La vaga de la Canadenca i la gestió de la dissidència

Chakir el Homrani Lesfar
Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya

Aquest any rememorem el centenari de la vaga de la Canadenca. No m’allargaré molt descrivint el conflicte que va durar durant 44 dies a tota Barcelona, ja que s’ha escrit molt sobre això. La conclusió del conflicte va produir la implantació de la jornada de 8 hores, millores salarials, la readmissió dels treballadors acomiadats i l’acceptació de la capacitat legal de negociació dels sindicats. Més que centrar-me en aquest fet històric, ho faré en el que representa que una cosa que en el 1919 es considerava una acció fora del sistema, una vaga general, fos el motor de canvi i millora de la societat. Durant els següents 100 anys hem integrat les vagues i les lluites laborals i sindicals dins la gestió del conflicte social i dins del que considerem normalitat democràtica.

Avui seria impensable una societat i una economia sense sindicats i sense dret a la vaga. Aquest dret i la llibertat sindical avui es consideren part dels drets fonamentals. La concertació social, la negociació col·lectiva i la integració del conflicte laboral són instruments que s’han anat enfocant en les millores socials i en el món del treball. Els sindicats han exercit una pressió a l’alça dels salaris, per a un repartiment millor de la riquesa i per a la construcció de l’acord de capital treball. Això ha forçat l’economia a millorar la productivitat i ha permès que aquesta sigui més estable. Tal com diuen economistes com Krugman i Stiglitz, la ruptura d’aquest acord de capital treball en els anys 90 és possible que hagi estat la llavor d’una economia més volàtil i font de les últimes crisis del capitalisme. Avui pocs s’atreveixen a discutir el paper dels sindicats i de la negociació col·lectiva com a moderadors de les crisis del capitalisme.

Però no vull que les lliçons de la vaga de la Canadenca es limitin a un aprenentatge de com gestionar els conflictes socials i les vagues. O que ens fixem només en la seva importància com a avanç en els drets laborals i socials, sinó, també, com un exemple de gestió de la dissidència del sistema. Avui tenim alguns conflictes socials que ens semblen irreconciliables i que creiem que no és possible integrar lluites socials que les classes dominants rebutgen per ser contràries als seus interessos. Són però les societats que han sabut integrar aquesta dissidència les que més han avançat. I no parlo només de la dissidència creada pel sindicalisme, sinó també d’altres dissidències com el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme o tots els moviments que en algun moment han hagut d’adoptar formes que al sistema predominant no li han agradat.

Durant la vaga de la Canadenca va haver-hi presos que avui consideraríem presos de consciència. També va haver-hi accions de lluita obrera que van ser reprimides i que avui considerem legítimes. En el fons, amb aquest article no desitjo limitar-me a parlar del centenari de la Canadenca, sinó que vull parlar de política, i de com avui el sistema polític espanyol hauria de poder integrar i gestionar altres conflictes polítics i noves dissidències. Parlem de la Canadenca, però també estic descrivint el principal conflicte que avui té la societat catalana. Estic escrivint sobre la incapacitat que té el poder espanyol de donar una resposta política que accepti i escolti la dissidència, i de com comet el mateix error dels qui volien solucionar el conflicte de la Canadenca mitjançant la repressió.