Eleccions catalanes i immigració

Desirée Bela-Lobedde, comunicadora afrofeminista

Fa cosa de quinze dies que al Parlament de Catalunya es va arribar a un acord amb el qual tots els grups parlamentaris es comprometien, mitjançant la signatura d’un pacte, a dur a terme “un debat responsable sobre la immigració i contra el racisme i la xenofòbia”. La signatura es va produir com a resultat de l’acord de tots els partits amb representació política al Parlament de no instrumentalitzar la població migrant, ni el racisme o la xenofòbia durant les campanyes electorals.

Segons vaig llegir a la premsa en aquests dies, tots els partits -tots- sortien molt satisfets i compromesos amb la signatura d’aquest acord. No obstant això jo ho miro tot amb prou escepticisme, essent sincera, i en l’article d’avui vull esclarir algunes de les qüestions relacionades amb la meva desconfiança que, més que desconfiança, és en realitat indiferència.

Em sembla bé que els partits decideixin no instrumentalitzar la població migrant o que decideixin no utilitzar el racisme i la xenofòbia per fer-ne un ús interessat durant les eleccions. També em sembla una bona estratègia per a, com deia el president de la Generalitat, frenar l’avanç d’aquestes dues xacres socials. Però em sorgeix un dubte: s’ha frenat alguna vegada aquest avanç realment?

També em preocupa que, com a part de l’acord que es va dur a terme amb la presència d’una cinquantena d’entitats, s’hagi decidit que és necessari donar a conèixer els beneficis que comporten la immigració i la diversitat. Jo interpreto això com la necessitat de justificar la presència de persones migrants en el territori. És a dir, les persones migrants només tenen dret a quedar-se si aporten alguna cosa? Només poden estar aquí si resulten beneficioses pels d’aquí? Es a dir que mentre siguin d’utilitat per a la societat d’acolliment és bo permetre que es quedin?

Aquestes qüestions inevitablement fan reviure, un cop més, el discurs sobre la suposada (i mal entesa) integració, un tema que a mi, personalment, m’avorreix fins l’afartament: “que es quedin, però que s’integrin!”, clamen alguns. Com si viure en el territori, relacionar-se, estudiar, treballar, portar les criatures al col·legi, o fer gestions del dia a dia no impliqués ja formar part de la comunitat dins la qual es viu. En fi, això dóna per a un altre article sencer.

Aquests són els dubtes que em sorgeixen respecte el tractament de la temàtica de la immigració; però si parlem de racisme, també em sorgeixen diverses inquietuds. S’al·ludeix a la necessitat d’eliminar el racisme institucional, i em sembla molt positiu que es reconegui que existeix, però s’implementaran accions específiques per a això? En un moment en el qual des d’Europa s’ha aprovat una resolució en favor dels drets de les persones afrodescendents, sembla una bona oportunitat per a desenvolupar lleis efectives -però efectives de debò- per acabar amb aquest tipus de discriminació.

Em sembla bé que no s’instrumentalitzin temes tan sensibles com la immigració, el racisme i la xenofòbia durant la campanya electoral, i més en un moment en el qual l’extrema dreta guanya terreny d’una forma bastant preocupant; però cal parlar de racisme i xenofòbia, i cal fer-ho ja. I més que parlar, perquè les paraules se les emporta el vent. Comença a ser hora que els partits polítics (tots, no només els de Catalunya) es comprometin a salvaguardar els drets més bàsics d’una part de la seva població (la racialitzada) que es veu discriminada en infinitat d’àmbits per unes polítiques blanques supremacistes que redueixen els nostres drets de forma constant. Espero que el fet que, sobre la resolució europea esmentada, dos dels vots en contra fossin de polítics espanyols, no contagiï a la resta de les seves companyes i companys de partit i realment s’implementin mesures necessàries per a una part de la població (en la qual m’hi trobo) que necessita una especial protecció enfront la discriminació que afavoreix el propi sistema.