pràcticament cap possibilitat de guanyar.

Dit això, la metàfora del retorn a casa no deixa de ser commovedora. Representa la idea del fill pròdig que torna a la casa dels seus pares i germans amb l'únic afany de... governar. Serà Valls un salvador de la pàtria? I en tal cas, de quina pàtria?

------

(1) La Vanguardia, 28/09/2015.

(2) En un article publicat després de l'aprovació de la nova llei de seguretat, un corresponsal descrivia el seu contingut, que els seus crítics van considerar "lliberticida": "La modificació legal també va permetre l'ús de sistemes (...) mitjançant els quals els espies podran captar i registrar totes les dades de telèfons o ordinadors de sospitosos, però també de tota persona que es trobi a diversos centenars de metres a la rodona. La instal·lació de balises de seguiment en automòbils, la col·locació de micròfons a llocs privats o, en cas que es consideri necessari,l'entrada a domicilis,també estarà permesa amb una autorització administrativa, sense intervenció dels jutges." El País, 14/11/2015.

(3) El País, 25/11/2015.

(4) La Vanguardia, 27/09/2018.

(5) ABC, 30/09/2018.

(6) El País, 21/03/2019

(7) El secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, està sent investigat per una denúncia de l'associació Musulmans contra la Islamofòbia, arran d'aquestes declaracions: "El nostre enemic comú, l'enemic d'Europa, l'enemic del progrés, l'enemic de la democràcia, l'enemic de la família, l'enemic de la vida, l'enemic del futur es diu invasió islamista"

(8) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és la força més beneficiada per la fugida de figures d'altres partits d'esquerra i centre-esquerra. Cap a aquesta formació política han emigrat fa temps algunes figures del socialisme català, com Ernest Maragall; i més recentment, de l'organització catalana de Podemos, com és el cas d'Albano Dante Fachín -vinculat ara a ERC des del seu nou partit, Som Alternativa- , o d'Elisenda Alemany, ex-col·laboradora d'Ada Colau a Barcelona en Comú. Aquest desplaçament és significatiu perquè suma forces als qui aspiren a guanyar l'ajuntament de Barcelona com a municipi independentista, amb l'alt simbolisme que adquireix per a aquest projecte el control de la capital catalana. Gràcies a la política de Colau, criticada amb freqüència per la seva "equidistància", Barcelona no ha adoptat fins ara postures maximalistes sobre aquest tema. Manuel Valls sap que no pot collir vots en la pedrera sobiranista, per la qual cosa tota la seva artilleria va dirigida a pescar votants de Barcelona en Comú, per als qui és menys decisiu el tema identitari i el posicionament davant la qüestió nacional.